Senyor Jesús,
Et dono gràcies per les experiències que he viscut i que ara enyoro.
Et dono gràcies de les experiències que he sentit
i de la joia de conviure totalment enmig dels infants.
En ells he descobert la teva presència vora nostre.
Tu eres present en tots i cadascun d'ells:
en aquell tan alegre i que ens feia riure,
en aquell que costava de comprendre,
en aquell que perillava de fer-se mal,
en aquell que tenia mal de cap...
Tu eres sempre present enmig nostre per mitjà d'ells.
Per mitjà dels seus jocs, dels seus cants, dels seus crits,
de les seves paraules,
de les seves mans que buscaven protecció en les nostres,
de les seves mirades, dels seus somnis...
Nosaltres, sense adonar-nos, érem responsables de Tu,
t'havíem de cuidar...
Ho vàrem fer de la manera que millor vam saber.
Ens vam donar plenament a ells, i en ells, a Tu.
No et demano cap mena de recompensa per això.
En tinc prou de saber que havent fet un bé a ells, te l'he fet a Tu.
MIJAC
Nosaltres que amb el joc hem après a créixer,
voldríem que l'oci desenvolupés la creativitat.
Nosaltres que en les activitats hem descobert el treball,
voldríem que tothom pogués treballar i en el treball s'hi realitzés.
Nosaltres que en el grup hem descobert els altres,
voldríem que l'Església fos una veritable comunitat,
voldríem que en el món la pau fos un llaç de germanor.
Nosaltres que en el ..... hem estat amics i testimonis,
voldríem que el nostre testimoniatge continuï educant.
Nosaltres que hem cantat la joia de viure,
voldríem viure el nostre temps amb intensitat.
Nosaltres que hem descobert Déu,
voldríem ser útils en la construcció del món.
Nosaltres que hem après a pregar,
voldríem, de la nostra vida, fer-ne una pregària constant.
MIJAC
Et donem gràcies, Senyor, pel germà Sol,
que ens fa radiant l'hora del joc,
i pel vent, que fa volar l'estel
i ens despentina.
I per la pluja, que renta la teulada
i sobre el vidre canta.
I per la fruita, que ens crida
de la branca de l'arbre.
Pels infants que salten,
juguen, criden, parlen...
I pels amics: els ferms
i els que ho són menys.
I per la rialla,
que a tots ens agermana.
Et donem gràcies, Senyor!
Oh Déu, Pare de tots els infants,
que els estimeu més que no pas tots nosaltres,
que els acaroneu del matí a la nit amb la vostra mirada
i els feu créixer amb l’impuls del vostre alè.
Avui els voleu estimar a través nostre,
i ens els encomaneu com plançons de roure
destinats a créixer contra el temps, la pluja i el vent
"Deixeu que els infants se m’acostin
que el Regne del Cel és per a ells;
per a ells i per tots els que se li assemblen".
Ells seran, doncs, els nostres mestres,
i a nosaltres ens caldrà aprendre la lliçó.
Potser anem massa distrets i ens creiem saber-ne massa.
Ens escau més fer de jutges que de simples aprenents.
Un infant és sempre un enigma:
un llibre que encara no s’ha escrit; una pàgina en blanc.
Un poema de bells somnis... Podria ser-ho...
com també podria quedar-se en un esborrall mal forjat.
D’un bloc de pedra en pot sortir una bona imatge,
però calen mans destres per a realitzar el miracle:
només vós, Senyor, sabeu treure de les pedres
vigorosos fills d’Abraham.
Cada vida és un misteri que ens corprèn o ens aclapara,
que ens encoratja o decep.
Els nens tenen la porta oberta,
però l'escala és fosca i per dins es perden.
Doneu-nos Senyor ànima d’artista,
sensibilitat de poetes i audàcia de constructors.
Els voleu a la vostra imatge,
però aquesta cal reinventar-la cada cop.
Ells i nosaltres. Tan a prop i tan lluny.
Parlem diferents llenguatges i hi ha encara massa barreres,
El que diuen i el que callen
i el que les paraules no poden traduir...
i ens quedem decebuts i distants...
ells i nosaltres.
Cal tenir la mirada neta, el front serè i el cor ben ample;
recomençar la ruta i refer el camí
i confiar sempre en l’estel que ens guia
i cantar la vida i somriure cada matí.
(MIJAC)
Amic Jesús, jo sé que escoltes els petits
fins i tot amb més interès que als que es creuen savis o entesos.
Si escoltes els petits, Senyor, escolta'm el que et vull dir:
Sé que sóc ben poca cosa. Ja ho sé.
I que el meu món no compta per a la gent gran.
Pel que em volen fer creure, els adults ho tenen tot,
ho saben tot i fan i desfan a plaer,
i em diuen que són molt feliços essent com són.
Però, saps? Les seves cares no expressen això que diuen
i els veig amb moltes pors i angoixats.
Sempre em parlen des de dalt del seu pedestal,
no em deixen decidir res important,
són els meus protectors i he d'assumir el rol que ells em donen,
i em fan sentir un inútil a casa meva.
Jesús, tu que també vas ser un infant,
dóna'm la força necessària per fer-me escoltar
sense deixar de ser el preferit del teu Regne.
Gràcies, amic Jesús. T'estimo.
(MIJAC)
Quan el fracàs per no poder-me fer a mi mateix
em torni ressentit i dur,
feu, Senyor, que el cor dels infants em torni la tendresa.
Quan el perill de la vanitat
em torni orgullòs i cregut
feu, Senyor, que l'actitud alegre i desinteressada dels infants em torni humil.
Quan la desesperació per destacar,
em faci agressiu i desconfiat,
feu, Senyor, que la impotència de l'infant em torni la pau.
Quan les coses que tinc
em facin creure'm el que no sóc,
feu, Senyor, que l'alegria desbordant dels infants em faci tocar de nou de peus a terra.
Quan la seguretat en mi mateix
em doni falses seguretats que no tinc
feu, Senyor, que la inseguretat dels infants em faci de nou ser com un infant.
Que a través de les seves alegries, incerteses, equivocacions... naturalitat...
els infants em salvin, Senyor, i pugui ser comptat entre els teus petits.
(MIJAC)
Si jo parlés un llenguatge atractiu per a la mainada,
si les meves paraules els engresquessin,
però no els estimés,
seria fals amb mi mateix i amb ells.
Si tingués el do de la simpatia,
i trobés mil maneres de fer-los feliços,
però no els estimés,
no em serviria de res.
Si els repartís totes les meves coses,
però no els estimés,
em trobaria més buit que mai.
Començo a estimar la mainada
quan no els considero inferiors;
quan no busco el meu profit ni el meu prestigi;
quan no els vull fer iguals a mi;
quan no sóc un obstacle perquè puguin viure com a infants.
Els començo a estimar
en la mesura que sé descobrir i valorar les seves qualitats;
en la mesura que, sense amagar-los els entrebancs de la vida,
els faig descobrir tot el que hi ha de bo;
en la mesura que descobreixo en ells el veritable rostre de Déu.
(MIJAC)
