La Paràbola del Fontaner Savi

 Hi havia una vegada, en un poble situat a la vora d'una gran muntanya, una escola on els alumnes aprenien moltes coses, però on sovint, el soroll era el rei. Les veus s'enfilaven, els pupitres grinyolaven, i l'energia rebotava per les parets. Els mestres s'esforçaven a explicar, però molts cops, les paraules semblaven perdre's en aquella orquestra constant.

Un dia, va arribar a l'escola un home vell i savi, conegut com el Fontaner del Silenci. No era un mestre de llibres, sinó de vida. El director, intrigat, li va preguntar: "Bon home, què pots ensenyar als nostres alumnes que no sàpiguen ja?"

El Fontaner va somriure amb els ulls. "Jo no ensenyo amb paraules, sinó amb tubs i aigua," va dir. "Permeteu-me una petita demostració."

Va demanar als alumnes que s'asseguessin en cercle. Al centre, va col·locar un recipient gran ple d'aigua i uns quants gots buits.

"Imagina't," va començar el Fontaner, "que aquest recipient gran és la Font de la Saviesa, d'on brolla la inspiració, la pau i la veu més profunda de Déu. I els nostres gots són els nostres cors."

A continuació, va començar a abocar aigua del recipient als gots, però ho va fer de dues maneres diferents:

Primer: Va agafar un got i va començar a abocar l'aigua amb presses, fent-la caure des de dalt, de manera que l'aigua xocava amb força, esquitxava per tot arreu i feia molt de soroll en omplir-se. "Així és com molts cops intentem omplir els nostres cors," va dir. "Amb presses, amb mil coses alhora, amb crits i amb moltes paraules que no deixen espai per a res més. Què passa quan intentem escoltar la Font així?"

Un alumne va dir: "Es perd molta aigua!" Un altre va afegir: "No s'entén res!" I un tercer: "Fa massa soroll per escoltar el que diu l'aigua!"

"Exacte," va confirmar el Fontaner. "El nostre cor es dispersa, s'esquitxa, i el soroll de fora i el de dins ens impedeixen rebre amb claredat el missatge de la Font."

Després: El Fontaner va agafar un altre got. Aquesta vegada, va acostar lentament l'obertura del got a la boca del recipient gran, i va començar a abocar l'aigua amb delicadesa, molt a poc a poc, deixant que llisqués suaument per la vora. L'aigua omplia el got amb un lleuger i tranquil silenci.

"Ara," va dir el Fontaner, "observeu. Així és com la Font de la Saviesa i la veu de Déu volen omplir els nostres cors. Amb silenci, amb calma, amb una escolta atenta."

"Què noteu ara?" va preguntar.

Una nena amb els ulls ben oberts va dir: "L'aigua entra tota! No es perd res!" Un noi va afegir: "No fa gens de soroll. S'escolta el xup-xup suau de l'aigua." I un altre va afegir, amb un to gairebé murmurant: "Sembla que el got s'ompli millor, amb més pau."

"Molt bé!" va exclamar el Fontaner. "Aquesta és la clau. La veu més profunda, la de Déu, no necessita crits ni presses. És un murmuri suau, una inspiració tranquil·la, una sensació de pau que només podem percebre quan els nostres cors estan en silenci. Quan no hi ha el "soroll" de les nostres preocupacions, de les mil coses que pensem, de les paraules innecessàries."

Va continuar: "De la mateixa manera, quan parlem entre nosaltres, si alcem la veu, sovint ens costa més entendre'ns de debò. Però quan baixem el to, quan parlem amb respecte i escoltem amb atenció, és quan la comunicació és més profunda, quan ens connectem de veritat. Amb Déu és igual. Ell ens parla constantment, però només en el silenci del nostre cor el podrem escoltar de veritat i rebre la seva saviesa."