Translate

dijous, 21 de setembre de 2017

Donem gràcies per...

Donem gràcies per ...
  • Aquest estiu, per totes les coses que hem fet ,per tots els moments en família, per poder dir que m’ho he passat molt bé.
  • També dono gràcies als pares perquè gràcies a ells hem pogut gaudir d’un gran estiu. La diversió, la il·lusió, l’aprenentatge als viatges i moltes més sensacions que hem viscut aquest estiu. I tot gràcies als pares.
Amén


Lucia 

dimecres, 13 de setembre de 2017

Viure com una llavor!

Ser com un gra de blat,
petita llavor,
que guarda al seu interior
la possibilitat de ser pa,
per oferir-se, senzilla, quotidiana,
a tot el que ho necessiti.
Tu ens crides a ser llavor, Senyor.
I la llavor,
que està plena de vitalitat i potencial,
ha de morir a ser llavor
per convertir-se en planta i créixer.
La teva vida ens mostra
que és possible morir per viure.
Lliurar tot per ser per als altres ...
Pura ofrena i donació.
Ensenya'ns, Senyor,
a lliurar la nostra vida
al servei de l'Evangeli
i de la vida dels altres.
Ensenya'ns a ser llavor
per donar fruits en abundància.
Per créixer,
una llavor necessita
terra bona i aigua generosa.
Senyor, la teva vida ens mostra
que la millor terra
és la realitat de cada dia
i les necessitats dels altres,
ens crides a plantar la nostra llavor
en les situacions que vivim,
a la vida que compartim,
a la terra d'avui, aquí i ara.

Volem ser llavor de canvi i Regne
en el món que vivim,
Ajuda'ns Senyor!
El teu exemple ens ensenya
que l'aigua veritable
és la que neix de la Paraula,
pou d'aigua viva oferta per a tothom.
Ensenya'ns, Senyor,
a regar les nostres llavors amb la teva Paraula.
Ajuda'ns a conèixer-la,
mostra'ns com assaborir el seu missatge,
perquè impregni la nostra existència
i que amari el nostre camí.
Volem ser llavors de canvi i Regne;
i necessitem ser fecundats
per la teva Paraula. Ajuda'ns Senyor!
Marcelo A. Murúa
(traducció Pep Salvà)


dimecres, 23 d’agost de 2017

Una pregària per Barcelona

Pels morts, en primer lloc.
Per les seves històries truncades,
per ser víctimes d'una violència terrorista absurda.
Per tot el dolor que aquestes morts sobtades deixen enrere.

Per les altres víctimes, ferits de diferent consideració,
que hauran de bregar com les seqüeles de l'horror experimentat
en aquests minuts de pànic i mort.

Pels familiars i amics que es veuen enfrontats a afrontar
les conseqüències d'aquest terrorisme salvatge.

Pels fanàtics que creuen que la violència aconsegueix alguna cosa,
perquè obrin els ulls, el cor i l'entranya
a una lògica que no es basa en l'odi o la destrucció.

Pels qui han d'intentar que això no passi:
autoritats, forces de seguretat, i tants d'altres.
Que segueixin fent la seva feina amb convicció, amb paciència,
amb generositat i amb perseverança,
encara que de vegades l'agressor aconsegueixi colpejar.

Per la gent de pau que, davant d'això,
seran assenyalades injustament,
per entrar en una etiqueta, una categoria
o una adscripció religiosa.

Per la pau.
Que es converteixi en clam,
en camí i en resultat.

@jmolaizola
traducció JSR

dimarts, 22 d’agost de 2017

Ser feliç...

Pots tenir defectes, estar ansiós i viure irritat algunes vegades, però no t'oblidis que la teva vida és la major empresa del món.
Només tu pots evitar que ella vagi en decadència.
Hi ha molts que t'aprecien, t'admiren i t'estimen.
M'agradaria que recordessis que ser feliç, no és tenir un cel sense tempestes, un camí sense accidents, treballs sense cansament, relacions sense decepcions.
Ser feliç és trobar força al perdó, esperança en les batalles, seguretat a la llotja de la por, amor en els desencontres.
Ser feliç no és només valoritzar el somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa.
No és just commemorar l'èxit, sinó aprendre lliçons en els fracassos.
No és just tenir alegria amb els aplaudiments, sinó tenir alegria en l'anonimat.
Ser feliç és reconèixer que val la pena viure la vida, malgrat tots els desafiaments, incomprensions, i períodes de crisi.
Ser feliç no és una fatalitat del destí, sinó una conquesta per a qui sap viatjar cap a dins del seu propi ésser.
Ser feliç és deixar de ser víctima dels problemes i tornar a ser actor de la pròpia història.
És travessar deserts fora de si, més ser capaç de trobar un oasi en el recòndit de la nostra ànima.
És agrair a Déu cada matí pel miracle de la vida.
Ser feliç és no tenir por dels propis sentiments.
És saber parlar de si mateix.
És tenir coratge per sentir un "no".
És tenir seguretat per rebre una crítica, encara que sigui injusta.
És besar als fills, mimar els pares, tenir moments poètics amb els amics, encara que ells ens fereixin.
Ser feliç és deixar viure a la criatura lliure, alegre i simple, que viu dins de cada un de nosaltres.
És tenir maduresa per dir "em vaig equivocar".
És tenir la gosadia per dir "perdoneu".
És tenir sensibilitat per expressar "et necessito".
És tenir capacitat de dir "t'estimo".
Que la teva vida es torni un jardí d'oportunitats per a ser feliç ...
Que en les teves primaveres siguis amant de l'alegria.
Que en els teus hiverns siguis amic de la saviesa.
I que quan t'equivoquis en el camí, comencis tot de nou.
Doncs així seràs més apassionat per la vida.
I descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.
Sinó utilitzar les llàgrimes per regar la tolerància.
Usar les pèrdues per refinar la paciència.
Usar les falles per esculpir la serenitat.
Utilitza el dolor per lapidar el plaer.
Usar els obstacles per obrir les finestres de la intel·ligència.
Mai desisteixis ....
Mai desisteixis de les persones que estimes.
Mai desisteixis de ser feliç, ja que la vida és un espectacle imperdible!.

Papa Francesc

dimecres, 2 d’agost de 2017

VIURE PER DINS

Quantes coses vivim per dins!
Històries que imaginem.
Desitjos que neixen en el fons, de vegades es satisfan i altres es queden aquí.
Paraules que no sempre arriben a pronunciar-se.
Frustracions. Alegries. Pensaments íntims.
Reaccions que de vegades es trasllueixen i altres queden tapades.
Recerques. Somnis. Molt del que definim com espiritual en les persones. Vendavals.
Cançons que ressonen a l'interior encara que a fora hi hagi silenci ...

... Pregar és una altra forma de viure per dins.
És saber que estem preparats per a buscar, per deixar que ressoni en cadascun una paraula única. I en fer-ho, ens preguntem, expressem els nostres més profunds anhels i les preguntes més feridores. En pregar despullem d'ornaments la nostra veritat, per deixar que es trobi amb aquesta altra Veritat intuïda de Déu. Hi ha moltes formes de pregar. Molts camins. Moltes propostes. Però, sigui quina sigui la forma, val la pena donar-li un temps a la vida. Per trobar-nos. Per trobar-lo.

... Silenci exterior, per escoltar el meu interior.

Escolto

Escolto mes no sé
si el que sento és silenci
o Déu.

Escolto sense saber si estic sentint
el ressò de les planes del buit
o la consciència atenta
que en els confins de l'univers
em mira i em desxifra!

Només sé que camino com qui
és mirat, estimat i conegut
i per això en cada gest poso
gravetat i risc.
Sophia de Mello Breyner


... Silenci exterior ... silenci interior.
Si hi ha alguna cosa que ressona amb estrèpit dins d'un és l'amor. Desperta emocions, de vegades amb més passió, i altres amb més serenitat. Però sempre arribant a l'entranya. Hi ha etapes en què l'amor és tranquil. Hi ha altres etapes en què és intens, imprevisible, fins excessiu. Hi ha vegades en què et sents botiga de queviures, i altres en què tot és anhel, i fins i tot absència. També amb Déu. Però que no deixem, mai, d'arriscar-nos, de fer el cor vulnerable, i així omplir-lo de Vida.
"Un dels seus deixebles li va dir:« Senyor, ensenya'ns a pregar ». Jesús els digué: quan pregueu, digueu «Pare nostre ...» "(Lc 11,2)

dimarts, 1 d’agost de 2017

La branca i el tronc

Hi havia una vegada un arbre fruiter amb un enorme tronc i dues grans branques que brollaven d'ell. Amb les seves fortes arrels, s'enfonsava a terra i s'agafava fortament a les entranyes de la terra.
Quan bufava el vent, l'arbre s'inclinava i les branques es torçaven. El vent xocava amb les seves sacsejades contra l'arbre i semblava que anava a arrencar les branques i que aquestes anaven a volar després d'ell ... Fins es podia sentir, si s'escoltava bé, els gemecs i sospirs de les fulles en ser bufetejades pel vent.
Passat el temporal, tot tornava a la calma. L'arbre s'aixecava una altra vegada com si res hagués passat i es mostrava feliç i content, orgullós de les seves branques, de fullatge i dels seus fruits i madurs.
Tot anava molt bé fins que un dia ... una de les branques, molt presumida i farta de ser sacsejada contínuament pel vent, va cridar:
- No hi ha dret! A mi sempre em toca rebre totes les bufetades del vent. Sempre em toca perdre les fulles del meu vestit quan bufa fort. A més, sempre és el tronc qui rep les lloances i les salutacions afectuosos de les persones. I tant !, ell s'agafa fortament a terra amb les seves arrels i, com si res ... En canvi, jo ... Fa fred ... jo l'abrigo amb les meves fulles i branquetes. Fa calor i sol ... jo cobreixo el seu cos amb les meves fulles. Fa vent ... jo m'haig d'inclinar i gairebé moro constipada. A més a mi sempre em tallen les meves branques cada tardor, em poden i em deixen mig nua ... Quina vergonya passo a l'hivern! I quin fred quan cau la neu ...! Després arriba la primavera i l'estiu ... I quan tinc els fruits, vénen els homes i m'arrenquen els meus fills. Me'ls treuen i me'ls arrenquen sense cap cura. Si almenys poguessin demanar permís!. Però, carai!, sempre parlen del tronc i amb el tronc. Que si és un tronc molt alt, molt gran, molt resistent ... Fins i tot els enamorats escriuen els seus noms dins d'un cor en la seva escorça ... Ah!, això s'ha d'acabar. Em divorciaré d'aquest arbre S'ha acabat !!.
I un dia de forta ventada, va aprofitar una bufada del vent per donar-se un estirada i zas!, es va separar de l'arbre. Ai, que feliç se sentia! A la fi era lliure. Era ella, només ella. Com reia en notar trist l'arbre i veure'l plorar!

Perquè l'arbre plorava. De la ferida produïda al separar-se la branca, queien unes llàgrimes silencioses... I com es reia la branca...! Fins que, de sobte, es va adonar que li faltava la respiració. Volia respirar i no podia... Es va adonar que les fulles es tornaven grogues, s'arrugaven i queien mortes i podrides. També els seus fruits s'estaven assecant i podrint... I va notar com, sense estar unida al tronc, no valia per res, no tenia vida.

Llavors va voler plorar, però no podia: no li quedava cap llàgrima. S'havia assecat i ja no era ni una branca.