Tots portem del passat una quantitat de qüestions obertes i que, sovint, encara ens segresten: «Ah, ¿per què no va anar així? ¿Per què va ser d'aquesta manera i no d'aquella? Hi ha, però, un moment en què hem de deixar enrere aquestes preguntes: el que va ser, va ser. Si insistim obsessivament a escorcollar el passat, perdem la possibilitat d'acollir la novetat de la gràcia que ens parla en el present. El judici del passat no és la cosa més important, al contrari del que pensem. El més important és aquesta oportunitat de vida que el Senyor ofereix a cadascú i que ens demana que en fem extensió a nosaltres mateixos i als altres. Són inútils els actes de passar comptes prolongats en el temps o els planys interminables per les coses mal solucionades. El risc és que la vida es torni, encara més, una presonera en un bosc de fantasmes. El passat és passat. M’agrada pensar en la imatge suggerida per Pau a la Carta als Filipencs: «Tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi».
El gest d'oblidar i de deixar enrere també és una decisió espiritual necessària. Hi ha un passat que condemna i, si no ens en distanciem, si no fem el salt que la fe ens demana, no serem capaços de tornar a començar. (p. 64)
José TOLENTINO MENDONÇA,
El petit camí de les grans preguntes,
Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada