Aquesta és la increïble i gèlida història del Petit Inuit, que un dia, per voler fer-se el gran, per poc no deixa sense sopar tot un poble. Bé, el Petit Inuit... i els seus dos germans.
EL PETIT INUIT
El Petit Inuit volia ser gran. El pescador més gran de l’Àrtic, la terra de la neu perpètua, on no hi ha arbres ni gairebé cap planta, però això sí, milions i milions de peixos esperant sota la capa de gel que algú els pesqui.
Però cada vegada que ho deia, els seus dos germans, que eren més grans que ell, se’n reien.
- Calla, mitjacerilla! - li deien!
- De què vas, gamarús! - se’n fotien
Un bon dia, però, el Petit Inuit i els seus germans van rebre l’encàrrec d’anar a pescar. I el Petit Inuit va pensar que aquella seria la seva gran oportunitat de demostrar a tothom que ell podia ser un gran pescador.
Tots tres van agafar la barca i, vorejant les costes glaçades, van anar a pescar cadascú al seu lloc de pesca preferit.
Com els seus germans, el Petit Inuit va treure el seu ganivet fabricat amb la clavícula d’una morsa, va fer un forat al gel, va tirar l’ham i va esperar que un enorme peix piqués.
Però va passar una hora, dues, tres, quatre. I res. Tothom sap que per pescar cal tenir mooooolta paciència, però el Petit Inuit ja començava a desanimar-se.
El peixos que passaven es miraven l’ham, feien veure que anaven a picar, però no ho feien. I si ho feien, era a la canya dels seus germans.
I quan el Petit Inuit estava a punt de rendir-se, va notar una estrebada i va veure un peixerot que lluitava per escapar-se.
El cert és que era més aviat un peix escarransit, gairebé ridícul. Però el Petit Inuit va tirar amb força i va aconseguir treure el peix de l’aigua. I va anar a trobar el seu germà mitjà.
I obrint els braços tant com va poder - li va dir, tot cofoi, que havia pescat un peix “així de gros”.
El germà mitjà va quedar tan impressionat que va anar corrents a explicar-ho al germà
gran i, obrint els braços tant con va poder, va dir-li que el Petit Inuit havia pescat un peix “així de gros”.
Aleshores, el germà gran se’n va anar corrents al poble a explicar la gesta del Petit Inuit.
Pel camí va trobar la seva cosina, i el germà gran va obrir els braços tant com va poder i va dir que el Petit Inuit havia pescat un peix “així de gros”.
I a la cosina, li va faltar temps per explicar-li a la seva mare: el Petit Inuit ha pescat un peix així!
I la mare, a l’àvia: el Petit Inuit ha pescat un peix “així de gros”.
L’àvia, a la cunyada... Fins que la notícia va arribar al poble i tothom es va posar a saltar i a cridar d’alegria, convençuts que el Petit Inuit havia pescat gairebé una balena.
Aleshores, el cap del poble va decidir que aquell dia farien una gran festa i es menjarien entre tots el peixerot que havia capturat el Petit Inuit. Si era tan gros, n’hi hauria per a tothom i potser en sobraria i tot.
Quan el Petit Inuit va arribar al poble, tothom l’esperava, ansiós de veure aquell monstre marí que havia pescat. En veure la festassa que havien preparat, el Petit Inuit es volia fondre, perquè el peix que duia no servia ni per alimentar una cria de foca. I quan els altres ho van veure, es va sentir un gran:
- Ooooooooh!
- No passa res. –va dir el cap del poble- N’hi haurà per a tothom.
Al cap i a la fi no està gens malament per ser el teu primer peix.
I es van repartir el peix entre tots els convidats. A un li va tocar una espina, a un altre, tres escates. I una tieta del Petit Inuit guardava fetge de foca en conserva. I la iaia del Petit Inuit havia preparat un enorme gelat de neu i nous, així que al capdavall ningú no es va quedar amb gana.
Però des d’aquell dia, el Petit Inuit va aprendre a no exagerar cada vegada que anava a pescar amb els seus dos germans. I ells, també.
Guió: Lluís Arcarazo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada