L’ELEFANT ENCADENAT

Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals…Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.

L’estaca però, només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.

El misteri encara em sembla evident.

¿Què el subjecta, doncs?

¿Per què no fuig?

Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava en la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Alguns d’ells em van explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “Si està ensinistrat, ¿per què el lliguen?” No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.

Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:

L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefantet va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.

Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre…Fins que, un dia, un dia terrible per la seva historia, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre creu que no pot.

Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.

I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar se seriosament aquell record. 

Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força…

És així. Tots som una mica com l’elefant del circ: anem pel món lligats a centenars d’estaques que ens treuen llibertat.Vivim pensant que “no podem” fer un munt de coses simplement perquè una vegada, fa temps, quan érem petits, ho varem intentar i no ho varem aconseguir.Varem fer el mateix que l’elefant i varem gravar a la memòria aquest missatge: “No puc, no puc i no podré mai.”Hem crescut carregant aquest missatge que ens varem imposar a nosaltres mateixos i per això mai més hem tornat a intentar alliberar-nos de l’estaca.Quan de vegades sentim els grillons i fem sonar les cadenes, mirem de reüll l’estaca i pensem: No puc i no podré mai.
Això és el que ús passa. Viviu condicionats pel record d’uns sers que ja no existeixen, que no van poder.
I l’única manera que teniu de saber si podeu aconseguir-ho és tornar-ho a intentar posant-hi tot el cor…tot el vostre cor.

El picapedrer

Kara era un picapedrer. Era pobre però molt treballador. Vivia amb la seva dona en un lloc mig desert, però era feliç amb ella i amb els veïns.

Un dia que Kara estava treballant com de costum, es va parar prop del camí una carrossa. Hi anava un home ric que va demanar a Kara per on era el camí. Quan hagué passat, Kara sentí una gran enveja. Tornà al treball però sense ni mica d'alegria. Per primera vegada a la seva vida li va semblar que el sol era insuportable i que les mans li feien mal.

De sobte llançà el martell, va asseure's sobre les pedres i es lamentava dient: "Ah, si fos ric no hauria de picar pedres i em podria contemplar els altres com treballen, tot passejant". En aquell moment va sentir una veu potent que li deia: "Kara, sigues ric. Que es compleixi el teu desig". I sense saber com, es va trobar vivint en un ric palau, bevent te amb la seva dona. Tenia molts criats. Kara era ric i es sentia molt feliç.

Un dia, que era al seu jardí, va veure passar l'emperador, amb una carrossa cent vegades més bonica que la seva. Tot el que ell tenia li va semblar no res comparat amb tot allò. I sospirà, dient: "Oh, si en lloc de ser simplement ric pogués ser emperador! Ho podria dominar tot". En aquell moment va sentir una veu que li deia: "Kara, que es compleixi el teu desig; sigues emperador". I ja teniu Kara en un sumptuós palau, ple de marbres i daurats. Assegut en coixins de vellut vermell, donava lleis i els seus ministres l'escoltaven respectuosament. I Kara era feliç.

Un dia que es passejava amb els ministres, feia una calor insuportable. El sol escalfava molt. L'emperador va cridar: "doneu-me alguna cosa per beure, m'ofego". Va beure, però aviat va tomar a tenir set. Kara es queixava: "El sol és més poderós que l'emperador. Oh, quines ganes que tinc de ser sol". Novament sentí la veu: "Kara, ja que ho vols, sigues sol". I Kara es trobà alt, molt alt, en el cel. Era el sol. Brillava sobre la terra i era poderós.

Però un dia va venir una gran tempestat que ho arrasava tot. El poderós sol va quedareclipsat per un núvol. I llavors va voler ser tempestat. I ho va ser. Furiós ho destruïa tot... Se sentia poderós. Era feliç. Fins que un dia va trobar la muntanya. S’alçava altiva, orgullosa. La tempestat no podia amb ella. Ella era més forta. I Kara va voler ser muntanya. Quan ja ho era se sentia feliç.

Però un dia Kara va sentir un soroll. Era com si l'estiguessin picant, o fent pessigolles als peus. Kara va mirar als seus peus i va veure, lluny, petit, un home que estava picant contra la muntanya per treure pedra. Kara va cridar: "Para't; t'ho mano". Però l'home va seguir tan tranquil.

Aleshores va pensar que no era pas la muntanya la més poderosa, sinó l'home. I va desitjar ser home. I es va trobar essent una altra vegada picapedrer.

I la veu li digué: "Comprens, Kara, que no hi ha res tan poderós com el simple ésserhumà? No tinguis mai enveja. Sigues feliç de ser una persona".

Conjunt d’idees

Hi havia una vegada un professor de teatre que va anar a un poble de muntanya molt petit per donar classes a l’escola. Era un noi alt, moreno, amb els ulls marrons i una mirada sempre molt directa. Tenia un caràcter molt mogut i animat i li agradava molt tractar amb la gent. La seva passió era el teatre i es va convertir, ben aviat, en l’ànima del poble. Tot ho feia amb molta alegria i entusiasme.
Primer es van apuntar només quatre nens a la seva classe, però era tan divertida que van avisar a tots els nens del poble. Allò sí que era una colla de teatre!
Les classes començaven amb una mica de relaxació. Després feien activitats lúdiques com el joc de les cadires, el de les estàtues o d’altres. Però el que més agradava als nens eren les activitats d’expressió. Aquestes activitats consistien en jugar al joc de l’assassí, a imitar i també els ensenyava a vocalitzar.
- És molt important parlar fort i clar , perquè la gent entengui el que dieu -explicava el professor- Quan us doni el guió l’heu d’estudiar amb esforç i entenent el personatge que feu. Jo us explicaré el seu caràcter i vosaltres us heu de transformar en aquesta persona.
Finalment, el nens feien mini obres que inventaven ells mateixos.
Quan els nens ja sabien les normes bàsiques del teatre, el mestre els va donar els papers de l’obra que havien de representar.
Però el professor els va dir que necessitava més gent per poder fer una estrena espectacular.
Els nens ho van explicar als pares, els pares als avis, i tothom ho va saber.
Tothom feia falta, els nens havien d’actuar i els pares havien de col·laborar en allò que sabien fer millor. Com hi havia pares fusters, electricistes o paletes sortien uns decorats fantàstics. Altres sabien música, tocaven el piano, el trombó, el saxo, la flauta travessera i es dedicaven a ambientar l’obra. Els administratius portaven els comptes de tot i d’altres ajudaven als nens a aprendre els seus papers, els maquillaven i els pentinaven.
Les àvies cosien les disfresses dels actors i un altre grup de persones preparava entrepans per a tots. Una de les mares era pintora i també els ajudava. Fins i tot les persones que no tenien fills s’havien apuntat.
Aquell mestre va aconseguir que cap dels veïns del poble es barallés amb els altres, i tots estiguessin més units gràcies a aquest projecte.
Un dels pares, que era transportista, va penjar els cartells de la funció, que havia dibuixat la pintora, per tota la comarca.
L’alcalde del poble va saber el que estaven fent i com que tots s’estaven esforçant tant i estaven treballant tan bé els va deixar el Teatre municipal per fer la funció.
El dia de l’estrena el teatre estava ple de gom a gom perquè fins i tot havia vingut gent dels altres pobles del voltant.
L’obra que havien triat era “El vestit nou de l’Emperador”. Tot estava a punt. Fins i tot l’entrada a la sala estava decorada. En un racó hi havia màquines de cosir antigues, un teler i fils de tots els colors, representant que estaven fent els vestits.
Al costat hi havia un armari ple de roba. Un altre lloc era la plaça del poble, plena de gent vestida com en l’època del conte. Fins i tot hi havia un home que tocava una petita trompeta, per anunciar l’obra. Era el pregoner que, a més, també parlava amb el públic que anava entrant.
- Si us plau, aneu passant, senyors i senyores -deia en veu molt alta- Compte!
El rei té molt mal geni, ¡per això heu d’apagar els telèfons mòbils! Recordeu que no podeu fer fotos ni enregistrar l’espectacle .
Al vestíbul del teatre hi havia uns sofàs blaus, amb uns grans miralls i quadres de la mama pintora, sobre l’obra de teatre. Allà,uns nens repartien els programes de l’obra amb el nom del actors i de les actrius.
La sala del teatre era gran. Tenia un escenari molt espaiós. Fins que l’obra no començava, estava tancat amb un impressionant teló. Al costats hi havia unes llotges daurades. Les butaques eren vermelles i estava il·luminat amb un gran llum central. En un costat de l’escenari els pares músics començaven a tocar.
El mestre havia fet l’adaptació del conte d’Andersen per a teatre i a més havia introduït cançons d’una obra musical moderna. Ell havia parlat amb les seves autores i li havien donat l’autorització.
Quan tothom va estar assegut, va passar el seguici reial cap a l’escenari i es va aixecar el teló.
L’obra va ser tot un èxit. El públic estava meravellat i van aplaudir moltíssim,sobretot l’escena final, quan estaven tots els actors a l’escenari i va sortir el rei en roba interior.
El director va pujar a donar les gràcies, va presentar a tots els actors i també a totes les persones que hi havia col·laborat.
Llavors, el públic es va adonar que tot el poble havia treballat per fer possible aquell gran èxit. Al final van donar pa amb xocolata per a tots.
Van haver de repetir aquesta obra altres dies, perquè molta gent la volia veure.
Des d’aleshores, aquell poble va ser molt conegut i molta gent anava a veure les obres de teatre que representaven. A més, també preparaven exposicions, xerrades i tallers per ensenyar a la gent d’altres llocs com ho feien.
Entre tots havien obert les portes de la cultura a tothom que volgués participar.
Havien après que ajuntant els esforços de tots podien fer qualsevol cosa que es proposessin.
Aquest va ser el seu gran descobriment.

Un bon amic

Un amic és aquella persona que sempre estarà amb tu.

Un amic és aquell gran tresor que costa molt de tenir i és molt fàcil de perdre.

El teu millor amic no és aquella persona amb la que sempre estàs, no, és aquella persona amb la que sempre pots confiar, aquella persona amb la que et sents segur, acollit i bé, aquella persona que quan la necessitis estarà allà, estarà al teu costat.

I si és un bon amic, sempre serà el teu millor amic, encara que tingueu problemes, us enfadeu, sempre estarà al allà, amb tu.

Gràcies Jesús per ser el nostre amic.

(M.M. Lestonnac 2016)

Quaresma - XL

1 El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre.2 Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.

3 Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar,7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8 Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. 10 I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

11 Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre 12 i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. 13 Ells li diuen:

--Dona, per què plores?

Ella els respon:

--S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

14 Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell.

15 Jesús li diu:

--Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

--Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré.

16 Li diu Jesús:

--Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-- Rabuni —que vol dir «mestre».

17 Jesús li diu:

--Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."

18 Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:

--Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

27 Després diu a Tomàs:

--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

28 Tomàs li va respondre:

--Senyor meu i Déu meu!

29 Jesús li diu:

--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Quaresma - XXXIX

28 Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir:

--Tinc set.

29 Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. 30 Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:

--Tot s'ha complert.

Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.

31 Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. 32 Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. 33 Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, 34 però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. 35 El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. 36 En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: No li han de trencar cap os. 37 I en un altre lloc l'Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

38 Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. 39 També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. 40 Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. 41 Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. 42 Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

Venim a tu clamant justícia i venjança

Venim a tu clamant justícia i venjança
i tu ens respons amb misericòrdia i caritat.

Venim a tu jutjant i condemnant a d’altres
i tu ens desveles les nostres hipocresies i les nostres foscors.

Venim a tu exigint l’acompliment de lleis i normes
i tu ens parles de l’Amor i la bondat
que transcendeixen qualsevol moral.

Però amb tu es queden els qui ja no tenen veu,
els menyspreats i humiliats,
els acusats i condemnats,
els rebutjats i sofrents d’aquest món.

En ells reposes, per apedaçar
les seves dignitats ferides,
per sostenir-los amb la teva fortalesa,
per abraçar-los amb la teva tendresa,
per restaurar-los amb la teva magnanimitat

Oh Déu! endreça el nostre inferior,
fes-nos cada dia més pobres
per a que també puguis reposar en
el fons dels nostres cors.

Mar