El mestre no ha de fer por, perquè la por impedeix la confiança, i sense confiança no hi ha educació possible.
Fa por:
- aquell que judica,
- aquell que castiga,
- aquell que es mostra irònic,
- aquell que fa quedar malament a posta,
- el qui es riu dels altres,
- aquell que explica coses dels altres,
- aquell que ho sap tot,
- aquell que és perfecte,
- aquell que no falla mai en res i sempre té la raó,
- aquell que no comprèn les febleses dels altres,
- aquell massa ordenat,
- aquell que no dubta mai, ...
El mestre no ha de ser enganyós. Les persones escanyadisses només atreuen persones amb necessitat d'enganxar-se. L'interès que ha de mostrar envers els alumnes ha de ser un interès desinteressat. Un dels mals de la persona empalagosa és que torna tota ella desdeny i ressentiment quan algú se li desenganxa per a poder respirar lliurement.
El mestre ha d'estimar de veritat, i se li ha de notar. Els alumnes no han de tenir la impressió d'haver-se de guanyar l'estimació del mestre, ni d'haver-la de merèixer. La gratuïtat i la incondicionalitat de l'estimació es una condició indispensable per tota tasca educativa. Els nois no poden viure amb l'ai al cor per si seran estimats o no. El mestre que deixa entreveure cretes predileccions, "guanyades" per les raons que sigui, es tanca tota possibilitat de confiança i atreu una rècula d'aduladors.
El mestre ha de ser amablement exigent i ha de tenir la traça de fer veure l'exigència com a valoració i, doncs, com a conseqüència de l'estimació veritable.
El mestre ha de tenir temps. Els alumnes han de fer l'experiència que són el centre de tot el projecte educatiu; han d'adonar-se que no hi ha res que valgui tant com ells. El temps és de les coses que més valen, però els alumnes són més important que el temps, i això els ha de ser demostrat.
Per facilitar que els alumnes parlin, el metre ha de tenir la convicció que escoltar no li resultarà fàcil ni còmode i ha de saber despullar-se de la mania dels adults de resoldre problemes. La por que tenen molts nois de parlar, ve sovint del fet d'haver-se trobat amb persones que són màquines de solucions, però que no saben escoltar els problemes. Si el mestre té la idea que parlar serveix només per explicar a un altre coses que no sap, malament rai! Tot, o gairebé tot, allò que l'alumne li pugui explicar, ell possiblement ja ho sap; escoltar-lo doncs, ho tindrà per una pèrdua de temps, es posarà neguitós, i se li notarà. I els alumnes callaran.
El mestre no ha de voler ser com ells; els alumnes no reclamen que els grans siguin com ells. D'un que és com ells, no en trauran res de nou. Tampoc no ha de pretendre, és clar, fer-los com ell és.
El mestre ha de saber que no hi ha gestos neutres davant dels alumnes, i que no hi ha paraules sense importància.
Un bon educador és difícil de fer, però, si a més d'educar a de ser testimoni de Crist i del seu missatge, no cal dir que la dificultat augmenta; la fe és do i és gràcia, però es transmet la paraula, i fer escoltar la paraula requereix un gran sentit pedagògic. Potser una de les causes dels fracassos en l'educació de la fe ha estat refiar-nos de la gràcia i no saber-hi posar els recursos necessaris; plens de gràcia i buits de pedagogia.
Adaptació de "El mestre" de Miquel Estradé. Serra d'Or, Montserrat, gener 1984
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada