La nostra vida transcorre, tantes vegades, seca, buida i entristida! Li falta la música transparent de l’esperança. [...] El que no podem fer és que la nostra esperança depengui del que no és possible que passi. L’esperança és un do, certament, però brota d’un realisme madur i vigilant.
Qui viu en l’esperança és testimoni, per exemple, d’una capacitat de fruir de les coses petites sabent que ens donen la mesura de les grans. I aprèn a no desesperar en la foscor, perquè sap que hi ha una lluminositat que creix en la nit i que acabarà per vèncer-la. Estem queixosos, insatisfets, ens pensem que portem a sobre el terrible pes del món. La petita part d’esperança que ens queda és suficient per rellançar tota una vida (p.62)
José TOLENTINO MENDONÇA,
El petit camí de les grans preguntes,
Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada