Translate

divendres, 3 de juny de 2016

Voluntariat!

En sortir de classe, l’Enric va decidir no tornar a casa aquell dia. Portava massa dies pensant que no era ningú important, que no feia res especial a la seva vida, res perquè els altres l’admiressin.
Va començar a recórrer carrers, cada cop més llunyans del centre de la ciutat, fins que sense adonar-se’n va arribar als peus d’una de les muntanyes que rodejava els límits de la seva ciutat. Sense pensar-s’ho gaire, va començar a pujar-la. 
L’esforç que suposava, les gotes de suor que queien per la seva esquena li feien oblidar, en part, perquè estava tan trist durant aquells últims dies.
Havia pujat ja una vintena de metres quan va sentir que les seves cames no podien més, va seure en un bonic racó amb vistes privilegiades de la seva ciutat.
- T’agraden aquestes vistes? – va dir una veu totalment desconeguda per a ell.
- Sí! És un paisatge preciós! – va respondre l’Enric.
Li havia preguntat això un home gran amb barba que estava a pocs metres de l’Enric, també assegut mirant el paisatge urbà amb uns prismàtics. No sabia perquè però aquell home l’inspirava confiança.
- Vols els prismàtics per mirar des d’aquí els petits detalls de la ciutat?
- Sí! Gràcies!
Els va agafar i en mirar per ells va començar a reconèixer els principals monuments de la ciutat, desprès va mirar els llocs més propers del seu dia a dia, fins que gairebé sense voler-ho va arribar a l’escola.
Li va sorprendre observar amb la precisió dels prismàtics uns puntets daurats, al pati, a les classes.
Es va adonar que aquests puntets també estaven al carrer de casa seva.
- Tu també veus aquests puntets daurats? – va preguntar l’Enric al senyor gran, dubtant si el que veia era real o no.
- Sí! I tant! En veus molts?
- Sí! Moltíssims! Cada vegada en veig més!
- Doncs, l’enhorabona! Són les empremtes, els petits tatuatges que anem deixant a les persones a les anem ajudant en la vida, els projectes en els que treballem per fer que aquest món sigui millor. Són somriures que amb el teu servei has dibuixat.
L’Enric va sentir-se profundament orgullós i feliç de ser com era! Va entendre, aleshores, que ser voluntari del menjador al cole, que quedar amb la Sofia el dia que estava tan trista, que ajudar a la seva àvia a plegar la roba, que participant del voluntariat a l’estiu a Tudela eren coses tan importants que havien deixat una empremta inesborrable que lluïen per tota la ciutat.
Anna Delgado
Voluntariat Lestonnac Barcelona 2015-2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada