Amb el meu títol de periodista acabat d'obtenir, vaig decidir fer un gran reportatge. Res em semblava més oportú de començar la meva carrera periodística amb una gran entrevista, una entrevista a Déu, així podria demostrar la meva fantasia, el meu enginy i estil d’entrevistador.
Per a això vaig comptar amb la col·laboració de dos companys més.
Déu:
- Passa - em va dir Déu.- Així què vols entrevistar-me?
Periodista 1:
- Bé -li vaig contestar- si tens temps i et ve de gust. Vinc amb dos ajudants.
Déu va somriure i em va dir de forma picaresca:
- El meu temps es diu eternitat i arriba per a tot i per a tothom, què vols saber? Podies haver-me passat abans les preguntes, no fos cas que no sàpiga què contestar ...
Periodista 1:
- Cap de nova ni difícil per a tu ... què és el que més et sorprèn dels homes i dones que vas crear?
I Déu em va contestar:
- Que s'avorreixen de ser nens, apurats per créixer, i després sospiren per tornar a ser nens.
- Que primer perden la salut per tenir diners i de seguida perden els diners per recuperar la salut.
- Que per pensar ansiosament en el futur, descuiden el seu fer actual i així ni viuen el present ni el futur.
- Que viuen com si no anessin a morir-se i es moren com si no haguessin viscut, ( "i pensar que jo ... ").
Amb els ulls plens de llàgrimes i la veu entretallada, Déu va deixar de parlar. Les seves mans prenen fortament les meves i seguim en silenci. Després d'una llarga estona i per tallar la tensió que s'havia creat li vam dir:
Periodista 2:
- Em deixes fer-te una altra pregunta ? -No em va respondre amb paraules sinó amb la seva tendra mirada.- Com Pare que ets, què és el que li demanaries als teus fills per aquest moment ?
Déu:
- Que aprenguin que no poden fer que algú els estimi. El que si poden és deixar-se estimar.
- Que aprenguin que el més meravellós no és el que tenen en les seves vides, sinó a qui tenen en les seves vides.
- Que aprenguin que no és bo comparar-se amb els altres, ja que sempre hi haurà algú millor o pitjor que ells.
- Que aprenguin que "ric" no és el que més té, sinó el que menys necessita.
- Que aprenguin que han de controlar les seves actituds o les seves actituds els controlessin a ells.
- Que aprenguin que n'hi ha prou amb uns pocs segons per produir ferides profundes en les persones que estimem, i que poden trigar molts anys a ser sanades.
- Que aprenguin que a perdonar s'aprenen practicant, perdonant.
Periodista 3:
- No et sembla que molts aprenentatges ...?
Déu:
- No creguis, encara em queden uns quants més. Mira, vull:
- Que aprenguin que hi ha gent que els estimen molt, però que simplement no saben com demostrar-ho.
- Que aprenguin que els diners ho compren tot menys la felicitat.
- Que aprenguin que de vegades quan estan molestos tenen dret a estar-ho, però això no els dóna dret a molestar els que els envolten.
- Que aprenguin que els grans somnis no requereixen de grans ales, sinó d'un bon tren d'aterratge per a assolir-los.
- Que aprenguin que amics de veritat són escassos, que ha trobat un, ha trobat un veritable tresor.
- Que aprenguin que no sempre és suficient ser perdonat pels altres, algunes vegades han de perdonar-se a si mateixos.
- Que aprenguin que són amos del que callen i esclaus del que diuen.
- Que aprenguin que la veritable felicitat no és aconseguir les seves metes sinó a ser feliç amb el que tenen.
- Que aprenguin que la veritable felicitat no és qüestió de sort, sinó producte de les seves decisions. Ells decideixen ser feliços amb el que són i tenen, o morir d’enveja i gelosia pel que els falta i no tenen.
- Que aprenguin que dues persones puguin veure una mateixa cosa i veure alguna cosa totalment diferent.
Periodista 1:
- Iepala!, em sembla que en aquest curs no ho podrem aprendre tot! Caldrà deixar alguna cosa per més endavant, no creus?
Déu:
- És clar que sí. Però necessitava explicar-vos-d'un cop. No tots els dies m’entrevisten. Els periodistes em teniu prou oblidat. Només us ocupeu de les xafarderies de l'Església. No es pot aprendre tot alhora. La vida és llarga. Jo només us faig unes propostes per anar aprenent a poc a poc ...
Periodista 2:
- Encara et queden més "aprenentatges" per proposar-nos ...?
Déu:
- Sí, però acabo de seguida. A més teniu tota la vida per davant. Durant aquest curs podeu cultivar unes poques actituds de les moltes que us proposo, crec que serà suficient. Però seria bo no oblidar la resta. Així que cadascú pot triar què vol aprendre aquest curs. Són les últimes, de debò:
- Que aprenguin que sense importar les conseqüències aquells que són honestos amb si mateixos arriben lluny en la vida.
- Que aprenguin que tot i que pensin que no tenen res més que donar, quan un amic plora amb ells troben la fortalesa per vèncer els seus dolors.
- Que aprenguin que retenir per força a les persones que estimen les allunya més ràpidament d'ells, i el deixar-les anar les deixa per sempre al seu costat.
- Que aprenguin que tot i que la paraula "amor" pugui tenir significats diferents, perd valor quan és usada en excés.
- Que aprenguin que estimar i voler no són sinònims sinó antònims, el voler ho exigeix tot, l'estimar ho entrega tot.
- Que aprenguin que mai faran res tan gran perquè Déu els estimi més, ni res tan dolent perquè els estimi menys. Simplement els estimo malgrat les seves actituds.
- Que aprenguin que la distància més lluny que poden estar de MI és la distància d’una senzilla pregària.
I així, poc a poc, en aquella trobada amistosa i profunda, amb la seva mà sobre la meva espatlla, continuem caminant en silenci. Els meus amics anaven un a costat de l'altre, en silenci també, però satisfets d'haver pogut entrevistar Déu.
