Lleó XIV

"La pau sigui amb tots vosaltres! Estimadíssims germans i germanes, aquest és el primer salut de Crist Ressuscitat, el bon pastor que va donar la vida pel ramat de Déu. També jo voldria que aquest salut de pau entrés al vostre cor, arribés a les vostres famílies, a totes les persones, on sigui que estiguin, a tots els pobles, a tota la terra. La pau sigui amb vosaltres!

Aquesta és la pau de Crist Ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, Déu que ens estima a tots incondicionalment. Encara conservem a les nostres orelles aquella veu feble però sempre valenta del Papa Francesc que beneïa Roma. El Papa que beneïa Roma donava la seva benedicció al món, al món sencer, aquell matí del dia de Pasqua! Permeteu-me donar continuïtat a aquesta mateixa benedicció: Déu ens vol, Déu us estima a tots, i el mal no prevaldrà! Estem tots a les mans de Déu! Per tant, sense por, units de la mà amb Déu i entre nosaltres, seguim endavant. Som deixebles de Crist. Crist va davant nostre. El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com el pont per ser assolida per Déu i el seu amor.

Ajudeu-nos també vosaltres, i després els uns als altres, a construir ponts, amb el diàleg, amb la trobada, unint-nos tots per ser un sol poble sempre en pau. Gràcies al Papa Francesc!

Vull agrair també a tots els germans cardenals que m'han elegit per ser successor de Pere i caminar amb vosaltres, com una Església unida, buscant sempre la pau, la justícia, tractant sempre de treballar com a homes i dones fidels a Jesucrist, sense por, per proclamar l'Evangeli, per ser missioners. Sóc fill de Sant Agustí, agustinià, que va dir: “Amb vosaltres sóc cristià i per a vosaltres bisbe.” En aquest sentit, tots podem caminar junts cap a aquella pàtria que Déu ens ha preparat.

A l'Església de Roma, una salutació especial!

Hem de buscar junts com ser una Església missionera, una Església que construeix ponts, el diàleg, sempre oberta a acollir com aquesta plaça amb els braços oberts. Tots, tots els que necessiten la nostra caritat, la nostra presència, el diàleg i l'amor.

I si em permeten també, una paraula, una salutació a tots aquells i de manera particular a la meva estimada diòcesi de Chiclayo, al Perú, on un poble fidel ha acompanyat el seu bisbe, ha compartit la seva fe i ha donat tant, tant per seguir sent Església fidel de Jesucrist.

A tots vosaltres, germans i germanes de Roma, d'Itàlia, de tot el món, volem ser una Església sinodal, una Església que camina, una Església que busca sempre la pau, que busca sempre la caritat, que busca sempre ser a prop especialment dels qui pateixen.

Avui és el dia de la Súplica a la Mare de Déu de Pompeia. La nostra Mare Maria vol sempre caminar amb nosaltres, ser a prop, ajudar-nos amb la seva intercessió i el seu amor.

Aleshores, voldria pregar amb vosaltres. Preguem junts per aquesta nova missió, per tota l'Església, per la pau al món, i demanem aquesta gràcia especial a Maria, la nostra Mare.

Déu vos salve, Maria..."

Dia del treball

Tots junts, amb força i amb il·lusió,
Reclamem un món més just i millor,
En el nostre camí de cada dia,
Buscant la manera amb alegria,
Ajudant-nos sempre, amb ferm voler,
Lluitant pels drets sense témer,
Llum per a tothom en aquest fer.

I que la llum del Crist, font d'amor, fe i esperança, il·lumini sempre els nostres cors.

L'apagada

 Oh, esperit de la vida,

Ahir, en la quietud forçada per la manca de llum, vam poder prendre consciència de la nostra dependència d'una cosa que no veiem directament però si en gaudim dels seus efectes.

Que aquesta experiència, que podria semblar només material, ens il·lumini també el cor i la ment.

Ajuda'ns a créixer en gratitud, per la llum que torna i per totes les benediccions diàries, que la seva absència ens pot haver fet valorar més profundament.

Dona'ns resiliència, per afrontar les futures "apagades" de la vida, amb la confiança que la teva llum interior sempre brilla en el nostre cor.

Desperta en nosaltres l'empatia, per comprendre millor la mancança dels altres, i per ser llum en la foscor de qui més ho necessita.

Ensenya'ns la humilitat, recordant-nos la nostra fragilitat i la nostra necessitat de tu, i dels vincles que ens uneixen.

Guia'ns cap a la simplicitat, per trobar la pau en allò essencial, alliberant-nos de la dependència innecessària.

Que aquesta apagada, oh font de llum, sigui una ocasió per encendre una nova llum en el nostre esperit, una llum de consciència, de creixement i d'amor.

Amén.

Amb Gratitud: Recordant el Servei del Papa Francesc

Durant uns dies tindrem el cor commogut per la pèrdua del nostre estimat Papa Francesc.

La seva vida, un testimoni d'humilitat i servei, ens ha deixat una empremta profunda.

Recordem amb afecte la seva mirada compassiva i les seves paraules que ens han volgut guiar cap a un món més just i solidari. Com ell mateix va dir, "La misericòrdia és el nom de Déu," i aquesta misericòrdia ha estat el fil conductor del seu papat.

Des dels seus primers anys com a sacerdot, el Papa Francesc va dedicar la seva vida a servir els més necessitats. Va portar el consol de la fe als marginats i va alçar la seva veu en defensa dels oblidats. Com a Papa, va continuar aquest servei amb valentia i determinació. "Els pobres són els privilegiats d'aquest camí, i són ells els que ens obren la porta del cel," ens va recordar, subratllant la importància de la solidaritat i la justícia social.

La seva preocupació per la Creació va ser un altre dels pilars del seu papat. "La cura de la nostra casa comuna és una responsabilitat de tots," va dir tot cridant-nos a protegir el nostre planeta i a viure en harmonia amb la natura. Va promoure un diàleg obert i sincer entre les religions i va treballar incansablement per la pau i la reconciliació.

'Prefereixo una Església accidentada, ferida i bruta per haver sortit als carrers, que una Església malalta pel tancament i la comoditat de aferrar-se a les pròpies seguretats. "Aquestes paraules reflecteixen la seva visió d'una Església dinàmica i compromesa amb el món, una Església que surt a l'encontre dels altres amb amor i esperança."

Senyor, et donem gràcies per la vida i el servei del Papa Francesc. 

Que el seu exemple de humilitat, compassió i amor continuï inspirant-nos a construir un món més just i solidari. 

Et demanem que l'acullis en la teva glòria. 

I et demanem com feia ell:

"Senyor, fes de tots (mi) un instrument de la teva pau." 

Amen.

El Jardí Silenciós i la flor de ploma (conte per treballar la mort i la resurrecció de Jesús)

En un racó tranquil d'un bosc, on els arbres xiuxiuejaven cançons de vent i el sol escalfava les fulles, vivia una colla d'animalets molt amics. Hi havia un munt d'animalons: l'esquirol Pere, el conillet Joan, el ratolí Andreu, l'eriço Judes... en total eren 12 bons amics. Tots junts jugaven a fet i amagar entre les arrels dels arbres i compartien els dolços rfuits que trobaven.

Però un dia, el seu amic més especial, un ocellet de plomes blanques anomenat Jesús, va deixar de cantar a la branca més alta. Ja no se sentia el seu piular alegre ni es veia la seva silueta vibrant entre les fulles. En el seu lloc hi havia uns corbs ben negres que feien por. Jesús havia volat lluny, molt lluny, i el jardí dels animalets es va quedar en un silenci trist i pesat.

Judes espantat va fugir corrents del jardí, però els 11 restants se sentien molt sols. El bosc semblava menys acolllidor sense el cant de Jesús. Ja no tenien ganes de córrer ni de buscar fruits dolços. Es reunien sota l'arbre on Jesús solia cantar i recordaven les seves cançons i les piruetes que feia quan volava. Les seves petites llàgrimes humitejaven la terra. L'ànex intentava consolar-los tot fent-los recordar les cançons de Jesús.

Tres dies després, un matí, mentre estaven asseguts en el seu lloc preferit, Pere va veure alguna cosa que brillava entre les fulles caigudes. Era una ploma, una ploma blanca, del mateix color que les ales de Jesús. Pere la va agafar amb cura i la va mostrar als seus amics.

"És una ploma de Jesús!", va exclamar Andreu amb la veu tremolosa.

La van observar amb atenció. Era una ploma preciosa, suau i lleugera. La van col·locar amb tendresa a la base de l'arbre, just on Jesús solia cantar.

Els dies van passar i els animalets seguien trobant a faltar el seu amic. Però un matí, van veure quelcom sorprenent al costat de la ploma blanca. Una petita tija verda començava a créixer de la terra. Amb el pas dels dies, la tija es va fer més alta i van aparèixer unes fulles petites. Finalment, va néixer una flor.

No era una flor qualsevol. Tenia pètals d'un color blanc intens, un blanc que els recordava el color de les plomes de Jesús. Era una flor delicada i bonica, i semblava irradiar una llum suau i càlida.

Els animalets es van quedar meravellats. Van comprendre que, tot i que Jesús ja no estava amb ells de la mateixa manera, una part d'ell, les seves cançons i el seu record, havia donat lloc a una nova vida, a una nova esperança. La flor blanca es va convertir en un record constant de l'amor que compartien amb Jesús, un amor que no desapareixia, sinó que es transformava en alguna cosa nova i bella i els va fer entendre que algun dia es retrobarien.

Des d'aquell dia, el jardí ja no va ser tan silenciós. El record de Jesús era present en la flor blanca, i els animalets van aprendre que, fins i tot quan alguna cosa que estimem marxa, l'amor que sentim per ella pot donar lloc a noves formes de vida i d'esperança.

El jardí secret i la flor que es va pansir (divendres sant)

En un petit poblet, al bell mig d'unes muntanyes verdes, hi havia en mig de la vall un jardí secret. Aquest jardí era el més bonic de totes les contrades, era ple de flors de mil colors, arbres que donaven fruits dolços i un petit rierol que amb els ocells cantava cançons alegres. El jardiner d'aquest jardí es deia Jesús, i era conegut per la seva bondat i el seu amor per totes les coses vives.

A Jesús li agradava especialment una flor, una flor molt especial que havia crescut al centre del jardí. Era una flor radiant, amb uns pètals d'un blanc pur i un cor groc, daurat que brillava amb la llum del sol. Aquesta flor representava l'esperança i l'amor que Jesús portava al seu cor.

Però un dia, una ombra va caure sobre el jardí. Un grup de persones que no entenien l'amor i la bondat de Jesús van decidir que aquesta flor tan especial era molt perillosa. No els agradava la llum que desprenia ni la manera com feia feliços a tots els habitants del poble. Calia apagar-la, fer-la desaparèixer.

Amb paraules dures i amb unes accions terrible i egoistes, van arrencar la flor del seu lloc. De cop, el jardí es va quedar en silenci, i els colors de totes les flors es van tornar més apagats. El rierol ja no cantava i semblava plorar i els arbres van deixar de donar fruits dolços. Tots els habitants del poble van sentir una gran tristesa al cor. Semblava que la llum i l'esperança havien desaparegut per sempre.

Aquest dia trist es va conèixer com el Divendres Sant. Era un dia per recordar que fins i tot la bondat i l'amor més grans poden ser ferits i semblar derrotats.

Però la història del jardí no acaba aquí. Encara que la flor blanca s'havia pansit, les seves arrels seguien profundament enterrades a la terra. I dins d'aquestes arrels, hi havia una força increïble, una promesa de vida nova fonamentada en l'amor.

Aquest conte ens explica que el Divendres Sant recordem un moment molt trist en la història de Jesús, quan va ser ferit i semblava que tot s'havia acabat. Però igual que la flor del jardí, la seva història no va acabar amb la tristesa.

El Divendres Sant és un dia trist però forma part d'una història més gran que té un final ple d'esperança.

El Sopar Màgic i el Secret dels Peus Bruts (dia de l'amor fratern)

En una ciutat antiga, plena de cases de pedra i carrers empedrats i plens de pols, vivia un grup d'amics molt especials. Eren dotze, i el seu líder es deia Jesús. Jesús era un home bo i savi, que sempre tenia una paraula amable i la mà oberta per a tothom.

Un vespre, Jesús va convidar els seus amics a un sopar molt important. No era un sopar qualsevol com molts d'altres que ja havien fet. Aquesta cop, l'ambient era tranquil i una mica solemne. La taula estava parada amb pa acabat de fer, vi i fruita fresca.

Mentre sopaven, Jesús va fer una cosa que va sorprendre als seus amics. Es va aixecar de la taula, es va treure la túnica, va agafar una tovallola i un recipient amb aigua. Sense dir res, va començar a agenollar-se davant de cadascun d'ells i a rentar-los els peus.

Els amics de Jesús es miraven entre ells, desconcertats. Pere, un dels més impulsius, va dir: "Senyor, tu ens rentes els peus a nosaltres? Això no pot ser! Tu ets el nostre mestre!"

Jesús el va mirar amb dolcesa i li va respondre: "Pere, el que jo faig ara potser no ho entens ara, però ho entendràs més tard. Us he donat un exemple, perquè feu vosaltres també com jo he fet amb vosaltres. Si jo, que sóc el vostre mestre i Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us heu de rentar els peus els uns als altres."

Després de rentar els peus a tots, Jesús es va tornar a posar la túnica i va tornar a la taula. Va agafar el pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus amics, dient: "Agafeu i mengeu-ne. Aquest és el meu cos, que es lliura per vosaltres."

Després va agafar la copa de vi, la va beneir i els la va donar, dient: "Beveu-ne tots. Aquesta és la meva sang, la sang de l'aliança, que es vessa per molts per al perdó dels pecats. Feu això en memòria meva."

Els amics de Jesús van entendre que aquell sopar era molt més que un simple menjar. Jesús els estava donant un regal molt especial: el seu propi cos i la seva pròpia sang, per estar sempre amb ells. També els estava ensenyant una lliçó molt important: l'amor i el servei als altres.

Rentar els peus, que en aquella època era una tasca humil reservada als servents, era un gest d'amor fratern molt gran. Jesús els estava dient que per ser grans, havien de ser capaços de servir els altres amb humilitat i generositat.

Així, cada any, l'Església recorda aquest sopar especial que va compartir Jesús amb els seus amics. El Dijous Sant és el dia en què recordem l'amor immens de Jesús, que va donar la seva vida per nosaltres, i la importància de viure com a germans, ajudant-nos i estimant-nos els uns als altres, igual que Jesús ens va ensenyar amb el seu exemple del rentat de peus i el regal de l'Eucaristia. És un dia per recordar que l'amor de veritat es demostra amb accions i amb el servei als altres, fins i tot en les coses més senzilles.

(adaptant els evangelis Jn 13,1-18; Mt 26,26-30; Mc 14,26-26 i Lc 22,15-20)