Translate

dissabte, 31 de desembre del 2016

Google - Year In Search 2016

Un missatge d'amor.

Pregària pel nou any

Un dia tota la gent d'un poble varen decidir anar a resar per fer que plogués, però només un nen va anar amb paraigües, això se'n diu FE

Quan llences un nadó a l'aire i riu és perquè està segur de què el tornaràs a agafar, això se'n diu CONFIANÇA

Cada nit anem a dormir sense saber si ens tornarem a despertar però tot i amb això posem el despertador, això se'n diu ESPERANÇA

Fem cada dia plans per demà sense saber el que el futur ens espera, això es SEGURETAT

Veiem el patiment del món i tot i amb això ens casem i tenim fills, aixo és AMOR

Hi havia un senyor que portava una samarreta que deia "No tinc 70 anys en tinc 16 amb 54 anys d'experiència", aixo se'n diu ACTITUD

Aquests són els meus desitjos per a vosaltres pel 2017

dimecres, 28 de desembre del 2016

D’ençà que t’he trobat

Escolta, Déu meu.
Ells em van dir que tu 
no existies pas 
i com un beneit m’ho vaig creure. 
L’altra tarda, des del fons d’un forat d’obús
vaig veure el teu cel...
Tot de cop vaig comprendre 
que m’havien dit una mentida.
Si m’hagués entretingut més 
a mirar les coses que has fet
hauria vist ben clar que 
aquella gent refusava d’anomenar a un gat, gat.

Jo em pregunto, Déu, 
si consentiries a agafar-me la mà.
I, tanmateix, endevino que tu ho comprendràs.
És curiós que m’hagi estat necessari de venir
a aquest lloc infernal
abans de tenir temps de veure el teu rostre.

Jo t’estimo terriblement:
vet aquí el que vull que sàpigues.

Hi haurà aviat un combat horrible. 
Qui sap? Potser arribi a casa teva aquest vespre mateix...
No hem estat camarades fins avui i em pregunto, Déu meu,
si m’esperaràs a la porta. Tu, mira, estic plorant.
Jo, vessar llàgrimes.
Ah! si t’hagués conegut més aviat...

Bé, anem, cal que me’n vagi.
És curiós, d’ençà que t’he trobat ja no tinc por de morir.
A reveure!

Text trobat damunt del cos d’un soldat americà en el desembarcament 
a Àfrica del Nord durant la Segona Guerra Mundial.
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Gràcies, Senyor

Gràcies, Senyor,
per la natura que has creat, 
per la terra i el mar,
per les muntanyes, les valls i els rius, 
per les persones que treballen la terra 
i recullen els aliments dels camps.

Gràcies, Senyor,
pels animals que ens fan companyia, 
pel sol que ens dóna llum,
pel treball que ens ajuda a viure, 
pels arbres que ens donen fruita, 
fusta i fulles que fan ombra.

Donem gràcies al Senyor, 
el nostre Déu, 
pels arbres de la terra 
i els peixos del mar, 
pel cel, l’aigua i el foc,
per les fines herbes.

Donem gràcies al Senyor, 
el nostre Déu, 
pels estels i els núvols,
per la mort i per la vida, 
pel vent, el sol i la lluna.

Donem gràcies al Senyor, 
el nostre Déu, 
que tot ens ho ha donat.

Gràcies, Senyor,
perquè tothom té l’oportunitat de viure 
i de gaudir de les coses
que tu ens proporciones. 
Et demano
que els homes i les dones 
sapiguem contemplar 
i agrair això que ens dónes.

Senyor, et dono gràcies
per les coses que ens has donat, 
la natura, les quatre estacions, 
el fruit de les plantes, 
l’amistat entre les persones, 
fins i tot entre els enemics.

Senyor, et dono gràcies
perquè quan fem una cosa mal feta 
et podem demanar perdó
Missa familiar
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Si trobéssim el temps...

Si trobéssim el temps 
per escoltar la música de les coses 
i la respiració dels éssers... 
Si trobéssim el temps 
per aprendre de nou els gests senzills 
i espolsar la rutina de tots els replecs de la nostra ànima... 
Si trobéssim el temps 
per encisar-nos i sorprendre’ns, 
i admirar tot allò de bonic, veritable, 
i bo que hi ha al nostre entorn... 
Llavors, i només llavors, 
coneixeríem, potser, 
què significa VIURE! 
A pesar de todo... Ed. Sal Terrae
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Ja és hora d’aixecar-vos

Senyor, 
l’Advent ens anuncia la vostra vinguda. 
Sou el germà que ve a casa 
per a portar-nos un missatge 
d’amor i de salvació de part del Pare. 
El nostre cor de fills 
hauria de bategar d’impaciència 
esperant la vostra vinguda. 
Però ja ho sabeu, 
estem tan aferrats a la terra, 
tan encegats per les coses materials 
i tan preocupats pel quotidià 
que ja no donem gaire importància 
a l’amor del Pare 
i a la Vida eterna. 
No us estranyeu si avui, 
com ara fa dos mil anys a Betlem, 
els de casa vostra, 
ens mostrem indiferents 
a la vostra vinguda. 
Veniu, truqueu a la nostra porta, 
desvetlleu-nos, 
perquè puguem comprendre i acollir 
l’amor i la vida del Pare 
que Vós ens porteu 
com a missatge de felicitat i salvació.
Missa familiar
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Vós mireu el meu cor, l’essencial

Senyor, 
un cop més ens recordeu l’essencial: 
Estimar Déu i els germans 
amb tot el cor, 
amb tota l’ànima 
amb tota la vida. 
Les pregàries, 
sense amor, 
són paraules buides; 
les bones obres, 
sense amor, 
tenen poc valor; 
els sacrificis, 
sense justícia, 
us desagraden. 
Ajudeu-nos a abandonar 
els camins de la rutina espiritual 
i de les pràctiques sense amor; 
doneu-nos l’autenticitat de cor.
Missa familiar
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Vós mireu el meu cor

Senyor, 
Vós no us deixeu enganyar 
per la indumentària dels escribes 
ni pels bitllets dels rics; 
detesteu la pregària de l’orgullós 
i l’almoina de l’autosuficient. 
Però acolliu i admireu 
l’ofrena de la viuda, 
la generositat del samarità, 
la pregària del publicà, 
el got d’aigua ofert per amor. 
Senyor, doneu-me un cor senzill i transparent 
perquè pugui actuar sempre 
amb un amor responsable i solidari.
Missa familiar
Contes i textos per a la pregària i reflexió

diumenge, 25 de desembre del 2016

Mirar l'estiu amb els ulls de Maria

Maria,
Senyora i Mare.
Volem mirar l'estiu amb tu.
El cos al sol i el descans reconfortant.
Els conflictes que no es prenen vacances i
el goig dels amics i amigues.
El paisatge que embelleix i la festa a cada poble.
Déu, sempre, bellesa inesgotable.
Mirar-ho tot amb els teus ulls,
per convertir tot en transparències
del teu cor habitat per la gràcia.

GRÀCIES PEL NOU ANY

Senyor de la Vida
Amo del temps i de l'eternitat.
teu és l'avui i el demà,
el passat i el futur.
En començar aquest any
volem donar-te gràcies,
per tot allò que rebem de Tu.

Gràcies per les nostres famílies i amics,
gràcies per la vida i l'amor,
per les flors, per l'aire i el sol,
per l'alegria i el dolor,
per tot el que és possible
i pel que no pot ser.

T'oferim el que hem fet fins avui:
el treball que hem realitzat,
les coses que han passat per les nostres mans,
i el que amb elles hem pogut construir.

Però també et demanem perdó
per no fer el que Tu vols,
per mandra, per conformistes;
i, per què no, per covardia.

Hem iniciat un nou any
i aturem la nostra vida,
davant el nou calendari encara sense estrenar.
Et demanem, la pau i l'alegria,
la força i la prudència,
la claredat i la saviesa.

Que el nostre esperit, s'ompli de benediccions;
cólmanos de bondat i d'alegria,
perquè quants conviuen amb nosaltres,
o els que se'ns acostin,
trobin en les nostres vides,
una miqueta de Tu.

AMÉN



La motxilla

Per tal de poder-te preparar bé, et passem aquest text de l’evangeli i aquesta proposta de motxilla.

De l’Evangeli segons Sant Mateu (Mt 6, 25-34)
Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? I del vestit, ¿per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’elles. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.

No t’oblidis del més important!!!:
Preparar-te a tu mateix.
Aquí tens una guia per fer-te la motxilla, que t’ajudi a trobar sentit a tot el que et disposes a viure.
Demana-li a Jesús que t’ajudi a buscar aquest estiu el Regne de Déu i fer el que Ell vol, en la teva vida, en la teva acció, en els infants, adolescents o joves que acompanyaràs. Bon estiu!!!




Equip de consiliaris
Contes i textos per a la pregària i reflexió

El vell roure

Prop d’un poblet, just on s’acabava el bosc, es trobava un vell roure. Els habitants del poble cada any el venien a saludar amb respecte. 
Deien: 
- És ell qui protegeix les nostres collites de la glaçada i de les tempestes, ell qui afavoreix els naixements en els ramats, i qui protegeix la gent de tota malaltia! 
Així, doncs, cada primavera, una llarga processó s’atansava fins a l’arbre per tal de saludar-lo. Pagesos i comerciants, homes i dones, vells i infants, tothom s’hi atansava, tot cantant, per tal de fer la sardana al seu entorn. I, llavors, li adreçaven moltíssimes peticions. Tot acariciant la seva escorça rugosa, el moliner deia: 
- Oh! Arbre vell! concedeix-nos el sol per tal que les espigues siguin ben plenes i jo tingui molta farina a moldre! 
- Bell roure, deia el mestre ferrer al seu torn, concedeix la pau i la riquesa al poble! 
I, al llarg de tot l’any, cadascú s’hi acostava amb la seva família per tal de comunicar-li els seus desigs particulars. 
Ja es veu que aquest arbre era sagrat. Tothom ho sabia, i tothom el respectava. Bé, tothom, tothom, no...! En Víctor, que amb els seus nou anys no tenia ni pare ni mare, se’n reia d’allò més de totes aquestes cerimònies. 
Quan els vilatans eren al camp o a les seves botigues, en Víctor s’enfilava a les branques del vell arbre i s’hi divertia hores i hores. Havia descobert que el seu tronc era buit, i aquest secret se’l guardava per a ell tot sol. 
Un bon dia que estava gronxant-se damunt d’una de les branques de l’arbre, heus aquí que va arribar una família. En Víctor va tenir el temps just d’amagar-se a l’interior del tronc. 
El pare, Francesc, ja era a molt a prop de l’arbre amb la seva dona i els seus tres fills. Recolzà la seva mà al vell arbre i va dir: 
- Bon dia, noble roure! L’últim petit que hem tingut està malalt, té molta febre. Cura’l, si pots! 
Amagat al fons del tronc buit, en Víctor escoltà aquestes paraules. I, de sobte, se li va acudir una idea. Va acostar la seva boca a un forat que hi havia al tronc i va dir: 
- Sí, pare Francesc, jo curaré el teu petitó si la teva dona, aquest vespre, em porta cinc galetes de xocolata! 
La seva veu, engruixida per la buidor del tronc, ressonà majestuosa i greu. El pare Francesc i tota la seva família, admirats per aquest arbre que parlava, es va omplir de por i retornaren tot seguit al poble. 
Tan aviat com fou de nit, la mare va deixar les cinc galetes de xocolata, que havia preparat ràpidament, al peu de l’arbre. 
En Víctor en va gaudir tot amagant-se en la foscor del vell tronc. L’endemà al matí, el petitó del pare Francesc ja estava guarit! En Víctor en va ser el primer sorprès. Exclamà: 
- Quina sort! Molt millor per al pare Francesc! Amb tot, si més no, m’he ben guanyat les meves galetes! 
El pare Francesc va parlar d’aquest esdeveniment extraordinari al moliner. I, a aquest, li faltà temps per dirigir-se a prop de l’arbre per tal de demanar-li vent, ja que feia dos dies que el seu molí no giravoltava. Amagat al tronc, en Víctor li respongué: 
- Tindràs el vent si aquest vespre la teva dona em porta un parell de pollastres rostits i dos pastissos de nata! 
Aquell mateix vespre, la dona del moliner diposità els pollastres i els pastissos al peu de l’arbre. 
Al llarg de la nit el vent començà a bufar i les aspes del molí es posaren a giravoltar! 
La notícia d’aquestes meravelles va córrer d’aquí cap allà. De tal manera va córrer que aquell mateix vespre eren moltes les famílies que s’acostaven a demanar un servei o una guarició al vell roure. 
En Víctor estava d’allò més admirat: ningú no en pot dubtar, jo porto la sort. I, en canvi, no sóc responsable de res. 
Hi havia moltes possibilitats que el fill del pare Francesc es guarís i que el vent es decidís a bufar al tercer dia. No és si no una qüestió de casualitat. Sigui com sigui, jo m’atipo de debò! 
I era cert. Cada vespre en Víctor es proveïa de pollastres rostits, gall d’indis farcits i de pastissos de totes les menes i gustos. Però... un bon dia... un vilatà que es passejava prop del roure, el va sorprendre just en el moment de posar-se dins del tronc buit. 
En Víctor es va adonar que havia estat descobert. Va provar de sortir del cau, però ja no tenia la mateixa agilitat que abans. Havia menjat més del compte. 
El vilatà donà l’alerta. Tot el poble es va espavilar i va acudir a l’entorn de l’arbre i, per les orelles, en van extreure en Víctor. 
Molt empipats per una enganyifa d’aquesta mena, els habitants van decidir de donar un bon càstig a en Víctor: que fes pastissos per a tot el poble. Després van comentar entre ells com, fet i fet, aquell roure no era tan màgic com deien; per això van decidir serrar-lo a trossos i repartir-lo entre tots. 
Però així que van començar a serrar l’arbre una figura tota lluminosa d’una resplendor encegadora els digué: Vilatans, bons vilatans; no ha estat pas el roure qui us ha concedit els desitjos, ni en Víctor qui us ha porta la sort. Ha estat el vostre Pare del cel que us estima perquè jo us dic: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté; tothom qui cerca, troba; a tothom qui truca, li obren”. 
I, des d’aquest dia, les coses per als vilatans van anar tan bé i tan malament com havien anat en aquells temps en els quals respectaven el vell roure. 

Fit a Fit, adaptació Antoni Mallol
Contes i textos per a la pregària i reflexió

El Joanet i el nou món

En Joanet tenia molta son. Sí, havia corregut molt durant el dia i estava cansat. Es tragué el jersei i es posà dins del sac de dormir. Caigué rendit. 
Tancà els ulls i quedà ben adormit. 
Imaginàriament es traslladà a un món fantàstic, extraordinari. Es va veure en un país on la gent volava; no hi havia cotxes, ni motos; on desapareixia tota classe de contaminació, tota classe de malalties. 
En Joanet s’acostà a un dels tranquils ciutadans que circulaven per un carrer ample. Resultà ser un guàrdia urbà: 
- Senyor guàrdia, on sóc? 
- Ets al país tranquil; has tingut molta sort de venir a aquest lloc. 
- Sí, veig que sí. Com és que podeu volar? 
- Nosaltres som homes de la terra... 
- També sou homes de la terra? 
- Sí, però, si et plau, deixa’m parlar. Mira, nosaltres vàrem fugir de la terra perquè no s’hi podia viure. Males olors, pols, gasos, tot barrejat, l’egoisme i les guerres. Aquí no hi ha odi, ens respectem tots, no existeixen privilegis. Què feu per la terra? 
- Més malament que mai. Mira, ara hi ha uns aparells que en diuen bomba atòmica. Em portes a fer un vol? 
- Sí, segueix-me. I es posaren a volar. 
- Vas bé? -preguntà el guàrdia urbà. 
- Sí, sí. Què és aquest edifici tan gran? 
- És l’assemblea popular. Aquí decidim les coses interessants per al poble. 
- Sempre esteu d’acord? 
- No sempre, però jo et dic que totes les idees aportades són bones. 
- Sou molts al planeta? 
- No, no passem del miler. El país és gran, tenim camps, tenim tot el que podem desitjar. I tu, tens el que vols? 
- No, i crec que mai ho tindré. M’heu fet descobrir quina cosa és conviure de veritat. Tots feu el mateix: ajudar-vos els uns als altres, i això a la terra no ho tindrem. Sempre hi ha diferències. Mira, perquè un és negre l’han de picar, perquè és d’una altra religió... 
- Ho sé. No et desanimis. POSA LA TEVA PETITA PART EN LA RECONSTRUCCIÓ DEL MÓN NOU. Llavors, aquest planeta serà germà del nou que tu hauràs arribat a crear. Creu-me, fes-ho, fes-ho... 
En Joanet es despertà. Pensà en el que li havia dit l’agent del país tranquil. “Tot és un somni -pensà en Joanet-, no en fem cas, dels somnis”. 
Sort! A fora, envoltat de la natura, se sentia tranquil. De cop i volta va sentir que els seus companys s’aixecaven, dos d’ells discutien i arribaren a voler-se pegar. En Joanet reflexionà. El somni era bo!! 
S’aixecà i va anar-hi a posar pau. 
Immediatament va pensar allò: “POSA LA TEVA PETITA PART”. 
I fou d’aquesta manera com en Joanet anava construint un món nou.

Ramon, 13 anys - Publicat en un fulletó del SCV de Girona
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Cada arbre dóna fruit d’acord amb el que és

Narrador: Una vegada, Jesús es va trobar amb els seu amics i els va dir: “Quines ganes tenia de trobar-me amb vosaltres i fer festa! De fet, és allò que més m’agrada: trobar-me a taula amb els meus amics!”
Daniel: Quan va passar això?
Narrador: Va ser el vespre abans que l’agafessin a traïció els seus enemics i que el matessin.
Jordi: I per què li va passar això, tan bo que era? Núria: És perquè li tenien enveja i ràbia...
Narrador: És perquè Jesús deia unes coses que no els agradaven. Per exemple: “En la vida no es pot fer tot, ni ser-ho tot. S’ha de triar. I segons el que un tria, la seva vida val molt o no val res. És semblant al que passa amb els arbres. Una pomera no pot pas fer figues, ni una figuera fer peres. Cada arbre dóna fruit d’acord amb el que és. Així també passa amb les persones.”
Núria: Així, si un té bon cor i bons sentiments, quan fa qualsevol cosa, sempre ho fa bé?
Oriol: I, si té un cor escarransit i uns sentiments dolents, quan fa qualsevol cosa, sempre li surt malament?
Jesús: Això mateix. Per això és tan important procurar tenir el cor ben net, pacífic i bondadós. Així, quan un ha de triar què ha de fer a la vida, sempre encertarà a fer les coses bé.
Daniel: Com m’agradaria a mi ser així sempre! Núria: Mira, aquest! I a mi, i a tots!
Tots: Jesús, dóna’ns un cor bo, pacífic, ple de bondat, perquè sempre puguem encertar a triar bé en la vida!
Jesús: Estic molt content que em demaneu això. Hi ha gent que s’estima més demanar-me diners o sort, o coses així. Es pensen que és el millor del món. Veig que vosaltres sabeu millor què és el que convé demanar. No patiu, que us ho concediré sempre. Ànim i endavant!
Narrador: I dient aquestes coses, els va dir adéu i se’n va anar.

Evangelis d’estar per casa - Escola Pia de Catalunya
Contes i textos per a la pregària i reflexió

L’àguila reial

Un home es va trobar un ou d’àguila. Se’l va emportar i el va col·locar en el niu d’una gallina de corral. L’aguilot fou incubat i va créixer amb la niuada de pollets.
Durant tota la seva vida, l’àguila feia el mateix que feien els pollastres, pensant que era un pollastre. Feia forats a la terra per cercar cucs i insectes, piulant i cloquejant. Fins i tot espolsava les ales i volava uns metres per l’aire, igual que els pollastres. Després de tot, no és així com volen els pollastres?
Varen passar els anys i l’àguila es feu vella. Un dia va veure, molt per damunt d’ella, en el cel blau, una magnífica au que flotava elegant i majestuosament entre les corrents d’aire, movent les seves poderoses ales daurades.
La vella àguila mirava bocabadada cap a dalt:
- Què és això? -preguntà a una gallina que estava al seu costat.
- És l’àguila, la reina de les aus -va respondre la gallina-, però no pensis en això. Tu i jo som diferents d’ella.
De forma que l’àguila no va tornar a pensar més en allò. I va morir creient que era una gallina de corral.

El canto del pájaro - A. de Mello
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Et vaig fer a tu

Una persona que passejava pel bosc va veure una guineu que havia perdut les seves potes, motiu pel qual l’home es preguntava com podria sobreviure. Aleshores va veure arribar un tigre que portava una presa a la seva boca. El tigre ja s’havia atipat i va deixar la resta de carn per a la guineu.
L’endemà, Déu va tornar a alimentar la guineu per mitjà del mateix tigre. L’home va començar a meravellar-se de la gran bondat de Déu i es va dir:
- Em quedaré també jo en un racó, confiant en el Senyor, i aquest em donarà tot el que necessito.
I així ho va fer durant molts dies. Però no succeïa res.
El pobre home estava gairebé a les portes de la mort quan va escoltar una veu que li deia:
- Oh, tu que et trobes en el camí de l’error, obre els teus ulls a la veritat. Segueix l’exemple i deixa d’imitar la pobra guineu mutilada.
Després, l’home va veure una noieta espantada i tremolant de fred dins d’un vestidet lleuger i amb poques perspectives d’aconseguir un menjar decent. Es va enfadar moltíssim i li va dir a Déu:
- Per què permets aquestes coses? Per què no fas res per solucionar-ho?
Durant una estona, Déu va guardar silenci. Però aquella nit, d’imprevist, li va respondre:
- Certament, he fet alguna cosa. T’he fet a tu.

Parábolas en son de paz - Herminio Otero
Contes i textos per a la pregària i reflexió

dissabte, 24 de desembre del 2016

La Pau del pescador

Un home ric i emprenedor es va horroritzar quan va veure un pescador tranquil·lament assegut al costat de la seva barca contemplant el mar i fumant la seva pipa després d’haver venut el peix. 
- Per què no has sortit a pescar? -li va preguntar l’home emprenedor. 
- Perquè ja he pescat prou per avui -va respondre el tranquil pescador. 
- Per què no pesques més del que necessites? -va insistir l’industrial. 
- I què faria amb això? -preguntà el pescador. 
- Guanyaries més diners -fou la resposta- i podries posar un motor nou i més potent a la teva barca. I podries anar a aigües més profundes i pescar més peixos. Guanyaries prou per comprar unes xarxes de niló, amb les quals trau- ries més peixos i més diners. Aviat guanyaries per tenir dues barques. I fins i tot una flota de vaixells. Aleshores series ric i poderós com jo. 
- I què faria aleshores? -va preguntar altra vegada el pescador. 
- Podries seure i gaudir de la vida -va respondre-li l’home emprenedor. 
- I què creus que estic fent en aquest precís moment? -va respondre amb un somriure el pescador. 

Parábolas en son de paz - Herminio Otero
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Els dos amics indis

Una vegada, per allà les prades de l’Amèrica, es van trobar dos vailets indis i van començar a parlar.
S’explicaven moltes i moltes coses de la seva vida i cada vegada estaven més contents.
Però vet aquí que, un dia, els seus respectius pares, Gran Búfal i Cara Vermella, van adonar-se que els seus fills es trobaven i s’ho passaven bé. Ells, però, estaven molt barallats des de feia temps i, fins i tot, havien lluitat moltes vegades per causa de la seva enemistat.
Els pares van prohibir els infants de trobar-se i els van fer quedar sempre al seu poblat.
Els dos vailets cada vegada s’anaven entristint més i més, no se sabien divertir, ploraven i, fins i tot, no menjaven... havien perdut el més gran que tenien i no era cap cosa que es pogués comprar ni canviar-se, sinó que era el seu amic, l’AMIC.
Al cap d’un temps, els seus pares van reaccionar i els van preguntar per què estaven així. Ells respongueren: amb les vostres guerres i amb els vostres orgulls ens heu tret el millor que teníem: el nostre amic.
Diuen que els dos indis, Gran Búfal i Cara Vermella, van convocar una reunió i, després de dos dies d’estar tancats a la tenda dels consells -col·locada a una distància mitjana entre les dues tribus-, convocaren llurs tribus i tots fumaren la pipa de la pau.
Aquells dos pobles encara avui viuen en pau, gràcies a l’amistat dels dos vailets indis. Jo no sé si això és veritat o no, però sí que sé que nosaltres ho podem fer possible amb els companys de les colònies, perquè volem aconseguir una tribu d’amics.

Déu ve a jugar a colònies - J.A. Rodríguez i J. Peñafiel
Contes i textos per a la pregària i reflexió

La vida és una festa

Narrador: Un dia, uns que eren deixebles de Joan Baptista, van dir als amics de Jesús: 
Deixeble 1: Escolteu! Com és que vosaltres no feu dejunis i coses d’aquestes, com nosaltres? 
Pere: Ah! És perquè Jesús ens ho ha ensenyat així... 
Joan: Sí, nosaltres fem molt de cas d’allò que ens diu, però no sabem ben bé per què ho fem... 
Deixeble 2: Doncs, anem tots a preguntar-li-ho a Jesús mateix! 
Pere: Mireu, és allà! Anem a preguntar-li això! 
Joan: Ei, Jesús, escolta un moment! 
Jesús: Què voleu? Què us passa? 
Deixeble 1: Com és que els teus amics no fan dejunis ni coses d’aquestes com nosaltres? 
Joan: Ens han fet aquesta pregunta i no hem sabut què dir... 
Jesús: Doncs mira que és ben fàcil de contestar! 
Tots: Sí??? 
Jesús: A veure: quan uns nuvis es casen, la família i els amics què fan? Dejunen o fan festa? 
Tots: Fan una gran festa! 
Jesús: Veieu com és fàcil de contestar? 
Pere: Però què hi té a veure això dels nuvis amb la vida de cada dia? 
Jesús: Ai, Pere, sí que tens el cap dur, eh? No recordes que us he dit moltes vegades que Déu us estima com s’estimen uns nuvis? 
Pere: Sí, ja me’n recordo. Però... 
Jesús: Si Déu us estima com s’estimen els nuvis, vol dir que tota la vida ha de ser com una gran festa, com un gran joc... Ho enteneu, ara? 
Tots: Sí, sí, ara ho entenem bé. Tota la vida ha de ser com una gran festa, com un gran joc, perquè Déu ens estima com s’estimen els nuvis! Visca, quina sort!

Evangelis d’estar per casa - Escola Pia de Catalunya
Contes i textos per a la pregària i reflexió

El nan i el gegant

Aquesta història ens parla d’un gegant que es disposava a creuar un riu molt profund i es va trobar a la vora del riu amb un nan que no sabia nedar i no podia creuar el riu per la seva profunditat. El gegant el va apujar a les seves espatlles i va entrar a l’aigua.
Cap a la meitat del camí, el nan sobresortia gairebé mig metre per damunt del cap del gegant, va arribar a veure a l’altra banda del riu, molt ben amagats rere una espessa vegetació, els indis d’una tribu que esperaven amb els seus arcs que s’acostés el gegant.
El nan va avisar el gegant. Aquest es va aturar, va fer mitja volta i tornà enrere. En aquell moment, una fletxa disparada de l’altra banda del riu es va enfonsar a l’aigua prop del gegant, però sense arribar a tocar-lo... Això mateix va passar amb les successives fletxes, mentre ambdós -gegant i nan- arribaven a l’altre vora del riu sans i estalvis.
El gegant va donar les gràcies al nan, però aquest li va contestar:
- Si no hagués pujat damunt teu, no hauria pogut veure més enllà que tu.

J.I. González Faus
Contes i textos per a la pregària i reflexió

divendres, 23 de desembre del 2016

Els quatre tipus de persones

Un mestre va dir als seus deixebles.

- Hi ha quatre tipus de persones:

  • El just, que parla: El que és meu, és meu; el que és teu, és teu.
  • L’enamorat, que exclama: El que és meu, és teu; el que és teu, és meu. 
  • L’egoista, que pensa: El que és teu, és meu; el que és meu, és meu. 
  • El sant, que actua: El que és meu és teu; el que és teu, és teu. 
Anònim jueu

Contes i textos per a la pregària i reflexió

Els dos ocells

Dos ocells estaven molt feliços sobre un mateix salze. Un d’ells es recolzava en una branca a la punta més alta del salze; l’altre estava més avall, en unes branques baixes.
Passada una estona, l’ocell que estava a la branca més alta, per trencar el gel va dir:
- Oh, que boniques són aquestes fulles tan verdes!
L’ocell que era a sota s’ho va prendre com una provocació i li va contestar de mala manera:
- Però que ets cec o què? No veus que són blanques?
I el de dalt, molt molest, va contestar:
- Tu sí que ets cec! Són verdes!
I l’altre, des de sota, amb el bec cap amunt, va respondre:
- T’aposto les plomes de la cua que són blanques. Tu no entens res, tros d’ase.
L’ocell de dalt notava que se li encenia la sang, i sense pensar-s’ho dues vegades es precipità sobre el seu adversari per donar-li una lliçó.
L’ altre no es va moure. Quan van estar a prop l’un de l’altre, amb les plomes encrespades per la ira, van tenir la lleialtat de mirar els dos cap amunt, en la mateixa direcció, abans de començar la baralla.
L’ocell que havia vingut de dalt es va sorprendre:
- Oh, que estrany! Fixa’t que les fulles són blanques!
I va convidar al seu amic:
- Vine fins a dalt on era jo abans.
Varen volar fins a la branca més alta del salze i aquesta vegada varen dir els dos a la vegada:
- Fixa’t que les fulles són verdes!
Parábolas en son de Paz - Herminio Otero
Contes i textos per a la pregària i reflexió

El diumenge... Dedica’l al Senyor

Heus aquí que un dia dos nens, en Joan i la Maria, varen trobar un tros de paper; era un escrit de la Bíblia que deia: 
“Això diu el Senyor: Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el setè dia és de repòs; dedica’l al Senyor”. 
En Joan va dir a la Maria: 
- Saps que això m’agrada molt! Aquest paper diu que els diumenges no hem de fer res. 
- Em sembla que no ho has entès gaire bé! Sí que diu que és dia de repòs del treball de la setmana, és a dir, que no hi ha col·legi, les fàbriques no funcionen, les oficines estan tancades, però és el dia que hem de dedicar al Senyor. 
- I què vol dir que l’hem de dedicar al Senyor? Com ho hem de fer? 
- Bé, una manera molt maca de dedicar-lo al Senyor és resant. 
En Joan digué: 
- Ah! Però per què resem? 
La Maria li contestà: 
- Mira, tu estimes molt el teu germà, oi? A vegades per demostrar-li-ho et quedes amb ell i jugueu, altres vegades li fas un petó o bé una forta abraçada. Doncs això mateix és resar: estar en Déu perquè l’estimem, a vegades en silenci, altres jugant, treballant, tot sols contemplant la natura: les estrelles a la nit, una muntanya, el sol, el mar, etc. 
- Ja ho entenc! Oi que tu no sabries com fer-ho per resar quan estàs trista? 
- Doncs no hi havia pensat mai. Sempre pregava per donar-li gràcies, quan estava contenta. 
- Jo ja ho sé: quan tinguis por, estiguis trista o el dia et vagi malament, has de pensar que no estàs sola, que és amb tu, i dir-li: Senyor, ajuda’m, ja no tinc por perquè és en mi. I ja veuràs com et marxa la tristor. 
- Tens tota la raó, ara ho faré sempre. 
En Joan encara digué: 
- Així, els diumenges, quan venim aquí a missa també preguem? 
- I tant! Pensa en un joc que pots jugar tot sol i t’ho passes molt bé; però si som tota una colla que juguem, ens ho passarem millor encara, i tots estarem molt contents. Doncs això és igual, podem pregar de moltes maneres, però els diumenges -que en aquest paper diu que l’hem de dedicar al Senyor- ens reunim per resar, per això anem a missa i cantem tots, diem paraules que ens ajuden a pensar més en Ell; i com que som molts que ens trobem, el Senyor està molt més content. 
En Joan, finalment, digué: 
- Ja ho entenc. Així podem pregar quan estem sols, o quan ens reunim; tant en l’alegria com en la pena, en el silenci, en la gatzara de les danses o dels cants, en el treball, sempre per dir a Déu que l’estimem i que l’estimarem tota la vida. 
Evangelis d’estar per casa - Escola Pia de Catalunya
Contes i textos per a la pregària i reflexió

L’espantaocells

En un poble molt llunyà vivia un pagès molt avar. Era tanta la seva avarícia que quan un ocell menjava un gra de blat trobat a terra, s’enfadava moltíssim i es passava els dies vigilant perquè ningú no toqués el seu hort.
Un dia va tenir una idea:
- Ja sé, construiré un espantaocells. Així allunyaré els animals del meu hort.
Va agafar tres canyes i amb elles va fer els braços i les cames, després amb palla va donar forma al cos. Una carbassa li va servir de cap, dos grans de blat van fer d’ulls, per al nas va fer servir una pastanaga i la boca la va fer amb una filera de grans de blat.
Quan va acabar l’espantaocells, li va col·locar unes robes trencades i velles i d’un cop sec el va clavar a terra. Però es va adonar que li faltava un cor. Va agafar el millor fruit del seu perer i el va posar entre la palla, i després se’n va anar a casa.
Allà es va quedar l’espantaocells movent-se al ritme del vent. Més tard, un pardal va volar a poc a poc per damunt de l’hort buscant on podia trobar blat. L’espantaocells, en veure’l, va voler espantar-lo tot cridant, però l’ocell es va aturar en un arbre i li va dir:
- Deixa’m agafar blat per als meus fillets.
- No puc -va contestar-li l’espantaocells.
Però tant li feia patir veure el pobre pardal demanant menjar que li va dir:
- Pots agafar les meves dents que són grans de blat.
El pardal els va agafar i d’alegria va fer-li un petó al front de la carbassa. L’espantaocells es va quedar sense boca però molt satisfet de la seva acció.
Un matí un conill va entrar a l’hort. Quan es dirigia cap a les pastanagues, el ninot el va veure i va voler espantar-lo, però el conill el va mirar i li va dir:
- Vull una pastanaga, tinc gana.
Tant feia patir a l’espantaocells de veure un conillet famolenc que li oferí el seu nas de pastanaga.
Quan el conill va marxar, va voler cantar d’alegria, però no tenia ni boca, ni nas per olorar el perfum de les flors, però estava content.
Més tard va aparèixer un gall cantant al seu costat.
- Li diré a la meva gallina que no posi més ous a l’amo de l’hort, ja que ens mata de gana.
- Això no està bé -va dir l’espantaocells. Jo et donaré menjar, però tu no li diguis res a la teva dona, d’acord? Agafa els meus ulls que són de blat.
- Bé -contestà el gall i se’n va anar molt agraït. Una mica més tard, algú s’hi va acostar i li va dir:
- Espantaocells, podries donar-me alguna almoina, tu que ets tan bo? El pagès m’ha fet fora de casa seva.
- Qui ets? -li va preguntar l’espantaocells. Jo no puc veure’t.
- Sóc un pobre que demana almoina.
- Agafa el meu vestit, és l’únic que puc oferir-te.
El pobre, agafant les robes velles de l’espantaocells va marxar molt content. Més tard l’espantaocells va notar que algú plorava al seu costat. Era un nen que buscava menjar per a la seva mare. L’amo de l’hort no havia volgut ajudar-lo.
- Té -li va dir l’espantaocells-, et dono el meu cap, que és una gran carbassa...
Quan el pagès se’n va anar a l’hort i va veure l’espantaocells en aquell estat es va enfadar molt i li va calar foc.
Els seus amics, en veure com cremava, s’hi van acostar i van amenaçar el pagès, però en aquell moment va caure a terra quelcom que pertanyia al ninot: el seu cor de pera. El pagès, rient, se’l va menjar tot dient:
- Dieu que tot us ho ha donat? Doncs això m’ho menjo jo.
Però tan bon punt la va mossegar, va notar un canvi en ell. L’espantaocells li havia comunicat la seva bondat.
Aleshores el pagès els va dir:
- Perdoneu-me, des d’ara us acolliré sempre.
Mentrestant l’espantaocells s’havia convertit en cendra i el fum arribava fins al sol, transformant-se en el més brillant dels seus rajos.
Imágenes de la fe, 34
Contes i textos per a la pregària i reflexió

La rosella i les margarides

En un indret de la muntanya, Déu havia sembrat moltes flors per alegrar el cor de les persones. Eren unes flors molt boniques, rialleres i formoses com totes les que fa el Creador.

En aquest lloc, Déu no havia sembrat més que una sola espècie de flors: les margarides. Elles es pensaven que eren les úniques flors que existien al món. No coneixien la varietat de flors que Déu porta en el cor.
Un dia, tanmateix, enmig del prat florit, el vent hi portà de part de Déu una petita llavor desconeguda. Ningú no se’n va adonar, al començament. Però quan sortí de terra la tija, quan la gemma es formà a la punta de la tija i les fulles es van desplegar, les margarides s’adonaren que havia arribat algú. La rosella encara no havia acabat de desplegar totes les fulles que ja les margarides començaren a preguntar-li:
- Qui ets tu?
- D’on véns?
- Què hi fas, aquí?
- Sóc una flor com vosaltres. Vinc d’un camp molt llunyà on hi ha moltes roselles com jo. També hi ha margarides com vosaltres!
- Que alta que és la teva tija! -li digué una margarida en to compassiu.
- Que vermells que són els teus pètals! -continuà una altra amb el mateix to.
- Que estranyes que són les teves fulles! -tornà a dir la primera.
- Que trista que deus estar i com deus patir -insistí una tercera- perquè no ets una margarida com nosaltres!
La rosella no contestà res. Les reflexions de les margarides l’havien omplert de pena.
- Al meu país -pensava amb tristesa la rosella- mai ningú no m’havia parlat d’aquesta manera.
Tanmateix les margarides van ser totes molt bones. Li van somriure i la van acceptar en el seu prat. La rosella no els descobrí la pena que sentia. Solament, a la nit, quan tothom s’havia reclòs en la seva cambra verda per dormir, la rosella plorà tot dient:
- Tant de bo pogués tornar al meu país!
L’endemà, una margarida, amb tota la bona intenció, va fer a la rosella una proposta que la va omplir encara més de tristesa.
- Saps que Déu, el nostre Creador, té poder de fer grans miracles? Li dem- anarem, les meves germanes i jo, que et converteixi en una margarida ben bonica!
La rosella tremolà:
- Una margarida? Voleu que em torni margarida? I esclatà en plors.
- Plores?... Així que no voldries ser una margarida com nosaltres?
- Vosaltres sou molt bones, senzilles i alegres, germanetes, però us ho demano amb tot el cor, no feu aquesta petició al Totpoderós. Ell m’ha fet rosella i... rosella vull ser sempre!
Les margarides es van quedat ben estranyades... Es féu un gran silenci en el prat. Va ser una margarida, de les més jovenetes, la que trencà tímidament aquest silenci:
- Perdona’ns, flor, d’haver-te fet patir!
I aquell dia, des del prat, pujà al cel una altra pregària: 
Oh Déu, Creador de l’Univers,
creador de les roselles i de les margarides, 
i de totes les flors,
envia al nostre prat 
moltes altres espècies de flors 
i envia’ns també 
una munió de roselles. 
Amén.
Contes i textos per a la pregària i reflexió

dijous, 22 de desembre del 2016

Pregària pel matí

Senyor,
en començar aquest matí et volem donar gràcies pels pares, amics, monitors i professors,
que ens ensenyen a conviure, a comportar-nos i a estimar.

Perdó,
perquè, a vegades,
ens portem malament amb ells.

Dóna’ns forces
perquè, a vegades, no donem importància als seus esforços.

El savi i el deixeble

Un savi va prometre al seu deixeble que li revelaria quelcom més important que tot el que contenen els llibres de saviesa.

Quan el deixeble, tot impacient, li demanà que complís la seva promesa, el savi li ordenà:
- Surt a fora, posa’t sota la pluja i queda’t amb els braços i el cap alçats mirant al cel. Això et donarà la primera revelació.
L’endemà, el deixeble anà a trobar el savi per informar-lo:
- Vaig seguir el teu consell i em vaig calar fins al moll dels ossos... Vaig sentir-me com un perfecte idiota.
- Molt bé -va dir el savi-, per ser el primer dia crec que és una gran revelació, no et sembla?
Conte hindú

Les dues cafeteres

En Quim i l’Anna són dos monitors que fa molts anys es varen conèixer a l’esplai. Després de molt de temps de sortir junts van decidir casar-se. Els nois i noies del seu grup, com que se’ls estimaven molt, els van fer un regal: els varen regalar una cafetera de terrissa amb les seves sis tassetes i els seus sis platets que hi feien joc. 

En Quim i l’Anna es varen endur el joc de cafè al pis que s’estaven arreglant per tal de poder-se casar. Un dia, mentre en Quim estava pintant una de les parets del menjador va demanar-li a l’Anna si li podria preparar un cafè. L’Anna agafà la cafetera de terrissa que els havien regalat els nois i noies de l’esplai i es posà a fer el cafè. Quan el tingué a punt va oferir-li una tasseta a en Quim. 
En Quim, quan testà aquell cafè exclamà: 
- Caram, Anna! Quin cafè més bo que t’ha sortit. 
I així, glop rere glop, s’acabà aquella tassa de cafè que l’Anna amb tant de gust li havia preparat. 
Per aquells dies, familiars i amics varen anar fent regals a la parella. Uns tiets d’en Quim els regalaren una coberteria de plata amb una cafetera, també de plata, i unes tassetes i uns platets tallats en vidre molt bonics. 
En Quim i l’Anna a la fi es varen casar. Sovint convidaven els seus amics a sopar, i després feien petar la xerrada amb un cafetó a la mà, fet amb aquella cafetera de terrissa que feia el cafè tan bo. 
Un dia, quan l’Anna havia sortit a comprar i no hi havia ningú a casa, la cafetera de terrissa va voler establir conversa amb la cafetera de plata que estava en una de les vitrines del menjador. 
- No t’avorreix estar aquí tot el dia? -li preguntà la cafetera de terrissa. 
- No, aquí em veu tothom. M’agrada que la gent em vegi i m’admiri -li con- testà la cafetera de plata-, perquè jo sóc una cafetera molt bonica i elegant. I no com tu, descolorida, fent mala olor i amb una tasseta descrostonada. 
La cafetera de terrissa s’entristí molt de sentir aquelles paraules tan dures de la seva companya, la cafetera de plata. Així que li va respondre: 
- Si estic descolorida és perquè en Quim i l’Anna han ofert moltes vegades el cafè que faig als seus amics. Aquesta mala olor que tu dius que faig, no és més que l’olor del cafè. I si tinc una tasseta descrostonada, és perquè els fills d’en Pere i la Rosa -que són els millors amics d’en Quim i l’Anna- quan vénen, juguen amb mi. 
- Però tot i així continuo sent una cafetera més bonica que tu -li tornà a rep- licar la cafetera de plata.
- Sí, una cafetera potser sí que ho seràs -li tornà a respondre la cafetera de terrissa-, però només de nom, ja que per ser cafetera has d’haver fet cafè. I tu, quantes vegades has ofert el teu cafè a ningú? Quantes vegades han jugat els fills d’en Pere i la Rosa amb tu? Escolta’m bé el que et dic: “Una cosa és DIR-SE CAFETERA i una altra ben diferent és SER CAFETERA!”
Antoni Mallol
Contes i textos per a la pregària i reflexió

Tant prop de mi

Una tarda en el parc...

Hi havia una vegada un nen que volia conèixer Déu. Ell sabia que seria un llarg viatge per arribar on vivia Déu. Llavors va preparar la seva motxilla amb panets i sucs i va emprendre el viatge. Quan el nen ja havia recorregut tres carrers, va conèixer una velleta que hi estava asseguda al parc observant els coloms.
El nen es va asseure al seu costat i va obrir la seva motxilla. Ell estava a punt de prendre’s el seu suc quan va notar que la velleta es veia famolenca, llavors el nen li va oferir un panet. Ella, agraïda, el va acceptar i va somriure. El seu somriure era tan bell que el nen volia veure aquest somriure novament, llavors li va oferir un suc. De nou la velleta li va somriure. El nen estava encantat! Tots dos es van quedar asseguts tota la tarda menjant i somrient, i en cap moment no van dir ni una sola paraula.
Tan bon punt va començar a enfosquir, el nen es va sentir cansat i es va alçar per a anar-se’n. Es va girar, va mirar la velleta i li va fer una abraçada. Ella li va fer un bell somriure, el més bell que havia fet mai.
Quan el nen va obrir la porta de casa seva, sa mare estava sorpresa de la felicitat que resplendia.
Ella li preguntà:
- Què has fet avui que t’ha fet tan feliç?
Ell li contestà:
- He menjat amb Déu. I saps què? Ella té el somriure més preciós que he vist!
Mentrestant la velleta, també amb felicitat radiant, havia tornat sa casa. El seu fill estava sorprès per la pau que mostrava a la cara i li preguntà:
- Mare, què has fet avui? Què t’ha fet tan feliç?
Ella va contestar:
- He menjat panets al parc amb Déu. I saps què? És més jove del que esperava.

Contes i textos per a la pregària i reflexió

dimecres, 21 de desembre del 2016

Saber lluitar des de la humilitat

Senyor,
quan estic malalt, demano la salut al metge;
quan estic trist i preocupat, busco reconfort i ajuda en l’amic.
Avui vinc a Vós
perquè m’ajudeu a ser una persona ferma, valenta i decidida.

Vós coneixeu les meves febleses: febleses del cor,
febleses de la voluntat,
febleses del caràcter, 
febleses del cos,
febleses de l’esperit...
Veniu a guarir-les amb la força de l’Esperit. 
Doneu-me el desig de la lluita i de l’esforç; 
però, també, la paciència i la humilitat
per acceptar-me feble i limitat, 
sense perdre mai l’esperança
i sens abandonar la lluita.

Senyor, feu-me costat, que us necessito!

La fidelitat de Jesús

Senyor, feu que sempre sigui fidel com Tu vas ser-ho en la teva vida! 
Que pugui descobrir que la responsabilitat 
comença en les coses senzilles de la vida de cada dia. 
Feu-me, Senyor, fidel en l’amistat, dòcil en el caràcter, 
amable en el tracte, curós en tot moment.
Que no permeti mai cap mena de mal, que em molesti sempre la falsedat, que em preocupi la mentida i l’engany,
i que l’honestedat sigui sempre el meu camí.
Feu-me, Senyor, missatger de la justícia i defensor de la consciència recta.
Perquè només així podré ser deixeble teu, i compartir amb Tu la teva fidelitat.

El quart mag

Una antiga llegenda conta com els mags, després d’arribar a l’establia, van oferir els seus obsequis al nen que era en braços de sa mare. 
Maria va acceptar els obsequis però el nen no va somriure, ni estendre les mans. El fum de l’encens li va fer venir tos i la mirra i l’or tampoc van despertar el seu interès. 
Els tres mags van tornar al seu país. 
Quan ja havia desaparegut la caravana dels mags va aparèixer a l’horitzó el quart mag. 
El quart mag, tan bon punt va descobrir l’estel, va agafar tres perles per obsequiar l’infant i es va posar en camí. Volia trobar-se amb els altres mags i anar junts on l’estel els portés. 
El primer dia va parar a un hostal per passar la nit. Quan va entrar al portal va veure un vellet que, estirat a terra, tremolava de febre. Ningú no sabia qui era ni on anava. La seva bossa estava buida i no tenia diners per pagar el metge i les medicines. L’amo de l’hostal el volia fer fora. El mag va donar una perla a l’hostaler perquè l’atengués convenientment. 
L’endemà va pujar al seu cavall i es posà en camí amb la intenció de trobar els altres mags que anaven cap a Betlem. 
El camí seguia per una vall plena de roques que s’alçaven entre ginestars. De sobte va sentir un crit que li va fer posar la pell de gallina. Va saltar del cavall i va córrer cap el lloc d’on venien els crits i va trobar una noia que lluitava per desfer- se d’un grup d’homes capitanejats per un home molt ben vestit. Va preguntar què passava i li van dir que el pare de la noia devia molts diners al cap d’aquell grup i que com que no tenia amb què pagar-li pensaven vendre la noia com a esclava. El mag els va donar la segona perla i la noia va quedar lliure. 
El tercer dia el mag va arribar a un poblet que els soldats d’Herodes havien incendiat. Va entrar al poble i va veure que els soldats mataven els infants més petits de dos anys. 
Prop d’una casa cremada una mare intentava que un soldat no li prengués el seu nadó. El mag va donar la tercera perla al soldat per salvar l’infant. 
Quan va arribar a Betlem els altres mags ja havien marxat. Va anar a l’establia. Josep estufava la palla i Jesús era a la falda de Maria. Ella el gronxava tot cantant-li una cançó de bressol. 
El mag va avançar cap a ells i començà a parlar: 
- Senyor, perdoneu que arribi després dels altres mags. Jo volia acompanyar- los i portar-vos el meu obsequi: tres perles precioses tan grans com ous de colom. Pel camí he trobat moltes persones necessitades, per això he fet tard i ja no tinc les perles. 
El mag va explicar tot el que li havia passat pel camí i acabà dient: 
- Senyor, arribo tard i amb les mans buides. 
A l’estança va haver-hi un gran silenci. El mag, durant uns instants, va romandre amb el front tocant a terra. Finalment es va atrevir a alçar els ulls. Josep i Maria se’l miraven amb tendresa i Jesús estenia les seves manetes cap a les mans buides del mag. 
I Jesús i el mag van somriure.
J.J. Jörgensen
Contes i textos per a la pregària i reflexió

El peix irisat

Lluny, en alta mar, hi vivia un peix. Però no era un peix corrent, no. Era el peix més bonic de tot l’oceà. El seu vestit d’escates resplendia amb els colors de l’arc de Sant Martí. Els altres peixos admiraven les seves escates tornasso- lades. Li deien “el peix irisat”. 
- Vine, peix irisat! Vine a jugar amb nosaltres! 
Però el peix irisat passava sempre de llarg, callat i orgullós, i feia lluir les seves escates. Un peixet blau el va perseguir nedant. 
- Peix irisat, peix irisat, espera’m! Dóna’m una de les teves escates lluents. Són precioses, i en tens tantes! 
- Que et regali una de les meves escates? Però què t’has pensat! -va cridar el peix irisat.- Au va, fuig! 
Espantat, el peix blau es va allunyar. Excitat, va explicar als seus amics el que li havia dit el peix irisat. A partir d’aquell dia ningú no va voler tenir res a veure amb ell. Li giraven l’esquena quan passava. De què li servien ara al peix irisat les seves meravelloses escates lluentes, si ja no les admirava ningú? Ara era el peix més sol de tot l’oceà! Un dia se’n va queixar a l’estrella de mar: 
- Però si sóc molt bonic! Com és que no agrado a ningú? 
- En una cova, darrere el banc de corall, hi viu el pop Octopus. Potser ell et podrà ajudar. -Li va aconsellar l’estrella de mar. 
El peix irisat va trobar la cova. Era ben fosca. Amb prou feines s’hi veia. Però de sobte van aparèixer dos ulls lluents que el miraven. 
- T’estava esperant -va fer l’Octopus amb veu fonda. Les onades m’han ex- plicat la teva història. Escolta el meu consell: regala a cada peix una de les teves escates lluentes. Aleshores ja no seràs el peix més bonic de l’oceà, però tornaràs a estar content. 
- Però... 
El peix irisat volia afegir alguna cosa, però l’Octopus ja havia desaparegut. 
- Regalar les meves escates? Les meves escates lluentes tan boniques? -va pensar el peix irisat, horroritzat. Mai de la vida! No. Com podria ser feliç sense elles?” 
De sobte va sentir un lleuger cop d’aleta al seu costat. Tornava a ser el peix blau! 
- Peix irisat, si us plau, no siguis dolent. Dóna’m una de les teves escates lluentes, una de petiteta.
El peix irisat es va quedar dubtant.
- “Una escata lluent ben petitona -va pensar-, gairebé no la trobaré a faltar”. I amb molta cura, el peix irisat va arrencar-se del vestit l’escata lluent més petita.
- Té, te la regalo! Però ara deixa’m en pau!
- Moltes, moltes gràcies! -va contestar el peixet blau, boig d’alegria.- Ets molt bo, peix irisat.
El peix irisat se sentia molt estrany. Va seguir amb la mirada el peixet blau durant molta estona, veient com s’allunyava, content. El peixet blau lliscava com un llamp amb la seva escata lluent. De manera que el peix irisat aviat es va trobar envoltat de peixos. Tots volien una escata lluent. I, ves per on, el peix irisat va repartir les seves escates aquí i allà. I cada vegada li feia més il·lusió. Com més brillava l’aigua al seu voltant, millor se sentia entre els altres peixos.
Finalment només li va quedar una escata lluent. Havia regalat totes les altres! I era feliç, feliç com mai no ho havia estat!
- Vine peix irisat, vine a jugar amb nosaltres! -van cridar tots els peixos.
- Ja vinc! -va dir el peix irisat.
I se’n va anar content amb els seus nous amics.
Marcus Pfister
Contes i textos per a la pregària i reflexió

divendres, 16 de desembre del 2016

Pregària davant el Pessebre

Oh! Déu i Pare sant,
heu estimat tant els homes
que els heu donat el vostre Fill únic,
nascut de vós abans de tots els segles:
mireu aquest pessebre
que serà l'alegria d'aquesta família.
Que aquestes figures que representen
el vostre naixement
mantinguin la fe dels pares,
l'esperança dels infants,
i augmentin en tots la caritat.
us ho demanem
per Jesús el vostre Fill estimat,
que ens ha salvat amb la seva mort i resurrecció,
i que sempre intercedeix davant vós per nosaltres
i viu i regna pels segles dels segles.
Amén