👂 El Talp Rencorós i la Família de Conills 🥕

La Faula

En un camp d'herba fresca i frondosa, hi vivia una gran família de Conills que passaven el dia saltant i mastegant trèvol. Just a sota terra, el Talp Tòfol hi havia excavat la seva llarga i ben feta xarxa de túnels, el seu tresor més preuat.

Un dia, la Conilla Nisa, sense mirar on saltava, va caure sobre una zona d'herba solta i va enfonsar part del sostre d'un dels túnels del Talp Tòfol.

El Talp Tòfol va sortir furiós, amb terra al bigoti, i va cridar:

- Això no quedarà així! M'has fet malbé la meva feina! Ull per ull! Si tu em destrueixes un tros de túnel, jo et faré una rucada al jardí!

El Talp Tòfol, a la nit, va excavar un petit forat just al costat de l'entrada del cau dels Conills.

L'endemà, el Conill Gran va caure al forat i es va fer un cop a la pota. Llavors, tota la família de Conills es va enfadar molt amb el Talp Tòfol.

- Ell ens ha fet mal, així que nosaltres també li farem mal!— van dir els Conills joves. Van anar a una altra zona de túnels del Talp Tòfol i la van espatllar amb les potes.

Quan el Talp Tòfol va veure el desastre, va perdre el cap i va cridar:

- Doncs Ull per Ull! I dent per dent!

El Talp Tòfol va començar a fer més forats per tot el prat. Els Conills, veient que era una guerra, van començar a enfonsar intencionadament més túnels del Talp Tòfol.

Al cap de pocs dies, el camp era un desastre:

Els Conills ja no podien saltar ni jugar, perquè el terra estava ple de paranys i forats.

El Talp Tòfol ja no tenia ni un sol túnel segur, i la seva casa s'havia esfondrat.

Tots dos estaven cecs de ràbia i tots dos havien perdut la seva felicitat.

Un matí, el Conill Vell, el més savi de tots, va veure el Talp Tòfol plorant al costat d'una muntanya de terra. Es va acostar i, en lloc de cridar, va dir suaument:

- Talp Tòfol, si seguim fent-nos mal, acabarem tots cecs i sense casa. La meva filla va trencar el teu túnel sense voler. Hauríem d'haver parlat llavors.

El Talp Tòfol va deixar de plorar.

- Tens raó. L'únic que hem aconseguit és tenir por i rancor.

Els dos van seure i van parlar de com arreglar la situació. Els Conills van ajudar a tapar els forats perillosos del prat i el Talp Tòfol va ensenyar els Conills a no saltar sobre les seves construccions. Des d'aquell dia, el camp va tornar a ser un lloc segur.

________________________________________________

La Moral de la Faula

Si fas servir el "Ull per Ull", l'únic que aconseguiràs és que tots acabin cecs i que el problema es faci més gran. La violència i la venjança destrueixen, però la paraula, l'empatia i la conversa poden arreglar-ho tot.

________________________________________________

Jesús, ajuda'ns.
Que quan la ràbia ens faci malbé la vista, recordem aturar-nos i seure.
Que abans de fer mal, decidim obrir la boca per PARLAR i el cor per ESCOLTAR.
Perquè el nostre objectiu sigui ARREGLAR, mai trencar.
Perquè la nostra màxima sigui sempre estimar.

🌰 La faula de la Castanyera i els Colors de la Tardor

El Secret de la Vella Castanyera

Fa molt i molt de temps, quan les fulles dels arbres es tornaven de color taronja intens, groc daurat i vermell passió, i l'aire ja feia aquella olor dolça i humida de tardor, vivia al cor d'una ciutat una dona sàvia i amb el rostre arrugat com una poma assecada: la Vella Castanyera.

Ella no era una castanyera qualsevol. La Vella Castanyera era la guardiana dels tresors de la tardor, i tenia un secret que només es revelava la nit abans del primer dia de novembre: la Nit de Tots Sants.

Els nens i nenes de la ciutat pensaven que la Castanyera només venia a vendre castanyes i moniatos. Però en realitat, ella feia un viatge molt més important. La Castanyera viatjava a peu, de poble en poble i de ciutat en ciutat, carregada no només amb les castanyes, sinó també amb cistells plens de records i de llum de les llars.

Quan arribava a la plaça, encenia el seu fogonet, i la flaire de la brasa i les castanyes torrades era com un senyal. Aquesta olor dolça i fumada, deia la llegenda, era el perfum màgic que servia de pont entre el món on vivim i el món d'aquells que ja no hi són, els nostres avis, besavis, i tots els éssers estimats que han marxat.

La Màgia dels Panellets i el sentit de la festa

La nit de Tots Sants, mentre la Castanyera escalfava els cors i les mans amb les seves castanyes, les famílies feien una cosa molt especial: preparaven els Panellets.

Els Panellets eren uns pastissets petits, rodons, fets amb ametlla i sucre, i coberts amb pinyons, coco o xocolata. Però atenció! Aquests no eren només postres. Eren la moneda de la Memòria.

Quan els nens i nenes, asseguts a taula, menjaven un panellet, la Castanyera, que els veia des de la plaça, somreia. Per què?

Perquè cada pinyó, cada trosset d'ametlla, representava un dolç record d'alguna persona estimada que havien conegut o de qui els havien parlat.

En menjar-los junts, deien que la família estava donant força i caliu a la memòria d'aquells que ja no hi eren, assegurant-se que mai no fossin oblidats.

Així doncs, la festa de Tots Sants no és una festa trista. És una festa de calidesa, d'olors bones i de bons menjars (castanyes, moniatos i panellets), on celebrem que, gràcies a l'amor i els records, les persones que han marxat sempre estaran amb nosaltres al cor. És el dia de dir, amb un mos de panellet: "T'estimo i et recordo".

Lliçó de la faula

La Castanyera i els Panellets ens ensenyen que la millor manera de celebrar els nostres avantpassats i éssers estimats que ja no hi són, és reunint-nos en família, menjant junts, i compartint els records amb alegria i molt d'amor..