Tu que passes i aixeques contra mi el teu braç, que inconscientment em sacseges, abans de fer-me mal, mira’m.
Jo sóc la carcassa del teu llit de bressol, la fusta de la teva barca, el
tauló de la teva taula, la porta de la teva casa, li biga que sosté la teulada,
el llit on reposes.
Jo sóc el mànec de la teva eina, de bastó de la teva vellesa, el pal de
paller de les teves il·lusions i esperances. Sóc el fruit que t’alimenta i
calma la teva set; la sobra benefactora que t’aixopluga contra l’escalfor del
sol; el refugi bondadós dels ocells que alegren amb el seu cant les teves hores
i que netegen els teus camps d’insectes.
Jo sóc la bellesa del paisatge, l’encant del teu hort, la senyal de la
muntanya, el llindar del camí.
Jo sóc l’escalfor de la teva llar les llargues nits i fredes de l’hivern;
el perfum que embalsama a totes hores l’aire que respires, l’oxigen que
vivifica la teva sang, la salut del teu cos i l’alegria de la teva ànima; i
fins al final jo sóc el taüt que t’acompanyarà en el si de la terra.
Per tot això, tu que em mires, tu que em vas plantar amb les teves mans,
tu que em vas donar el ser i em pots anomenar fill, escolta’m bé, mira’m bé...
no en facis mal.
Tots en algun moment de la
nostra vida ajudem als altres. Tots en algun moment de la nostra vida som com
un arbre. Cuidem-los com ens cuidem entre nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada