Hi havia una vegada un arbre fruiter amb un enorme tronc i dues grans branques que brollaven d'ell. Amb les seves fortes arrels, s'enfonsava a terra i s'agafava fortament a les entranyes de la terra.
Quan bufava el vent, l'arbre s'inclinava i les branques es torçaven. El vent xocava amb les seves sacsejades contra l'arbre i semblava que anava a arrencar les branques i que aquestes anaven a volar després d'ell ... Fins es podia sentir, si s'escoltava bé, els gemecs i sospirs de les fulles en ser bufetejades pel vent.
Passat el temporal, tot tornava a la calma. L'arbre s'aixecava una altra vegada com si res hagués passat i es mostrava feliç i content, orgullós de les seves branques, de fullatge i dels seus fruits i madurs.
Tot anava molt bé fins que un dia ... una de les branques, molt presumida i farta de ser sacsejada contínuament pel vent, va cridar:
- No hi ha dret! A mi sempre em toca rebre totes les bufetades del vent. Sempre em toca perdre les fulles del meu vestit quan bufa fort. A més, sempre és el tronc qui rep les lloances i les salutacions afectuosos de les persones. I tant !, ell s'agafa fortament a terra amb les seves arrels i, com si res ... En canvi, jo ... Fa fred ... jo l'abrigo amb les meves fulles i branquetes. Fa calor i sol ... jo cobreixo el seu cos amb les meves fulles. Fa vent ... jo m'haig d'inclinar i gairebé moro constipada. A més a mi sempre em tallen les meves branques cada tardor, em poden i em deixen mig nua ... Quina vergonya passo a l'hivern! I quin fred quan cau la neu ...! Després arriba la primavera i l'estiu ... I quan tinc els fruits, vénen els homes i m'arrenquen els meus fills. Me'ls treuen i me'ls arrenquen sense cap cura. Si almenys poguessin demanar permís!. Però, carai!, sempre parlen del tronc i amb el tronc. Que si és un tronc molt alt, molt gran, molt resistent ... Fins i tot els enamorats escriuen els seus noms dins d'un cor en la seva escorça ... Ah!, això s'ha d'acabar. Em divorciaré d'aquest arbre S'ha acabat !!.
I un dia de forta ventada, va aprofitar una bufada del vent per donar-se un estirada i zas!, es va separar de l'arbre. Ai, que feliç se sentia! A la fi era lliure. Era ella, només ella. Com reia en notar trist l'arbre i veure'l plorar!
Perquè l'arbre plorava. De la ferida produïda al separar-se la branca, queien unes llàgrimes silencioses... I com es reia la branca...! Fins que, de sobte, es va adonar que li faltava la respiració. Volia respirar i no podia... Es va adonar que les fulles es tornaven grogues, s'arrugaven i queien mortes i podrides. També els seus fruits s'estaven assecant i podrint... I va notar com, sense estar unida al tronc, no valia per res, no tenia vida.
Llavors va voler plorar, però no podia: no li quedava cap llàgrima. S'havia assecat i ja no era ni una branca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada