UN MISTERIÓS ENFONSAMENT

Un matí va passar una cosa en un poble que a tots va deixar perplexos. Quan van sortir al carrer, es van adonar que les seves cases s'havien enfonsat a terra uns quants centímetres. I el pitjor era que cada nou dia que es feia de dia, les cases s'anaven enfonsant una mica més. Vingueren arquitectes i enginyers d'arreu per estudiar aquell fenomen. Van revisar els fonaments de les cases i van comprovar la solidesa del sòl, però tot semblava correcte.

Només hi havia una cosa que no podien entendre. Existia una casa que no s'havia enfonsat ni un mil·límetre. I no obstant això estava sobre el mateix sòl que les altres i estava construïda amb els mateixos materials. Era d’una senzilla família que vivia sense grans luxes.

Allò era tot un misteri. I mentre, les altres cases seguien enfonsant-se cada vegada més a la terra. La gent ja havia d'entrar i sortir de casa per les finestres. Cada vegada estaven més irritats i molests per aquella situació tan estranya. I com cap expert els donava cap solució, van anar a la casa que no s'havia enfonsat per parlar amb el seu amo. Volien preguntar-li què era el que havia fet especial perquè casa estigués intacta. I aquest, gratant-se el cap, els va dir el següent:

- La veritat amics és que tampoc ho tinc molt clar. L'únic que he fet especial ha estat no omplir la meva casa de coses innecessàries. Nosaltres som feliços tenint el necessari per viure. Potser vosaltres hàgiu acumulat massa coses en les vostres llars fent-les molt pesades.

I aquesta era la veritable raó del que passava. Els habitants de poble només estaven preocupats per tenir més i més coses per ser feliços. I com mai aconseguien ser-ho, es passaven la vida comprant sense parar.

Quan van descobrir això, alguns van decidir desprendre de tot el que havien acumulat, i les seves cases van tornar a estar al nivell del sòl. No obstant això, la gran majoria no va voler desprendre de tot el que tenien. I les seves cases es van enfonsar tant, que van haver de fer túnel per entrar-hi perquè estaven sota terra.

PROPOSTES DE REFLEXIÓ

1. Quin era el problema que tenien les cases del poble?
2. Per què es van enfonsar totes menys una?
3. Com van solucionar el problema alguns habitants poble? Per què creus que la majoria no va voler solucionar el seu problema?
4. Creus que per tenir més coses o per poder comprar-se el que un vulgui les persones són més feliços? Segons la teva opinió, de què depèn la felicitat i alegria d'una persona?
5. Sabries explicar-li a algú el que significa viure amb senzillesa? Coneixes a persones que viuen senzillament?
6. Què fas o hauries de fer per viure senzillament?

L'ofrena d'una viuda pobra Mc 12, 41- 43 (Lc 21,1-4)

Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:

--Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

UN EQUIP A LA SELVA

Hi havia una vegada un lleó que era el rei de la selva. Era un Rei just que sempre buscava el bé del seu poble. Un dia va tenir una brillant idea. Formar un equip de futbol per jugar amb els països veïns i passar-ho bé. Així que ràpidament va anar per la selva per elegir els seus jugadors.

Va passar per un prat i va veure una girafa. Va pensar que jugaria molt bé de cap i la va fitxar per l'equip. Després va veure un ós enorme que faria molt bé de porter i també el va fitxar. Va veure una gasela i un lleopard corrent ràpids com un llamp i va pensar que serien els millors davanters per a l'equip i els va triar. I així va anar escollint als seus jugadors segons veia les seves qualitats. Als micos i el tigre per ocupar el centre del camp. Un elefant i un rinoceront per a la defensa. Una llebre per regatejar. Al final, després de molt buscar, va aconseguir completar un equip amb onze jugadors.

Però el primer dia de l’entrenament va ser un desastre. El lleopard volia menjar-se la gasela. L'ós volia atrapar els micos. L'elefant i el rinoceront no paraven de barallar-se. La llebre fugia a corre-cuita del tigre. Allò no podia seguir així. El Rei, que era l'entrenador, va xiular molt fort el seu xiulet i els va fer aturar. S'havia adonat que no es voldran entre ells per ser diferents els uns dels altres.

Així que, abans de ensenyar-los a jugar a futbol, els va ensenyar a conviure junts en pau per respectar i acceptar-se tal com eren. Si no, l'equip no funcionaria. Després de molts dies d'entrenar només en això, van arribar a ser grans amics.

Llavors és quan van començar a jugar a futbol. I s'ho van passar tan bé aprenent aquest esport, que van arribar a ser un dels millors equips. Tothom, en veure'ls jugar, s'admiraven de com ho feien. I quan els preguntaven per què jugaven tan bé, ells contestaven:

- Perquè Som bons amics i cada un aporta a l'equip el millor que sap fer.

PROPOSTES DE REFLEXIÓ

1. Per què el rei lleó tria els seus jugadors amb qualitats diferents? ¿No seria millor que tots fossin iguals perquè l'equip fos perfecte?
2. Per què el primer dia d'entrenament va ser un desastre?
3. Com creus que l'entrenador els va ensenyar a conviure junts i en pau? Imagina't i digues com va poder ser l'entrenament que els va fer el rei lleó perquè, al final, acabaran sent grans amics.
4. On era el seu secret per jugar tan bé?
5. Creus que això es podria aplicar al teu grup? De quina manera?
6. Què podries aportar al grup perquè cada vegada estigués més unit?
7. Com t'agradaria que fos el grup on ets? Com aconseguir-ho?
8. Et sembla que Jesús va fer el mateix amb els apòstols?
9. Com podem fer que Jesús sigui un amic més del nostre grup?

Elecció dels Dotze (Mc 3, 13-19) (Mt 10,1-4; Lc 6,12-16)

Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis. Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir «fills del tro»; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair.

Déu al nostre mòbil

Que passaria si tractéssim a la Bíblia com tractem al nostre de mòbil?

Si sempre la portéssim a les nostres o a la butxaca?

Si tornéssim per ella quan l'oblidem?

 Si l'obríssim varis cops al dia?

 Si ens sentíssim desesperats sens ella?

 Així com rebem mils missatges de text i els llegim, també llegíssim els missatges de Déu  i els difonguéssim como es difonen els mils de missatges que ens arriben....

No hauríem de preocupar-nos per desconexions per falta de pagament, ja que Jesús ja va pagar la factura.

Et sorprendrà saber que el 99% de persones que els hi puguis enviar, compartir, dir aquest missatge, aquesta pregària, no l'escoltaran, ni el llegiran ni el compartiran amb ningú!!!

Perquè sols tenen temps per a enviar, escoltar, dir, comentar altres coses i no per a desitjar benediccions.

Però si Tu ets un d'aquests de l'1%.   Déu et beneix. Fes-ne pregària.

Ell sap que ho difondràs entre tots els teus contactes.

Déu no té wh@tsapp
❤❤❤❤❤
Però és el meu contacte favorit
❤❤❤❤❤
Déu no té facebook
❤❤❤❤❤
Però és el meu Millor amic ,
❤❤❤❤❤
Déu no té twitter
❤❤❤❤❤
Però jo segueixo les seves piulades 
Si Déu és molt gran per a TU, comparteix-lo amb els teus contactes.
❤❤❤❤❤
Déu és amor, estimar no fa mal a ningú.

Comparteix Déu, comparteix el seu amor.

Llum del món

Renascuts de l'Esperit (Jn 3,5-8)
arrelats en l'amor de Crist, (Ef 3, 17-19; Rm 8,35)
som la terra que ha de fer créixer les llavors del Regne. (Mc 4,3-9)
Com un foc que ens crema a dins (Mt 3,11)
que es fa vida i es fa crit, 
mai no ha estat encesa la llàntia per a ser amagada (Mt 5,15)
i si cal portar esperança en aquest món (Ez 37,11; Sl 33,22: Rm 12,12; 15,13)
nosaltres hi som.
Som, som, som la llum del món. (Mt 5,15)
Som, som, som la llum del món.
Com anyells enmig de llops (Lc 10,3)
no ens han d'aturar les pors (Mt 10,26; Flp 1,14)
si sabem que la nostra fe pot moure muntanyes. (Mt 17,20)
Tenim amarat el cor
d'un anunci que és claror:
la Paraula que ha vingut a esvair les tenebres. (Jn 1,1-5)
I si cal parlar de Vida en aquest món (Jn 20,31)
nosaltres hi som,
Som, som, som la llum del món.
Som, som, som la llum del món.

N. Gonzàlez

Pregària pel V centenari Teresià

Déu Vida de les nostres vides i Eterna Saviesa,
et demanem la gràcia de celebrar
el V centenari del naixement de Teresa de Jesús.
Com a Família Teresiana d'Enric d'Ossó,
volem unir-nos a la FORÇA D'UN SOMNI:
el moviment que Teresa de Jesús
està generant en molts llocs de la terra,
unint cors i diluint fronteres,
animant la trobada i
promovent camins de renovació i profetisme.
Que aquesta dona deixebla i mestra d'humanitat
ens descobreixi la Humanitat de Jesús, amic veritable,
que aquesta dona deixebla i mestra espiritual
ens animi a discernir els camins de l'Esperit avui,
que aquesta dona amiga de la veritat
ens ensenyi a caminar en veritat,
misericòrdia i justícia,
que aquesta dona compromesa en la reforma de l'Església
ens ajudi a viure una nova eclesialitat
audaç i esperançadora.
I que Enric d'Ossó, apòstol teresià,
ens contagiï el seu amor a Jesús i Teresa, 
i el seu desig incansable de fer-los
conèixer i estimar per tots.
Amén.

La discussió dels colors (una reflexió sobre la Pau)

Un dia, tots els colors del món van començar a discutir entre ells, ja que cada un pretenia ser el millor, el més important, el més bonic, el més útil, el favorit de tots.

El verd va afirmar: 

• "Sóc el més essencial, és innegable. Represento la vida i l'esperança. He estat escollit com l'herba, els arbres i les fulles. Sense mi, els animals moririen. Mireu el camp i veureu que sóc el que més present està."

El blau va prendre la paraula: 

• "Tu només penses en la terra, però oblides el cel i l'oceà. És l'aigua la base de la vida. I el cel ens dóna l'espai, la pau i la serenitat. Sense mi, cap vosaltres seríeu res."

El groc va riure davant aquestes paraules: 

• "Quina gràcia que em feu tots dos. Jo aporto el riure, l'alegria i la calor al món. La prova és que el sol és groc, igual que la lluna i les estrelles. Cada vegada que mireu un gira-sol, ell us demostra que jo sóc la vida. Sense mi, no hi hauria cap plaer en aquesta terra."

El taronja va aixecar la seva veu entre el murmuri de tots el colors:

• "Sóc el color de la salut i de la força. Potser em veuen menys sovint que a vosaltres, però sóc útil per a les necessitats de la vida humana. Transporto les vitamines més importants. Penseu en les pastanagues, en les carbasses, en les taronges, en les mandarines, en les papaies, ... No estic present tot el temps, però quan pinto el cel a les albes o capvespres, la meva bellesa és tal que es fixa ja en vosaltres, només en mi."

El vermell que s'havia mantingut al marge fins a aquest moment, va prendre la paraula alt i fort: 

• "Jo sóc el cap de tots els colors, perquè sóc la sang, l'energia de la vida. Sóc el color del perill i de la valentia. Sóc el color de la passió i de l'amor, de la Rosa vermella i de les roselles. "

El morat es va aixecar i va parlar dignament:

• "Jo sóc el color de la reialesa i del poder. Els reis, els caps i els bisbes sempre em van escollir perquè sóc el signe de l'autoritat i de la saviesa. La gent no m’interroga: m’escolten i obeeixen."

Finalment, l’indi o blau marí va prendre la paraula, amb molta més calma que els altres, però amb la mateixa determinació: 

• "Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Potser no m’hagueu vist, però sense mi seríeu insignificants. Represento el pensament i la reflexió, l'ombra del crepuscle i les profunditats de l'aigua. Em necessiteu per a l'equilibri, el contrast i la pau interior.”

I així els colors van continuar vanant-se, convençuts cada un d'ells de la seva pròpia superioritat. La seva disputa es va fer cada vegada més forta. Però de sobte, un llampec va aparèixer al cel i el tro va grunyir. La pluja va començar a caure fort. Inquiets, els colors es van acostar els uns als altres per sentir-se segurs.

I enmig del clam, la pluja va prendre la paraula: 

• "Capsigranys! No deixeu de discutir i cada un intenta manar sobre els altres! No sabeu que cada un de vosaltres existiu per una raó especial, única i diferent? Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi! " 

Els colors van obeir i van unir les seves mans.

I la pluja va prosseguir: 

• "D'ara en endavant, quan plogui, cadascun de vosaltres travessarà el cel per formar un gran arc de colors i demostrar que podeu viure junts en harmonia. L'arc de Sant Martí és un signe d'esperança per a la vida. I cada vegada que la pluja renti el món, un arc de Sant Martí apareixerà al cel, per recordar al món que ens hem d'estimar els uns als altres.”

Som llum

Som llum, quan abracem els infants amb tendresa.
Som llum, quan escoltem i donem la mà als joves.
Som llum, quan sentim compassió per la dona maltractada.
Som llum quan patim pels emigrants que volen saltar la reixa i/ o arriben en patera.
Som llum, quan som capaços d’abraçar i fer somriure els ancians.
Som llum, sempre que ESTIMEM, ACOLLIM,
COMPARTIM, DONEM la MÀ…
NADAL és ,ser LLUM tot l’any