Carta als "Reis d'Orient" de part de l'Infant Jesús

Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar,

Us escric des de l'escalfor de l'estable, sentint el caliu de la palla i el respirar pausat del bou i la mula. La mare Maria em somriu mentre prepara el pergamí, i el pare Josep atia el foc perquè no ens falti claredat per escriure aquests desitjos.

Sé que veniu de lluny seguint un estel que brilla sobre la nostra petita llar de Betlem, i estic molt content de saber que aviat ens veurem. És una bonica llum que us guia en la foscor. Per això, aquest any la meva petició més important té a veure, precisament, amb la llum:

El regal de cuidar la nostra pròpia llum.
Us demano que totes les persones del món aprenguin a cuidar-se a si mateixes. Que entenguin que el seu cor és com una petita llanterna que cal protegir del vent:

• Paciència i tendresa amb un mateix: Que cadascú sàpiga escoltar el seu propi cansament i les seves tristors, tractant-se amb la mateixa dolcesa amb què la meva mare Maria em bressola.
• Alimentar la flama: Que tothom sàpiga trobar moments de silenci, de pau i de pregària per omplir-se d'amor, perquè ningú pot donar el que no té dins seu.
• Ser llum per al món: Que, un cop cuidats i plens d'esperança, puguin ser com estels petits a la terra, il·luminant els qui viuen en la foscor de la solitud o la por.

Els desitjos de la meva mare Maria:

• Dolcesa i consol: Que cap mare se senti sola i que tots els infants del món tinguin una abraçada que els curi les pors.
• Consol per a les mares: Que cap dona hagi de patir pel futur dels seus fills i que totes trobin la força per ser el pilar d'amor de les seves llars.
• Mans que acullen: Que aprenguem a ser refugi per als altres, com aquest estable ho és avui per a nosaltres.
• Llum als cors: Que la pau que sentim en aquesta establia arribi a tots els racons on hi ha guerra o tristor.

Els desitjos del meu pare Josep:

• Aixopluc i treball: Que cap pare hagi de patir per no tenir un sostre o el pa de cada dia per als seus fills. Que les mans de tothom trobin una feina digna per construir un món millor.
• Fortalesa i serenor: Que els qui cuiden dels altres tinguin forces per no defallir i saviesa per protegir els més febles.
• Pau en el camí: Que tots els qui busquen una llar trobin portes obertes i cors disposats a compartir.
• Protecció per als viatgers: Com que nosaltres i vosaltres sabem què és estar lluny de casa, demanem que protegiu tots aquells que caminen buscant un futur millor.

El que demano jo, el petit Jesús:

• Ulls que sàpiguen veure el que és realment important: Que la gent no s'enlluerni amb l'or, sinó amb la bondat d'un gest senzill.
• Petits miracles quotidians: Que les persones aprenguin a estimar-se les unes a les altres, com jo us estimo a vosaltres des d'aquest bressol de palla.

Gràcies per l'encens, l'or i la mirra que em porteu, però el meu desig més gran és que, quan marxeu, deixeu una llavor d'esperança a cada casa que visiteu, ni que sigui sols una espurna d'aquesta llum d'amor. Que quan la gent us vegi marxar, no només es quedin amb els regals, sinó amb les ganes de ser, ells mateixos, un regal, una llum d'esperança per al món.

Us esperem amb els braços oberts sota el cel de Betlem, amb tot el meu amor, 
l'Infant Jesús (amb una mica d'ajuda de Maria i Josep que m’estimen i em cuiden)

Bon any!

 

Bon Nadal!

 

El pastor sense res i el tresor de Betlem

Fa molt i molt de temps, la nit més freda de l'any, una llum sobtada va trencar la foscor sobre els camps de Betlem. Els pastors, sorpresos, van sentir una veu celestial:

— Ha nascut el Salvador! Aneu a adorar-lo a la cova!

De seguida, tots els pastors, homes rudes i senzills, van començar a preparar les seves ofrenes. Cadascú va buscar el millor que tenia: un va agafar un flascó de llet acabada de munyir, un altre, un formatge fresc, un tercer, una llana càlida de les seves millors ovelles.

Però entre ells hi havia un pastor jove i bondadós, anomenat Titó. El Titó era, sens dubte, el més pobre de tots. Gairebé no tenia res per a ell, i encara menys per a regalar. Va buscar a les seves butxaques, a la seva cistella... però no hi havia res de valor. Ni una ovella jove, ni un grapat d'olives, ni tan sols una poma.

Mentre els altres feien camí cap a l'estable amb els seus presents ben lligats, el Titó va quedar-se enrere, amb el cap cot i el cor encongit.

— Com puc anar-hi? —es deia amb una gran pena— Tots els meus amics oferiran coses de profit a l'infant. Jo només tinc les mans buides. Més val que em quedi aquí. Em fa vergonya anar sense res.

Les llàgrimes li van començar a rodolar per les galtes. Era tan gran el seu amor pel Nen acabat de néixer, que el fet de no poder oferir cap regal, per petit que fos, li feia mal.

Finalment, la curiositat i el desig d'estar a prop de la llum van ser més forts. El Titó va arribar a l'estable i es va quedar a la porta, amagat a l'ombra, mirant com els altres pastors s'agenollaven i deixaven els seus regals al costat del pessebre.

La Verge Maria, que era al costat del bressol, no va deixar d'adonar-se del Titó. El va veure allà, amb les mans creuades i una gran tristesa als ulls, però amb una llum d'amor pur que li brollava de l'ànima. Ella sabia que aquell cor humil era l'ofrena més sincera de totes.

Mentre els altres pastors es disposaven a marxar, la Maria va somriure dolçament i va estendre la mà cap al Titó.

— Vine, bon pastor —li va dir amb veu suau—. No tinguis por.

El Titó es va acostar tremolant. No podia parlar.

— Veig que el teu cor és ple d'amor pur —va continuar la Maria—. I l'amor és el millor regal.

Llavors, va fer una cosa que va deixar bocabadats a tots els presents. Va agafar l'Infant Jesús, calent i adormit, i amb una tendresa infinita, el va posar als braços del pastor Titó.

El Titó va sentir que el món s'aturava. El cosset petit i diví li escalfava els braços i el pit. Les seves mans, que abans se sentien buides, ara sostenien el tresor més gran de l'Univers. La seva pena es va fondre en una alegria immensa. Va besar el frontet del Nen amb devoció.

En aquell moment, el Titó va comprendre la lliçó més important: que l'amor sense condicions és l'única riquesa que importa. Ell, el pastor sense res material, havia rebut el premi més alt de tots.

Després de retornar el Nen a la Maria, el Titó va sortir de l'estable. Ja no era el més pobre. Era l'home més ric i feliç de tota la comarca.

I vet aquí la gran lliçó de la Nit de Nadal!

El fanalet de la Neus i la llum del cor

A la petita i envoltada de neu vila de Gelabra, vivia una noia anomenada Neus que era l'encarregada de la botiga de fanalets. Gelabra feia temps que s'havia enfosquit d'una boira grisa, no de neu, sinó d'un avorriment general.

La Neus treballava nit i dia per fer els fanalets més bonics i lluminosos de la contrada, creient que quanta més llum fessin compensaria la foscor de la vila. Però mentre cada fanalet que preparava brillava, el seu propi fanal interior semblava esmorteir-se. Estava esgotada i, el que era més important, sentia una gran pressió i ansietat que li tapaven la llum del Cor.

Una tarda, l'avi Feliu, l'ancià més savi i tranquil de Gelabra, va entrar a la botiga.

- Neus, estimada,-va dir suaument, oferint-li un càlid somriure - mires la cera i la metxa, però oblides el cor. El teu fanal no només necessita oli per al cos, sinó pau per a l'ànima. Si permets que l'estrès i l'esgotament trenquin el vidre del teu fanal, la flama interior no pot brillar.-L’avi Feliu li va explicar que la cura personal era molt més que dormir; era dedicar temps a la pausa mental, la respiració profunda i escoltar-se a un mateix.-Per il·luminar el món, primer has d'omplir el teu propi dipòsit de bondat cap a tu mateixa. La teva flama és la que encén totes les altres.

La Neus però no li va fer gaire cas, “coses de gent gran” va pensar i va seguir treballant. 

Però l'endemà, el cansament i l'ansietat la van fer ensopegar, i al caure va trencar una caixa plena de vidres pels fanalets. Enmig de la trencadissa, la Neus va sentir la seva frustració i esgotament. Va ser una benedicció disfressada, ja que es va veure obligada a parar i pensar.

I pensant, pensant va decidir seguir el consell de Feliu i va animar a tot el poble a seguir-los també. Així que tots van dormir fins a sentir-se renovats (cura física). Van fer una pausa per caminar sols per la neu, observant i respirant (cura mental). Es van permetre sentir la pau, sense la pressió de la perfecció (cura emocional i espiritual).

En fer-ho, les seves energies van tornar, però amb una nova qualitat: una calidesa tranquil·la i constant que naixia directament del seu cor. La seva llum interior havia tornat a brillar.

La Nit de Nadal va arribar. La Neus, sentint-se completa i en calma, va sortir al carrer amb un somriure autèntic. La seva serenitat va ser contagiosa, i els veïns van notar la diferència. Els seus fanalets brillaven com mai.

L'avi Feliu es va dirigir a la gent just abans de l'encesa: "Aquests dies, la Neus ens ha ensenyat que el nostre millor regal és la nostra millor versió. Cadascú de vosaltres, que heu seguit els meus consells, esteu plens. Les nostres flames són només intenses quan la seva font—el nostre cor—està nodrida. Sabeu, això podríem fer-ho cada any: el dia de la recàrrega de la flama del cor."

La Neus va agafar el seu petit llum de mà, ara carregat de pau, i va encendre lentament la metxa del fanal principal. A l'instant, la seva flama es va projectar amb un taronja daurat, càlid i profund, el color de la llum del cor que s'havia cuidat.

Quan la gent de Gelabra, amb els seus propis fanals interiors plens de bondat cap a ells mateixos, van encendre la resta de llums, es va produir la màgia:

• L'efecte llumenera: Totes les petites flames, sorgides de cors que s'havien permès descansar i sentir-se, es van fusionar en una immensa aura radiant.
• Les ombres marxen: Aquesta llum combinada no només va il·luminar la plaça, sinó que va trencar la boira grisa i va escalfar el poble sencer, fent que les ombres desapareguessin.

Gelabra va entendre que la convergència de molts cors plens de bondat cap a un mateix és el que té el veritable poder d'esvair les ombres i escalfar el món sencer.

Des d'aquell dia, el Nadal a Gelabra és la celebració de la llum del cor compartida, recordant a tots: cuida la teva ànima, perquè la teva llum et fa capaç d'il·luminar el món, juntament amb la llum dels altres.

👂 El Talp Rencorós i la Família de Conills 🥕

La Faula

En un camp d'herba fresca i frondosa, hi vivia una gran família de Conills que passaven el dia saltant i mastegant trèvol. Just a sota terra, el Talp Tòfol hi havia excavat la seva llarga i ben feta xarxa de túnels, el seu tresor més preuat.

Un dia, la Conilla Nisa, sense mirar on saltava, va caure sobre una zona d'herba solta i va enfonsar part del sostre d'un dels túnels del Talp Tòfol.

El Talp Tòfol va sortir furiós, amb terra al bigoti, i va cridar:

- Això no quedarà així! M'has fet malbé la meva feina! Ull per ull! Si tu em destrueixes un tros de túnel, jo et faré una rucada al jardí!

El Talp Tòfol, a la nit, va excavar un petit forat just al costat de l'entrada del cau dels Conills.

L'endemà, el Conill Gran va caure al forat i es va fer un cop a la pota. Llavors, tota la família de Conills es va enfadar molt amb el Talp Tòfol.

- Ell ens ha fet mal, així que nosaltres també li farem mal!— van dir els Conills joves. Van anar a una altra zona de túnels del Talp Tòfol i la van espatllar amb les potes.

Quan el Talp Tòfol va veure el desastre, va perdre el cap i va cridar:

- Doncs Ull per Ull! I dent per dent!

El Talp Tòfol va començar a fer més forats per tot el prat. Els Conills, veient que era una guerra, van començar a enfonsar intencionadament més túnels del Talp Tòfol.

Al cap de pocs dies, el camp era un desastre:

Els Conills ja no podien saltar ni jugar, perquè el terra estava ple de paranys i forats.

El Talp Tòfol ja no tenia ni un sol túnel segur, i la seva casa s'havia esfondrat.

Tots dos estaven cecs de ràbia i tots dos havien perdut la seva felicitat.

Un matí, el Conill Vell, el més savi de tots, va veure el Talp Tòfol plorant al costat d'una muntanya de terra. Es va acostar i, en lloc de cridar, va dir suaument:

- Talp Tòfol, si seguim fent-nos mal, acabarem tots cecs i sense casa. La meva filla va trencar el teu túnel sense voler. Hauríem d'haver parlat llavors.

El Talp Tòfol va deixar de plorar.

- Tens raó. L'únic que hem aconseguit és tenir por i rancor.

Els dos van seure i van parlar de com arreglar la situació. Els Conills van ajudar a tapar els forats perillosos del prat i el Talp Tòfol va ensenyar els Conills a no saltar sobre les seves construccions. Des d'aquell dia, el camp va tornar a ser un lloc segur.

________________________________________________

La Moral de la Faula

Si fas servir el "Ull per Ull", l'únic que aconseguiràs és que tots acabin cecs i que el problema es faci més gran. La violència i la venjança destrueixen, però la paraula, l'empatia i la conversa poden arreglar-ho tot.

________________________________________________

Jesús, ajuda'ns.
Que quan la ràbia ens faci malbé la vista, recordem aturar-nos i seure.
Que abans de fer mal, decidim obrir la boca per PARLAR i el cor per ESCOLTAR.
Perquè el nostre objectiu sigui ARREGLAR, mai trencar.
Perquè la nostra màxima sigui sempre estimar.

🌰 La faula de la Castanyera i els Colors de la Tardor

El Secret de la Vella Castanyera

Fa molt i molt de temps, quan les fulles dels arbres es tornaven de color taronja intens, groc daurat i vermell passió, i l'aire ja feia aquella olor dolça i humida de tardor, vivia al cor d'una ciutat una dona sàvia i amb el rostre arrugat com una poma assecada: la Vella Castanyera.

Ella no era una castanyera qualsevol. La Vella Castanyera era la guardiana dels tresors de la tardor, i tenia un secret que només es revelava la nit abans del primer dia de novembre: la Nit de Tots Sants.

Els nens i nenes de la ciutat pensaven que la Castanyera només venia a vendre castanyes i moniatos. Però en realitat, ella feia un viatge molt més important. La Castanyera viatjava a peu, de poble en poble i de ciutat en ciutat, carregada no només amb les castanyes, sinó també amb cistells plens de records i de llum de les llars.

Quan arribava a la plaça, encenia el seu fogonet, i la flaire de la brasa i les castanyes torrades era com un senyal. Aquesta olor dolça i fumada, deia la llegenda, era el perfum màgic que servia de pont entre el món on vivim i el món d'aquells que ja no hi són, els nostres avis, besavis, i tots els éssers estimats que han marxat.

La Màgia dels Panellets i el sentit de la festa

La nit de Tots Sants, mentre la Castanyera escalfava els cors i les mans amb les seves castanyes, les famílies feien una cosa molt especial: preparaven els Panellets.

Els Panellets eren uns pastissets petits, rodons, fets amb ametlla i sucre, i coberts amb pinyons, coco o xocolata. Però atenció! Aquests no eren només postres. Eren la moneda de la Memòria.

Quan els nens i nenes, asseguts a taula, menjaven un panellet, la Castanyera, que els veia des de la plaça, somreia. Per què?

Perquè cada pinyó, cada trosset d'ametlla, representava un dolç record d'alguna persona estimada que havien conegut o de qui els havien parlat.

En menjar-los junts, deien que la família estava donant força i caliu a la memòria d'aquells que ja no hi eren, assegurant-se que mai no fossin oblidats.

Així doncs, la festa de Tots Sants no és una festa trista. És una festa de calidesa, d'olors bones i de bons menjars (castanyes, moniatos i panellets), on celebrem que, gràcies a l'amor i els records, les persones que han marxat sempre estaran amb nosaltres al cor. És el dia de dir, amb un mos de panellet: "T'estimo i et recordo".

Lliçó de la faula

La Castanyera i els Panellets ens ensenyen que la millor manera de celebrar els nostres avantpassats i éssers estimats que ja no hi són, és reunint-nos en família, menjant junts, i compartint els records amb alegria i molt d'amor..