Es disfressa d'alè,
de brisa suau o vent huracanat,
de esbarzer cremant o núvol opac o lluminó,
de pa, de vi, d'home.
Déu és tot un furtiu. El seu és sorprendre.
No fer res com si estigués tot previst,
venir quan no se l'espera,
aparèixer on aparentment no té res a fer,
utilitzar unes robes que no li coneixíem,
lliscar entre les pàgines d'una agenda atapeïda
en què sembla que no hi ha lloc per a ningú,
deixar-se sentir a la trucada de telèfon,
somriure al contrallum d'aquests ulls tristos, demanar ajuda ...
L'amor, i Déu és amor,
és la capacitat de disfressar d'un altre, de fer-se altre,
d'assumir els parracs del captaire,
la pell morena de l'immigrant, o el perfil d'un malalt.
A Déu li fa mal el món i riu amb el món,
perquè l'estima i ens estima,
i vol que ens estimem,
perquè estimar no fa mal a ningú.
(A partir d'una pregària de Juan Carlos García Caballero)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada