Anem de colònies (Vull ser com Sant Francesc)

Vull ser com Sant Francesc,
i fer de les colònies un lloc millor.

Que on hi hagi tristesa,
hi posi una abraçada molt forta.

Que on hi hagi soledat,
hi posi el meu millor amic.

Que on hi hagi paraules lletges,
hi posi paraules boniques.

Que on hi hagi baralles,
hi posi la pau i l'ajuda.

Que on hi hagi dubtes,
hi posi la confiança.

Que on hi hagi por,
hi posi la llum i la calma.

Que on hi hagi silenci,
hi posi l'alegria compartida.

Perquè quan donem amor,
rebem amor.

Quan ajudem als altres,
ens sentim millor.

I quan compartim,
la joia es multiplica!

És convivint junts,
que aprenem i creixem!

Pregària d'Acció de Gràcies pel nostre nou amic el Papa

Déu Pare del cel,

Avui estem molt contents! Et donem les gràcies perquè tenim un Papa nou. El Papa Lleo XIV!

És com un gran amic per a tots nosaltres, un pastor que ens cuidarà.

Sabem que tu l'ajudaràs moltíssim en tot el que faci. Dona-li molta força al braç, molta saviesa al cap (que vol dir ser molt llest per a les coses bones) i molt amor al seu cor.

Que ens ajudi a tots a ser més bons, a voler-nos més i a fer un món ple de pau. Pau de veritat.

Gràcies, Déu, per aquest regal tan bonic!

Amén.

La Paràbola del Fontaner Savi

 Hi havia una vegada, en un poble situat a la vora d'una gran muntanya, una escola on els alumnes aprenien moltes coses, però on sovint, el soroll era el rei. Les veus s'enfilaven, els pupitres grinyolaven, i l'energia rebotava per les parets. Els mestres s'esforçaven a explicar, però molts cops, les paraules semblaven perdre's en aquella orquestra constant.

Un dia, va arribar a l'escola un home vell i savi, conegut com el Fontaner del Silenci. No era un mestre de llibres, sinó de vida. El director, intrigat, li va preguntar: "Bon home, què pots ensenyar als nostres alumnes que no sàpiguen ja?"

El Fontaner va somriure amb els ulls. "Jo no ensenyo amb paraules, sinó amb tubs i aigua," va dir. "Permeteu-me una petita demostració."

Va demanar als alumnes que s'asseguessin en cercle. Al centre, va col·locar un recipient gran ple d'aigua i uns quants gots buits.

"Imagina't," va començar el Fontaner, "que aquest recipient gran és la Font de la Saviesa, d'on brolla la inspiració, la pau i la veu més profunda de Déu. I els nostres gots són els nostres cors."

A continuació, va començar a abocar aigua del recipient als gots, però ho va fer de dues maneres diferents:

Primer: Va agafar un got i va començar a abocar l'aigua amb presses, fent-la caure des de dalt, de manera que l'aigua xocava amb força, esquitxava per tot arreu i feia molt de soroll en omplir-se. "Així és com molts cops intentem omplir els nostres cors," va dir. "Amb presses, amb mil coses alhora, amb crits i amb moltes paraules que no deixen espai per a res més. Què passa quan intentem escoltar la Font així?"

Un alumne va dir: "Es perd molta aigua!" Un altre va afegir: "No s'entén res!" I un tercer: "Fa massa soroll per escoltar el que diu l'aigua!"

"Exacte," va confirmar el Fontaner. "El nostre cor es dispersa, s'esquitxa, i el soroll de fora i el de dins ens impedeixen rebre amb claredat el missatge de la Font."

Després: El Fontaner va agafar un altre got. Aquesta vegada, va acostar lentament l'obertura del got a la boca del recipient gran, i va començar a abocar l'aigua amb delicadesa, molt a poc a poc, deixant que llisqués suaument per la vora. L'aigua omplia el got amb un lleuger i tranquil silenci.

"Ara," va dir el Fontaner, "observeu. Així és com la Font de la Saviesa i la veu de Déu volen omplir els nostres cors. Amb silenci, amb calma, amb una escolta atenta."

"Què noteu ara?" va preguntar.

Una nena amb els ulls ben oberts va dir: "L'aigua entra tota! No es perd res!" Un noi va afegir: "No fa gens de soroll. S'escolta el xup-xup suau de l'aigua." I un altre va afegir, amb un to gairebé murmurant: "Sembla que el got s'ompli millor, amb més pau."

"Molt bé!" va exclamar el Fontaner. "Aquesta és la clau. La veu més profunda, la de Déu, no necessita crits ni presses. És un murmuri suau, una inspiració tranquil·la, una sensació de pau que només podem percebre quan els nostres cors estan en silenci. Quan no hi ha el "soroll" de les nostres preocupacions, de les mil coses que pensem, de les paraules innecessàries."

Va continuar: "De la mateixa manera, quan parlem entre nosaltres, si alcem la veu, sovint ens costa més entendre'ns de debò. Però quan baixem el to, quan parlem amb respecte i escoltem amb atenció, és quan la comunicació és més profunda, quan ens connectem de veritat. Amb Déu és igual. Ell ens parla constantment, però només en el silenci del nostre cor el podrem escoltar de veritat i rebre la seva saviesa."

Lleó XIV

"La pau sigui amb tots vosaltres! Estimadíssims germans i germanes, aquest és el primer salut de Crist Ressuscitat, el bon pastor que va donar la vida pel ramat de Déu. També jo voldria que aquest salut de pau entrés al vostre cor, arribés a les vostres famílies, a totes les persones, on sigui que estiguin, a tots els pobles, a tota la terra. La pau sigui amb vosaltres!

Aquesta és la pau de Crist Ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, Déu que ens estima a tots incondicionalment. Encara conservem a les nostres orelles aquella veu feble però sempre valenta del Papa Francesc que beneïa Roma. El Papa que beneïa Roma donava la seva benedicció al món, al món sencer, aquell matí del dia de Pasqua! Permeteu-me donar continuïtat a aquesta mateixa benedicció: Déu ens vol, Déu us estima a tots, i el mal no prevaldrà! Estem tots a les mans de Déu! Per tant, sense por, units de la mà amb Déu i entre nosaltres, seguim endavant. Som deixebles de Crist. Crist va davant nostre. El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com el pont per ser assolida per Déu i el seu amor.

Ajudeu-nos també vosaltres, i després els uns als altres, a construir ponts, amb el diàleg, amb la trobada, unint-nos tots per ser un sol poble sempre en pau. Gràcies al Papa Francesc!

Vull agrair també a tots els germans cardenals que m'han elegit per ser successor de Pere i caminar amb vosaltres, com una Església unida, buscant sempre la pau, la justícia, tractant sempre de treballar com a homes i dones fidels a Jesucrist, sense por, per proclamar l'Evangeli, per ser missioners. Sóc fill de Sant Agustí, agustinià, que va dir: “Amb vosaltres sóc cristià i per a vosaltres bisbe.” En aquest sentit, tots podem caminar junts cap a aquella pàtria que Déu ens ha preparat.

A l'Església de Roma, una salutació especial!

Hem de buscar junts com ser una Església missionera, una Església que construeix ponts, el diàleg, sempre oberta a acollir com aquesta plaça amb els braços oberts. Tots, tots els que necessiten la nostra caritat, la nostra presència, el diàleg i l'amor.

I si em permeten també, una paraula, una salutació a tots aquells i de manera particular a la meva estimada diòcesi de Chiclayo, al Perú, on un poble fidel ha acompanyat el seu bisbe, ha compartit la seva fe i ha donat tant, tant per seguir sent Església fidel de Jesucrist.

A tots vosaltres, germans i germanes de Roma, d'Itàlia, de tot el món, volem ser una Església sinodal, una Església que camina, una Església que busca sempre la pau, que busca sempre la caritat, que busca sempre ser a prop especialment dels qui pateixen.

Avui és el dia de la Súplica a la Mare de Déu de Pompeia. La nostra Mare Maria vol sempre caminar amb nosaltres, ser a prop, ajudar-nos amb la seva intercessió i el seu amor.

Aleshores, voldria pregar amb vosaltres. Preguem junts per aquesta nova missió, per tota l'Església, per la pau al món, i demanem aquesta gràcia especial a Maria, la nostra Mare.

Déu vos salve, Maria..."

Dia del treball

Tots junts, amb força i amb il·lusió,
Reclamem un món més just i millor,
En el nostre camí de cada dia,
Buscant la manera amb alegria,
Ajudant-nos sempre, amb ferm voler,
Lluitant pels drets sense témer,
Llum per a tothom en aquest fer.

I que la llum del Crist, font d'amor, fe i esperança, il·lumini sempre els nostres cors.