La força del diner sí que l'entenc. És I'or que obre totes les portes, que canvia els papers de la pila, que fa sorgir el somriure al contrari, que fa caminar vers els lIocs de domini i decisió, que et possibilita un cos bell, que amaga la veritat del dèbil, i que et pot donar la mort d'aquell que no voldries veure més.
La força de l'opressió sí que l'entenc. És la ratlla del per aquí ja no hi passis, perquè t'esclafaran el cap, és alló de les mans a la butxaca i aguanta't sense piular, és el no poder entrar o sortir perquè hi ha qui té l'argument de la metralleta, és el topar-te amb un mur de ciment que no el mouràs i t'hi trencaràs els dits.
La força de l'ambició sí que l'entenc. Pujar per damunt dels altres, que tots obrin la porta i acotin el cap, encara que, per dins, et maleeixin els ossos. Que s'aguantin, carai! Que jo també he hagut d'aguantar molt de temps... És allò de dir: "De que et queixes, ja es veu que no pots com jo!" És el xisclar dels nervis quan et trobes com un déu per damunt deIs admiradors estúpids.
La força de la passió sí que l'entenc! Quan es presenta impetuosa i ferotge, quan desborda el camí sere i arrossega totes les consideracions, trossejant els criteris, la moral i les persones.
Peró, quina és la força de 1'Esperit?
No es toca, no es veu, no té arrnament, no es ven ni es compra, no està al mercat ni a la caserna ni a la duana; res d'aixó. Supera la mort, supera la por, és més que la mort i la por.
Ajuda'm, Esperit, a descobrir la teva força, que a vegades ha estat imaginada com un vent, com un llampec, com una flama, com un núvol, com un clam, peró que no és res de tot aixó. Ajuda'm, Esperit, a perdre per sempre la por, a trobar-me a mi mateix, a donar la mà serena i segura a la possibilitat interna d'aquella darrera intimitat on Tu i jo ens trobem silenciosament. Porta'm , Esperit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada