Translate

dimarts, 28 de juny de 2016

PROVA DE FE

Un alpinista, desesperat per conquerir el cim d'una altíssima muntanya, va iniciar la travessa després d'anys de preparació. Com no volia compartir la glòria d'aquesta gesta amb ningú, s'hi va posar sol, sense cap company.
Va començar a pujar un dia a trenc d'alba i va continuar pujant i pujant. Es va començar a fer tard però no va parar per acampar, sinó que va continuar pujant. I es va fer fosc.
La nit es va possessionar de la muntanya i no es podia veure absolutament res. Tot era negre. No hi havia cap referència, doncs els núvols tapaven la lluna i les estrelles.
L'alpinista va continuar pujant a les palpentes per la paret d'un penya-segat. Just a pocs metres del cim, va relliscar i va caure al buit.
Xuclat per la gravetat, l'alpinista baixava a una velocitat vertiginosa. En els angoixants moments de la caiguda van passar pel seu cap tots els bons moments de la seva vida ... i també els no tan bons.
Convençut que la seva mort era imminent, va sentir, però, de sobte, una forta estrebada que el subjectava per la cintura als ancoratges que ell mateix havia fixat a la roca.
En aquell moment de quietud, penjat a l'aire, va cridar:
- Ajuda'm Déu meu!
- Què vols que faci? -li respongué una veu profunda des del cel.
- Salva'm Déu meu!
- Creus que realment et puc salvar...?
- Ben segur, Senyor!
- Doncs si és així, talla la corda que t'aguanta.
Hi va haver un moment de silenci... L'home s'aferrà encara més a la corda.
Diuen que l'endemà, l'equip de rescat va trobar aquell alpinista mort, congelat i amb les mans fortament aferrades a la corda... A TAN SOLS DOS METRES DEL TERRA!


I nosaltres ... estem molt aferrats a la nostra corda?

Ens deixaríem anar, arribat el cas?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada