L’infinit que ens toca viure és sempre un infinit ferit. I és bo que sigui així. Les preguntes ¿què estic disposat a estimar?, ¿fins a quin punt confio?, ¿com encaro la vida en la seva obertura esquinçada i en la seva convulsió?, porten tatuada una altra interrogació que no veiem, en què rarament pensem, però que ho acompanya tot, fins i tot la totalitat del que som. I aquesta interrogació és: ¿per quines coses em sento capaç de patir? [...] On es llegeix «patir» cal entendre viure, invertir gratuïtament desig i esforç, escoltar en profunditat, acompanyar amb un amor incondicional. Exactament el que fa la llavor que s’enfonsa en la terra i és com si s’hi morís, i d’aquesta manera accepta el risc d’hipotecar i transmutar la pròpia existència per generar un nou fruit. (p. 24)
José TOLENTINO MENDONÇA,
El petit camí de les grans preguntes,
Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada