Bon Nadal!

 

El pastor sense res i el tresor de Betlem

Fa molt i molt de temps, la nit més freda de l'any, una llum sobtada va trencar la foscor sobre els camps de Betlem. Els pastors, sorpresos, van sentir una veu celestial:

— Ha nascut el Salvador! Aneu a adorar-lo a la cova!

De seguida, tots els pastors, homes rudes i senzills, van començar a preparar les seves ofrenes. Cadascú va buscar el millor que tenia: un va agafar un flascó de llet acabada de munyir, un altre, un formatge fresc, un tercer, una llana càlida de les seves millors ovelles.

Però entre ells hi havia un pastor jove i bondadós, anomenat Titó. El Titó era, sens dubte, el més pobre de tots. Gairebé no tenia res per a ell, i encara menys per a regalar. Va buscar a les seves butxaques, a la seva cistella... però no hi havia res de valor. Ni una ovella jove, ni un grapat d'olives, ni tan sols una poma.

Mentre els altres feien camí cap a l'estable amb els seus presents ben lligats, el Titó va quedar-se enrere, amb el cap cot i el cor encongit.

— Com puc anar-hi? —es deia amb una gran pena— Tots els meus amics oferiran coses de profit a l'infant. Jo només tinc les mans buides. Més val que em quedi aquí. Em fa vergonya anar sense res.

Les llàgrimes li van començar a rodolar per les galtes. Era tan gran el seu amor pel Nen acabat de néixer, que el fet de no poder oferir cap regal, per petit que fos, li feia mal.

Finalment, la curiositat i el desig d'estar a prop de la llum van ser més forts. El Titó va arribar a l'estable i es va quedar a la porta, amagat a l'ombra, mirant com els altres pastors s'agenollaven i deixaven els seus regals al costat del pessebre.

La Verge Maria, que era al costat del bressol, no va deixar d'adonar-se del Titó. El va veure allà, amb les mans creuades i una gran tristesa als ulls, però amb una llum d'amor pur que li brollava de l'ànima. Ella sabia que aquell cor humil era l'ofrena més sincera de totes.

Mentre els altres pastors es disposaven a marxar, la Maria va somriure dolçament i va estendre la mà cap al Titó.

— Vine, bon pastor —li va dir amb veu suau—. No tinguis por.

El Titó es va acostar tremolant. No podia parlar.

— Veig que el teu cor és ple d'amor pur —va continuar la Maria—. I l'amor és el millor regal.

Llavors, va fer una cosa que va deixar bocabadats a tots els presents. Va agafar l'Infant Jesús, calent i adormit, i amb una tendresa infinita, el va posar als braços del pastor Titó.

El Titó va sentir que el món s'aturava. El cosset petit i diví li escalfava els braços i el pit. Les seves mans, que abans se sentien buides, ara sostenien el tresor més gran de l'Univers. La seva pena es va fondre en una alegria immensa. Va besar el frontet del Nen amb devoció.

En aquell moment, el Titó va comprendre la lliçó més important: que l'amor sense condicions és l'única riquesa que importa. Ell, el pastor sense res material, havia rebut el premi més alt de tots.

Després de retornar el Nen a la Maria, el Titó va sortir de l'estable. Ja no era el més pobre. Era l'home més ric i feliç de tota la comarca.

I vet aquí la gran lliçó de la Nit de Nadal!

El fanalet de la Neus i la llum del cor

A la petita i envoltada de neu vila de Gelabra, vivia una noia anomenada Neus que era l'encarregada de la botiga de fanalets. Gelabra feia temps que s'havia enfosquit d'una boira grisa, no de neu, sinó d'un avorriment general.

La Neus treballava nit i dia per fer els fanalets més bonics i lluminosos de la contrada, creient que quanta més llum fessin compensaria la foscor de la vila. Però mentre cada fanalet que preparava brillava, el seu propi fanal interior semblava esmorteir-se. Estava esgotada i, el que era més important, sentia una gran pressió i ansietat que li tapaven la llum del Cor.

Una tarda, l'avi Feliu, l'ancià més savi i tranquil de Gelabra, va entrar a la botiga.

- Neus, estimada,-va dir suaument, oferint-li un càlid somriure - mires la cera i la metxa, però oblides el cor. El teu fanal no només necessita oli per al cos, sinó pau per a l'ànima. Si permets que l'estrès i l'esgotament trenquin el vidre del teu fanal, la flama interior no pot brillar.-L’avi Feliu li va explicar que la cura personal era molt més que dormir; era dedicar temps a la pausa mental, la respiració profunda i escoltar-se a un mateix.-Per il·luminar el món, primer has d'omplir el teu propi dipòsit de bondat cap a tu mateixa. La teva flama és la que encén totes les altres.

La Neus però no li va fer gaire cas, “coses de gent gran” va pensar i va seguir treballant. 

Però l'endemà, el cansament i l'ansietat la van fer ensopegar, i al caure va trencar una caixa plena de vidres pels fanalets. Enmig de la trencadissa, la Neus va sentir la seva frustració i esgotament. Va ser una benedicció disfressada, ja que es va veure obligada a parar i pensar.

I pensant, pensant va decidir seguir el consell de Feliu i va animar a tot el poble a seguir-los també. Així que tots van dormir fins a sentir-se renovats (cura física). Van fer una pausa per caminar sols per la neu, observant i respirant (cura mental). Es van permetre sentir la pau, sense la pressió de la perfecció (cura emocional i espiritual).

En fer-ho, les seves energies van tornar, però amb una nova qualitat: una calidesa tranquil·la i constant que naixia directament del seu cor. La seva llum interior havia tornat a brillar.

La Nit de Nadal va arribar. La Neus, sentint-se completa i en calma, va sortir al carrer amb un somriure autèntic. La seva serenitat va ser contagiosa, i els veïns van notar la diferència. Els seus fanalets brillaven com mai.

L'avi Feliu es va dirigir a la gent just abans de l'encesa: "Aquests dies, la Neus ens ha ensenyat que el nostre millor regal és la nostra millor versió. Cadascú de vosaltres, que heu seguit els meus consells, esteu plens. Les nostres flames són només intenses quan la seva font—el nostre cor—està nodrida. Sabeu, això podríem fer-ho cada any: el dia de la recàrrega de la flama del cor."

La Neus va agafar el seu petit llum de mà, ara carregat de pau, i va encendre lentament la metxa del fanal principal. A l'instant, la seva flama es va projectar amb un taronja daurat, càlid i profund, el color de la llum del cor que s'havia cuidat.

Quan la gent de Gelabra, amb els seus propis fanals interiors plens de bondat cap a ells mateixos, van encendre la resta de llums, es va produir la màgia:

• L'efecte llumenera: Totes les petites flames, sorgides de cors que s'havien permès descansar i sentir-se, es van fusionar en una immensa aura radiant.
• Les ombres marxen: Aquesta llum combinada no només va il·luminar la plaça, sinó que va trencar la boira grisa i va escalfar el poble sencer, fent que les ombres desapareguessin.

Gelabra va entendre que la convergència de molts cors plens de bondat cap a un mateix és el que té el veritable poder d'esvair les ombres i escalfar el món sencer.

Des d'aquell dia, el Nadal a Gelabra és la celebració de la llum del cor compartida, recordant a tots: cuida la teva ànima, perquè la teva llum et fa capaç d'il·luminar el món, juntament amb la llum dels altres.