Després de la tempesta, la clama. Era una platja, fins feia poc, molt bonica perquè 48 hores abans havia viscut un tsunami. Tot s'havia capgirat. Sorra remoguda, diversos materials i múltiples estrelles en perill de deixar d'existir. Pobres estrelles! Agitaven els seus braços lluitant per a sobreviure. Milers i milers d'estrelles. Algunes palmeres havien sobreviscut al vent huracanat i a l'embranzida de les aigües. Mig ajupides projectaven la seva ombra sobre la platja i sobre una part de les estrelles.
Al bell mig d'aquesta dantesca visió, un home amb molt paciència, anava agafant una estrella, i una altra, i una altra, ... a poc a poc, les ananva deixant a l'aigua, intentant salvar-les d'una mort segura.
Des de lluny, un nen se'l mirava estorat. S'aproximà. Li preguntà què estava fent. "Vull salvar aquestes estrelles. Que segueixin fent la seva vida al mar. Si jo no les deixo morir a l'aigua moriran". El nen digué: "No veus que és impossible que salvis totes les estrelles. Hi ha una immensitat".
Contestà l'home: "Pregunta a les estrelles salvades si el que estic fent té sentit o no".
Era impossible salvar totes les estrelles, però les que tronaven a la vida, al seu medi, estarien ben satisfetes e l'actitud d'aquella persona, ja entrada en anys, que amb gran paciència i delicadesa, sense fer soroll, feia el bé. Com tantes persones anònimes que fan el bé i omplen de sentit la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada