No deixis mai de parlar-nos

Déu nostre,

d’un temps ençà no hi ha un matí que no ens llevem perduts i plens de dubtes, tenint encara un raig d’esperança de trobar la llum, perquè després de tant de temps de foscor necessitem llum. Potser fins i tot hem caigut en la foscor, però des de la foscor hem après a estendre les ales per volar cap a la llum.

I en mig de la foscor, de cop, hem redescobert que tu hi ets, i hem recordat que ja no ens cal res més que tu, ja ho tenim tot amb tu, tu hi ets. Tu ets al nostre costat.

I el pes que portem tots sols, quan a voltes creiem que ja no podem més, amb tu s’alleugereix, i si un matí el dia se’ns presenta feixuc, se’ns fa lleuger quan notem la teva presència. I és aleshores quan ens adonem que quan passin els dies i els anys, als nostres ulls i al nostre cor sempre hi seràs.

I nosaltres sempre escoltarem el teu dolç parlar, el teu murmuri d’amor. Déu, no deixis mai de parlar-nos, encara que sembli que de vegades no t’escoltem.