La meva ànima té pressa

He comptat els meus anys i
he descobert que
tinc menys temps per viure d'ara endavant,
que el que he viscut fins ara.

Em sento com aquell nen que va guanyar un paquet de dolços;
els primers els va menjar amb gust, però,
quan va percebre que quedaven pocs,
va començar a assaborir-los profundament.

Ja no tinc temps per a reunions eternes que no acaben mai,
on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns,
sabent que no s'aconseguirà res.

Ja no tinc temps per suportar a persones absurdes que,
malgrat la seva edat cronològica, encara no han crescut.

El meu temps és escàs com per discutir títols.
Vull l'essència,
la meva ànima té pressa ...
Sense gaires dolços en el paquet ...

Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure dels seus errors.
Que no s'envaneixi, amb els seus triomfs.
Que no es consideri electa abans de l'hora.
Que no fugi de les seves responsabilitats.
Que defensi la dignitat humana.
I que desitgi tan sols caminar del costat de la veritat i l'honradesa.
I que el seu camí sigui la pau, l'amor i l'esperança.
Vull seguir vivint al teu costat, Jesús.

L'essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Encara que sigui invisible als ulls.
Vull envoltar-me de gent, que sàpiga tocar el cor de les persones ...
Que sàpiga dibuixar un xai.
Que sàpiga cuidar una rosa.
Que sàpiga domesticar una guineu.
Gent a qui els cops durs de la vida,
li han ensenyat a créixer amb tocs suaus en l'ànima.

Sí ..., tinc pressa ...,
tinc pressa per viure amb la intensitat
que només la maduresa pot donar.
Pretenc no malbaratar cap part dels dolços que em queden ...
Estic segur que seran més exquisits
que els que fins ara he menjat.
La meva meta és arribar al final satisfet
i en pau amb els meus éssers estimats,
amb la meva consciència,
i amb tu Jesús.

Tenim dues vides i la segona comença quan t'adones que només tens una .......
Gràcies Jesús per fer camí amb mi!

(Traducció i adpatació lliure d'un poema de Mário de Andarde (Sao Paulo 1893 – 1945))