La Flama del Canigó: un foc que uniex i inspira

La nit de Sant Joan, mentre les fogueres il·luminen la nostra terra, la Flama del Canigó emergeix com un símbol potent de la nostra unitat i perseverança. L'origen d'aquesta flama es remunta a la dècada de 1950, inspirada per la visió d'un grup d'excursionistes i intel·lectuals nord-catalans. Ells van decidir reviure una antiga tradició: encendre un foc al cim sagrat del Canigó, la muntanya emblemàtica del Pirineu català, per tal de simbolitzar la vitalitat de la nostra cultura i la nostra llengua.

Així, cada any, la Flama és revifada amb honor al cim del Canigó i des d'allà, en una cursa imparable i emocionant, es distribueix arreu dels Països Catalans. Aquesta flama no és només foc; és el cor que batega de la nostra identitat col·lectiva, un recordatori de la nostra història, de la nostra capacitat de resistència i de la nostra esperança en el futur. És el testimoni d'un poble que, nit rere nit, es reuneix al voltant d'un mateix foc per celebrar la vida i el seu llegat.

Acció de gràcies de fi de curs

Gràcies Jesús!

Ahir, en acabar aquest curs escolar, volem donar-te les gràcies de tot cor per tot el que hem viscut junts. Ha estat un any ple de moments especials, de reptes superats i d'aprenentatges que ens han fet créixer a tots.

Gràcies, senyor, per cada dia que hem compartit a l'escola.

Gràcies per les rialles als patis, per la companyia dels amics, per les noves descobertes a l'aula. Gràcies per la paciència i la dedicació dels mestres, que amb el seu esforç han guiat i han ensenyat un munt de coses als seus alumnes, no només amb els llibres, sinó també amb l'exemple.

Gràcies a les famílies, per la vostra confiança, per la vostra implicació i pel vostre suport constant. Sou un pilar fonamental en el camí educatiu dels vostres fills i filles.

Gràcies a tot el personal de l'escola, que amb la seva feina diària fa possible que tot funcioni i que el nostre entorn sigui un lloc acollidor i segur.

I als nens i nenes, vosaltres sou el cor de l'escola. Gràcies per la vostra alegria, per la vostra curiositat, per la vostra energia. Heu demostrat cada dia la importància de l'esforç, de la il·lusió i de la bona companyia.

Tots ens emportem un cabàs de records, d'experiències i de coneixements. Ara és temps de descansar, de gaudir de l'estiu i de carregar piles per al proper curs.

Que aquesta acció de gràcies ens ompli de pau i d'esperança.

Bon estiu!

Pregària per la Segona Pasqua (Pentecosta)

Déu nostre, Pare bo,

Avui celebrem la Segona Pasqua, 

el dia en què el teu Esperit Sant 

va baixar sobre els apòstols. 

Et donem gràcies per aquest gran regal!

Ajuda'ns, Senyor, 

a sentir el teu Esperit 

en els nostres cors. 

Que ens doni força, amor i saviesa.

Que el teu Esperit 

ens ajudi a ser bones persones, 

a estimar els altres 

com Jesús ens va estimar, 

i a compartir la bona notícia 

del teu amor amb tots.

Gràcies, Déu, 

per la teva presència 

en les nostres vides.

Amén.

Pregària per una trobada d'antics alumnes

Benvolguts antics alumnes,
És una alegria immensa tenir-vos de nou aquí, a la vostra escola.

Quan éreu alumnes d'aquesta escola, la pregària formava part del nostre dia a dia, una pausa per connectar amb allò més profund de nosaltres mateixos i amb la presència que ens acompanyava. Avui, volem reprendre aquella tradició, amb la senzillesa i la sinceritat d'aquells anys.

Us convidem a fer una petita pausa, a tancar els ulls si ho desitgeu, i a deixar que la memòria ens porti als moments viscuts en aquestes aules, als amics que vam fer, als mestres que us van guiar, i a totes les experiències que van forjar la persona que sou avui.

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

(Coh 3,1-8)

Avui també agraïm la vida que hem rebut, els anys que hem compartit, les lliçons apreses i l'esperança que sempre ens ha il·luminat.

Agraïm els camins que ens han portat fins aquí, els reptes superats i les alegries viscudes.

I en especial, agraïm aquest retrobament, que ens permet reviure i celebrar la nostra història compartida en aquesta casa que sempre serà la nostra.

Anem de colònies (Vull ser com Sant Francesc)

Vull ser com Sant Francesc,
i fer de les colònies un lloc millor.

Que on hi hagi tristesa,
hi posi una abraçada molt forta.

Que on hi hagi soledat,
hi posi el meu millor amic.

Que on hi hagi paraules lletges,
hi posi paraules boniques.

Que on hi hagi baralles,
hi posi la pau i l'ajuda.

Que on hi hagi dubtes,
hi posi la confiança.

Que on hi hagi por,
hi posi la llum i la calma.

Que on hi hagi silenci,
hi posi l'alegria compartida.

Perquè quan donem amor,
rebem amor.

Quan ajudem als altres,
ens sentim millor.

I quan compartim,
la joia es multiplica!

És convivint junts,
que aprenem i creixem!

Pregària d'Acció de Gràcies pel nostre nou amic el Papa

Déu Pare del cel,

Avui estem molt contents! Et donem les gràcies perquè tenim un Papa nou. El Papa Lleo XIV!

És com un gran amic per a tots nosaltres, un pastor que ens cuidarà.

Sabem que tu l'ajudaràs moltíssim en tot el que faci. Dona-li molta força al braç, molta saviesa al cap (que vol dir ser molt llest per a les coses bones) i molt amor al seu cor.

Que ens ajudi a tots a ser més bons, a voler-nos més i a fer un món ple de pau. Pau de veritat.

Gràcies, Déu, per aquest regal tan bonic!

Amén.

La Paràbola del Fontaner Savi

 Hi havia una vegada, en un poble situat a la vora d'una gran muntanya, una escola on els alumnes aprenien moltes coses, però on sovint, el soroll era el rei. Les veus s'enfilaven, els pupitres grinyolaven, i l'energia rebotava per les parets. Els mestres s'esforçaven a explicar, però molts cops, les paraules semblaven perdre's en aquella orquestra constant.

Un dia, va arribar a l'escola un home vell i savi, conegut com el Fontaner del Silenci. No era un mestre de llibres, sinó de vida. El director, intrigat, li va preguntar: "Bon home, què pots ensenyar als nostres alumnes que no sàpiguen ja?"

El Fontaner va somriure amb els ulls. "Jo no ensenyo amb paraules, sinó amb tubs i aigua," va dir. "Permeteu-me una petita demostració."

Va demanar als alumnes que s'asseguessin en cercle. Al centre, va col·locar un recipient gran ple d'aigua i uns quants gots buits.

"Imagina't," va començar el Fontaner, "que aquest recipient gran és la Font de la Saviesa, d'on brolla la inspiració, la pau i la veu més profunda de Déu. I els nostres gots són els nostres cors."

A continuació, va començar a abocar aigua del recipient als gots, però ho va fer de dues maneres diferents:

Primer: Va agafar un got i va començar a abocar l'aigua amb presses, fent-la caure des de dalt, de manera que l'aigua xocava amb força, esquitxava per tot arreu i feia molt de soroll en omplir-se. "Així és com molts cops intentem omplir els nostres cors," va dir. "Amb presses, amb mil coses alhora, amb crits i amb moltes paraules que no deixen espai per a res més. Què passa quan intentem escoltar la Font així?"

Un alumne va dir: "Es perd molta aigua!" Un altre va afegir: "No s'entén res!" I un tercer: "Fa massa soroll per escoltar el que diu l'aigua!"

"Exacte," va confirmar el Fontaner. "El nostre cor es dispersa, s'esquitxa, i el soroll de fora i el de dins ens impedeixen rebre amb claredat el missatge de la Font."

Després: El Fontaner va agafar un altre got. Aquesta vegada, va acostar lentament l'obertura del got a la boca del recipient gran, i va començar a abocar l'aigua amb delicadesa, molt a poc a poc, deixant que llisqués suaument per la vora. L'aigua omplia el got amb un lleuger i tranquil silenci.

"Ara," va dir el Fontaner, "observeu. Així és com la Font de la Saviesa i la veu de Déu volen omplir els nostres cors. Amb silenci, amb calma, amb una escolta atenta."

"Què noteu ara?" va preguntar.

Una nena amb els ulls ben oberts va dir: "L'aigua entra tota! No es perd res!" Un noi va afegir: "No fa gens de soroll. S'escolta el xup-xup suau de l'aigua." I un altre va afegir, amb un to gairebé murmurant: "Sembla que el got s'ompli millor, amb més pau."

"Molt bé!" va exclamar el Fontaner. "Aquesta és la clau. La veu més profunda, la de Déu, no necessita crits ni presses. És un murmuri suau, una inspiració tranquil·la, una sensació de pau que només podem percebre quan els nostres cors estan en silenci. Quan no hi ha el "soroll" de les nostres preocupacions, de les mil coses que pensem, de les paraules innecessàries."

Va continuar: "De la mateixa manera, quan parlem entre nosaltres, si alcem la veu, sovint ens costa més entendre'ns de debò. Però quan baixem el to, quan parlem amb respecte i escoltem amb atenció, és quan la comunicació és més profunda, quan ens connectem de veritat. Amb Déu és igual. Ell ens parla constantment, però només en el silenci del nostre cor el podrem escoltar de veritat i rebre la seva saviesa."