Pregària d’esperança

Senyor, el món no és pas molt bonic.

Els homes tenen fam, de pa sobretot,

però també de tendresa, d’amistat i d’amor.

Els homes moren, mancats d’esperança,

perquè no tenen raons per a viure.

No és or ni plata el que ells esperen de nosaltres.

Ells volen que nosaltres els diguem qui són i d’on vénen,

per què viuen i a on van.

Ells volen sentir de nosaltres que la seva vida és útil,

que tota vida val la pena d’ésser viscuda.

Senyor, jo voldria dir a tot home,

al paralític, al coix, a l’humiliat, al ferit:

“Comença a viure, a creure, a esperar.

camina, salta; tu pots dansar de joia”

Jo voldria retornar la força a les mans cansades,

la fermesa als genolls que vacil·len.

Jo voldria lluitar amb tots els homes

perquè el desert d’aquest món esdevingui un jardí

i que sobre la terra dels homes

s’hi pugui veure la tendresa de Déu.

Desperteu-me, Senyor, renoveu-me.

Doneu-me el vostre Esperit i que m’agafi tot sencer.

Llavors, en el vostre nom,

repartiré aquesta vostra esperança a mans plenes.

Amén

Escrit per P. Grotesfan