TORN DE NIT...

Acabo de tenir una conversa amb la Teresa.

Es infermera d'un gran hospital. Fa torns de dia i torns de nit, i sempre va amb la son descompensada. Aquests dies encara més.
Em diu que al principi li costava, però que ara ja s'hi va acostumant.
Va estar un temps a urgències, però des del març a la UCI vetllant els malalts de Covid-19.
Amb una gran naturalitat m'explica tantes coses...
Els rostres dels familiars, l'aparent tranquil·litat dels fills, les ganes de comunicar-se, la solidaritat de desconeguts que envien cartes, la tendresa i coratge de molts metges i infermeres.
El que més m'impressiona de la Teresa és la fermesa i la senzillesa que transparenta.
Em diu que, quan està de nit a la sala fent guàrdia i esperant si algú necessita quelcom, llegeix els textos de la "missa de cada dia". Li dic que això és una Eucaristia sobre el món, que l'altar és el llit i que el Crist és el malalt. M'adono que s'emociona. M'agraeix el comentari. Seguim parlant d'altres coses. De 1a família, del que farà quan s'acabi tot plegat.
Mira el rellotge. Es tard, em convida a acabar la conversa. ens despedim. Avui té torn de nit. S'acomiada. Em diu que ha de celebrar una altra Eucaristia a l'hospital. La connexió s'ha perdut. Apago l'ordinador.
Senyor, ara entenc més allò de "estava malalt i em vas visitar".

(adaptació d'un text de Pere Borràs sj.)