PREGA PER MI

No és habitual que un article dedicat estrictament a la pregària tingui una pàgina sencera a la secció d'opinió d'un gran diari. Això va passat amb el text que signa Miguel Ángel Robles i que va sortir publicat a l'ABC - Sevilla sota el títol “Reza por mí” el 17/03/2018.

PREGA PER MI

Pregar és una conversa amb Déu.

És el moment de més calma del dia, i, en el meu cas, el de primera hora del matí, poc més de les sis, i l'aigua de la dutxa calenta caient a poc a poc sobre les espatlles.

Pregar és una fotografia en sípia, un retorn a la casa dels teus avis i alhora sense temps de la teva infància.

És un Parenostre parlant amb Déu perquè t'ajudi en els exàmens.

És el refugi del fred, i el silenci acollidor. 

Pregar és tenir memòria.

Pregar és el que va abans de la feina o després de la feina, i el que mai ho suplanta

És l'únic que pots fer quan ja no pots fer més, i és la manera de comprometre's de qui no té cap altre mitjà de fer-ho, com quan resem per un malalt que s'operarà i ja està tot en mans del cirurgià (i de Déu).

Pregar fa miracles, ofereix consol a qui resa i a aquell per qui es resa. 

Resar mai no és inútil, perquè sempre conforta.

Pregar és a dir pregaré per tu i, també, resa per mi. I és, per tant, el contrari de la vanitat.

Pregar és l'acceptació de les limitacions.

És aprendre a resignar-se quan el que hauria pogut ser no ha estat.

És viure sense rancúnia, aprendre a oblidar, acceptar la derrota amb dignitat i celebrar el triomf amb humilitat.

Pregar és buscar les forces si no es tenen i confiar que les coses seran com haurien de ser.

Pregar és optimisme, no donar res per perdut, lluitar i resistir. 

Pregar és fragilitat i fermesa.

Pregar és desconnectar i apagar el mòbil.

És introspecció a la societat de l'exhibicionisme.

És relaxar-se i calmar els nervis. I preparar-se mentalment pel que ha de venir. No és només buscar el coratge, sinó també la inspiració, la idea, l'enfocament, la llum, la clariana enmig de l'espessor.

Pregar és raonar, encara que sembli el més irracional que hi hagi.

És la ment funcionant com quan jugues un partit de tennis.

És planificar i anticipar les jugades.

És abstracció en els temps del concret i del material.

És pausa en un món excitat.

És calma quan tot és ansietat. I és avorrit en la dictadura del que és divertit.

Pregar és una forma extrema d'independència.

Pregar és un plaer ocult, que es reserva per a la intimitat.

Un acte privat, i gairebé amagat, que, quan es fa acompanyat, necessita molta confiança.

Pregar és una declaració d'amor per la persona que tens als teus precs.

És vessar el teu afecte sobre els qui més vols i sentir l'afecte dels qui resen per tu.

Pregar és tenir altres en les teves oracions i estar en les oracions dels altres, que és molt més que estar sol a la memòria.

Pregar, i sobretot que resin per tu, és la major aspiració que un pot tenir a la vida. Un privilegi immens. És estimar tant algú com per resar per ell, i que algú t'estimi tant com per resar per tu.

Cap orgull més gran? Hi ha més plenitud que la de saber que hi ha una mare, un germà, un fill o un amic que vol que Déu et protegeixi, i et doni salut, i t'il·lumini, i t'ajudi, i t'acompanyi, i estigui sempre amb tu?

Pregar és tenir fe. Tenir fe a la vida, a les persones, als teus amics, als teus fills, als teus pares, a Déu.

Pregar és un súper poder que ens predisposa al bé.

Pregar és creure i ésser practicant per un món millor.