Translate

dimarts, 31 de maig del 2016

CAFÈ A LA RAMBLA

Era un bon observatori aquell de la Rambla. Les ulleres de sol donaven un cert poder de mirar sense ser mirat. El cafè a mig consumir indicava el sense presa d’uns moments aparentment tranquils . Encara que per dintre era tot el contrari. Qui et veies pensaria: mira quina pau que deu tenir. En canvi, la realitat era ben contraria, de pau, res.

Des de un punt de vista superficial contemplaves la gent. Anaves posant la mirada a uns i altres, uns instants tan sols. Ni interès ni desinterès, un obrir i tancar. 

Des de un punt de vista més profund, no podies treure de la memòria el comiat d’aquell amic, l’aeroport, les darreres paraules ben convencionals, l’abraçada i com va desaparèixer entre la gent que anava entrant a la zona dels vols. 

Des de el punt de vista totalment fons: la coneguda soledat, tan especial en temps de primavera.

No era la primera vegada que et passava una situació de semblant. És el que tenen els “Erasmus”. Vas fent amistat, hi ha dies fantàstics, i tots acaben que cal tornar a casa. No pot ser d’altra manera. Però, quina nostàlgia, Déu meu, de tan bon amic, ara ja lluny!

“No acabarà mai això del cor, hola i adéu? Hola! Qui ets, d’on, què fas, per què ho fas, com ho fas, podríem, si vols, trobar-nos?

Adéu! Marxes, era previst, quin bon record, ens enviarem notícies, ja saps on sóc, ets una persona especial.... 

I també: poc a poc el temps ens anirà distanciant, arribaran noves persones, noves situacions, noves experiències”.

Voldries, inútilment ben cert, parar el temps, fer eterna la situació.... però la gent anava passant al teu davant, i anava passant, com quasi tot.

Tu, Senyor meu, passes i et quedes. Ja has superat el temps. Vagi on vagi hi ets, i sempre hi seràs. Des de el matí d’aquell diumenge no deixes d’estar-hi,i et vas manifestant de mil formes, ara a uns, ara als altres, com el QUI ETS.

EM DONO, LLIGUEM A TU

Vas entrar a aquella església quasi sense saber la raó. Com si fos el més natural del món, com si toqués. I feia molt, sí molt de temps, que no entraves a cap església. Segurament des de abans de trencar aquella relació tan apassionada i tan absurda.

Estava mig fosca. El soroll del carrer era cada cop més lluny. No hi havia ningú. Quasi ningú, doncs, una dona gran era a una capella lateral que estava dedicada a un sant, que portava un basto a la mà. Al menys això semblava en mig de la penombra.

T'asseus bastant al davant i vas mirant els vitralls, les columnes, les imatges i l’altar. Quin silenci, quina quietud!

Com puja lentament la marea a vora mar et va entrant des de el fons una nova sensació, mai sentida. No és cap raonament, no és pur sentiment, no és angoixa ni nostàlgia. Et deixes seduir per la situació, el ulls ara tancats i cada cop en una major concentració vital. Nou, nou de debò és el que et passa. 

Acaben les explicacions. Són inútils les paraules. El que després passa dintre teu no hi cap en escrit possible ni trobaria un mot capaç de descriure-ho. El mateix temps ha perdut el seu ritme normal. No saps si han passat deu minuts o una hora. El que si saps, quan per fi surts al carrer, és que hi ha hagut un canvi important en el fons del fons de tu.

En aquell paper arrugat és on vas escriure a Déu, ja de nit, aquestes paraules: em dono, lliguem a Tu. 

El mateix paper que avui has trobat dos anys més tard en el fons de la teva cartera. I, ben cert, que han sigut els anys més fonamentals de la teva vida. Vas passar de la foscor a la llum, van començar els problemes i es va resoldre el problema. L'autoestima que tanta falta et feia, ara la reps fonamentalment d'Ell.

(Ampliació: Salm 103 (102))
Beneeix al Senyor, ànima meva.No t'oblidis mai dels seus favors.Et corona d'amor entranyable.Et sacia dels bens que desitjaves.I tu et rejoveneixes com una àguila.

DOS VOLUNTARIATS DIFERENTS

No em sentia bé amb mi mateix. Hi havia una gran buidor a dintre meu. Molts cops em criticava. “Tens una família estupenda, no et manca res del que necessites, has fet uns bon estudis i la carrera, que vas poder escollir, ara ja ha passat l’equador. Tot correcte, que consti, ben legal... però què has fet pels altres ?”.

Aquestes idees eren tossudes. Fins que un dia vaig anar a informar-me i em van parlar del voluntariat. No creguis em va costar desfer-me d’unes hores a la setmana. Si no ho entens, proveu!. Quan saps que de 6 a 9 tots els dijous et toca anar al voluntariat costa. És clar que quan hi ets t’oblides de tot i et sents agafat per dintre. Ja des de el segon dia entens que és molt més el que reps que el que dones. Ja no podria deixar de ser voluntari. Noto que la meva vida està canviant. Sento que surt quelcom de mi que és molt millor del que em pensava, i noto que m’entra molta tendresa i bons afectes. Ha estat una descoberta formidable. Recomanaria a tothom que dediqués unes hores a fer un voluntariat.

Quan vaig veure les imatges dels nens destrossats per les bombes de fragmentació vaig saltar de la cadira i vaig anar corrent a la meva habitació. Plorava i plorava sobre el llit, com amb un atac de no poder suportar més tants de crims contra gent innocent.

Al cap d’una hora llarga ja havia pres la decisió: la meva vida girava full. Deia adéu a tot el d'abans. Em dedicaria a treballar a fons per canviar aquesta porqueria. Tenia el cor travessat per una convicció definitiva. El que era absurd havia mort per mi.

He entrat a l'organització. Visc a casa, és clar, continuo la carrera, és clar. He estat a totes les manifestacions, cadenes humanes, he corregut, cridat, m'he ficat a les tendes de campanya a diverses places. Estic aprenent a que un altre món és possible. No et pensis em costa, però què vols que faci? La vida d'aquells nens iraquians ha canviat la meva. Estic en una organització de voluntaris. És un impuls, una gran ràbia canalitzada, divertida també, car ja he plorat per tota la vida. Ara només vull comunicar pau, justícia, llibertat i ganes de viure... això si, per a tothom; que consti.

Meditació
  • Ara i aquí, quin sentit té la vida per a mi? Res de “parrafades”, concret, real, objectiu, per què estic vivint? Quins objectius tinc?
  • Soc una persona impactabla? Què és el que realment m’arriba a fons? Soc capaç de derruir les defenses per deixar que el meu cor reaccioni?
  • Jesús, que ets tan a prop meu, expliquem, si us plau, què volies dir quan afirmaves: aquell que vulgui guanyar la vida la perdrà, i el que la perdi per Mi la guanyarà?
  • Jesús, tan a pop meu.......ajudem a obrir-me.

DIPÒSIT I TORRENT

Avui com tots els dijous la Mar ha anat a casa l'àvia. Ella l'espera amb un bon berenar. Li fa molta il·lusió trobar-se amb una neta tan eixerida, que només entrar omple de casa de rialles i bon humor.
L'àvia és gran; però no tant com per a no estar al dia de les coses del jovent. Amb ella es pot parlar de tot. És simpàtica, mai es queixa i sap moltes coses. Entre l'àvia i la neta hi ha una relació especial, i també una cosa que tan sols saben elles. Si la Mar avui és creient ho deu a l'àvia. 
- “Escolta, Angelina (aquest és el nom de l'àvia) en el llibre que em vas deixar parla del “dipòsit de la fe”. No ho entenc. Què vol dir això del dipòsit de la fe?. No et sembla bastant rebuscat?”.
- “Em fas unes preguntes que realment no sabria contestar; però, penso que un dipòsit és un espai tancat on es guarda l'aigua, i que te una aixeta per controlar la sortida. Dipòsit de la fe deu ser el conjunt de creences que l'Església guarda i ens va donant per beure quan obrim l'aixeta. Què et sembla?”.
- “No m'agrada”.
- “No t'agrada?”. 
- “No. Ben bé no sé la raó, però els dipòsits m'han semblat tancats, alts, que no veus el que hi ha....”
- “Com ho diries, tu, Mar ?. Com explicaries amb un exemple planer el conjunt de la teva fe?”.
La Mar resta una estona pensativa i després quasi cridant i movent-se nerviosa diu: “jo en diria... el torrent de la fe. Res de dipòsits. Un torrent, d'aigua fresca, que llisca muntanya a vall , saltant entre les pedres, rodejat d'arbres.... un torrent dels Pirineus”.
L'Angelina resta ara ella pensativa. La mira amb tant d’amor i li diu: “tu, si que ets un torrent”. 
- “I tu, àvia, un bon dipòsit, que m'has guardat la millor aigua i m'has obert l'aixeta fins el fons”.
El dipòsit i el torrent s'abraçaren. Església domèstica.

(Ampliació sobre el torrent, com va creixent, com anima la fecunditat i purifica el mar mort. Ezequiel 47 ).

dilluns, 30 de maig del 2016

PROXIMITAT I DISTÀNCIA

Una bona relació és la que sap mantenir l’equilibri entre la proximitat i la distància. 
Si exagera la proximitat es fa totalitària, impertinent i pot arribar a ser tan golafre, que s’acabi trencant. 
Si exagera la distància, entra en el distanciament, el desinterès i pot anar morint a poc a poc.
Proximitat significa: saber i saber-se al costat, acolliment sincer, i sincera veritat per sobre de tot, aquell nus de l’afecta i la voluntat que crea complicitat. 
Ets pròxim quan t’oblides de tu de tant present que tens a l’altra. Història conjunta i que es va conjuntant. 
Distància que no acapara, que deixa en llibertat, que respecta els punts de vista diferents, que no vol imposar, que contempla en el conjunt i que no entra en el misteri de la persona amiga o estimada fins que hi ha una invitació explícita o tàcita a fer-ho. I fins aleshores sempre hi ha un petit pas de respecte.
L’equilibri entre la proximitat i la distància no rau tan en un pacte de relació, quan a l’interior de la persona. 
Quan no estàs dividit és quan et surt estar-hi amb l’altra sense cap acaparament. El nostre cor és moltes vegades el problema; per manca de pròpia acceptació, per expectatives irreals i per el no se què que el mou vers una felicitat, ja, ara, aquí.
Qui més proper del seu fill que el Pare del pròdig?. Imatge de Déu, tan pròxim a nosaltres i tan respectuós. Perquè és Amor ens vol lliures. 

(Ampliació: Lluc 15, 11-31)
 ... Pare, donem la part de l’herència que em toca...
... Encara era lluny que el seu Pare es commogué i corregué a tirar-se-li al coll, i el besà...
... Fill meu tu sempre estàs en mi i tot el que és meu és teu...

diumenge, 22 de maig del 2016

LA UTOPIA YA ESTA EN LO GERMINAL.

Esperaré a que crezca el árbol
y me dé sombra.
Pero abonaré la espera
con mis hojas secas.

Esperaré a que brote
el manantial
y me dé agua.
Pero despejaré mi cauce
de memorias enlodadas.

Esperaré a que apunte
la aurora
y me ilumine.
Pero sacudiré mi noche
de postraciones y sudarios.

Esperaré que llegue
lo que no sé
y me sorprenda.
Pero vaciaré mi casa
de todo lo conquistado.

Y al abonar el árbol,
despejar el cauce,
sacudir la noche
y vaciar la casa,
la tierra y el lamento
se abrirán a la esperanza.

Benjamin González Buelta S.I.

EL TIEMPO NO ESPERA

Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después... después de terminar la carrera, después de conseguir trabajo, después de casarnos, de tener un hijo, y entonces después de tener otro hijo.

Luego nos sentimos frustrados porque nuestros hijos no son lo suficientemente grandes, y pensamos que seremos más felices cuando crezcan y dejen de ser niños.

Después nos desesperamos porque son adolescentes difíciles de tratar. Pensamos: seremos más felices cuando salgan de esa etapa.

Luego decidimos que nuestra vida será completa cuando a nuestro esposo o esposa le vaya mejor, cuando tengamos un mejor coche, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando consigamos el ascenso, cuando nos retiremos.

La verdad es que NO HAY MEJOR MOMENTO PARA SER FELIZ QUE AHORA MISMO. Si no es ahora, ¿Cuándo? La vida siempre estará llena de luegos, de retos. Es mejor admitirlo y decidir ser felices ahora de todas formas.

No hay un luego, ni un camino para la felicidad. La felicidad es el camino y es AHORA... ATESORA CADA MOMENTO QUE VIVES, y atesóralo más porque lo compartiste con alguien especial, tan especial que lo llevas en tu corazón.

Y recuerda que EL TIEMPO NO ESPERA POR NADIE. Así que deja de esperar hasta que termines la Universidad, hasta que te enamores, hasta que encuentres trabajo, hasta que te cases, hasta que tengas hijos, hasta que se vayan de casa, hasta que te divorcies, hasta que pierdas esos diez kilos, hasta el viernes por la noche, o hasta el domingo por la mañana, hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno, o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que justamente ÉSTE PARA SER FELIZ... LA FELICIDAD ES UN TRAYECTO, NO UN DESTINO.

TRABAJA COMO SI NO NECESITARAS DINERO, AMA COMO SI NUNCA TE HUBIERAN HERIDO, Y BAILA COMO SI NADIE TE ESTUVIERA VIENDO.

PRECEPTO CHINO: 
El dinero, puede comprar una casa, pero no un hogar. Puede comprar una cama, pero no el sueño. Puede comprar un reloj, pero no el tiempo.Puede comprar un libro, pero no el conocimiento. Puedecomprar una posición, pero no el respeto. Puede pagar un médico, pero no la salud. Puede comprar la sangre, pero no la vida. Puede comprar el sexo, pero no el amor.

COM ÉS QUE SEMPRE RIUS

Per fi un dia et vaig fer la pregunta: “i com és que sempre rius? Immediatament, i per primer cop, la teva cara va agafar una serietat desconeguda. Havia fet diana. “Vols dir? Sempre ric?”

Com aquells dies d’estiu que tot d’una es posa a ploure a bots i barrals, els teus ulls van explotar. “Perdona”. I vas girar la cara mentre t’eixugaves les llàgrimes.

Resulta que rius per no plorar. Resulta que rius sempre quan ets amb els altres, mai en soledat. Resulta que si no rius et sembla que és més fosca la nit. Resulta que tens 99 motius per a la tristesa i 1 per a la joia, i prefereixes aquest a tots els altres. T’agafes al motiu i controles als 99. Resulta que penses que ja n’hi ha prou de problemes al món per afegir-hi els teus.

“Diguem, si us plau, i quin és aquest motiu tan important, que té prioritat en front dels altres 99 ?”

“Vols saber-ho? Doncs, és ARA. No ho entens? Vull viure ara. Ni l’abans intocable, i a cops molt injust,... ni el després incert... ara, aquí.. amb tu... amb vosaltres... amb els amics. Necessito tan a la gent, no t’ho imagines. Per això ric quan trenco l’aïllament”.

Com sempre va esclatar aquell somriure tan normal, tan teu, i tan suggestiu. La tempesta havia fugit... al menys de moment.

Pregària:
Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó. poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal.; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. ( Carta als Romans 12, 15-18 ).



CURES PAL·LIATIVES

Les reunions de grup molts cops es continuen a la porta del Casal. Quan s’acaba la reunió oficial es forma a l’acera un col·lectiu variat, que si comença per salutacions, o “si us plau, no t’oblidis de trucar-me”, molts cops gestiona una conversa llarga i apassionant, molt més llarga que la del grup. I quina pena que sigui tan tard!

Els pocs vianants que passen per aquelles hores han de demanar pas. La conversa ha anat pujant de veu, els set que són al carrer parlen tots a l’hora i ja són dos quart d’una. 

El tema ha sortit per pura urgència. Resulta que entre una cosa i altra ens hem hipotecat de per vida. No cal explicar-se massa. Tothom ho entén. És una de les situacions més constants entre la gent que està al voltant dels trenta i vol...... una casa, casar-se, una estabilitat, ... res de l’altre món, senzillament viure.

En un moment en que tots paren de parlar, ho fa una noia que ha anat seguint la conversa, mirant i escoltant concentrada. Es diu Begonya, va venir per un master; i ha trobat feina en una auditoria; contracte temporal, com quasi tothom, però fa prou mèrits.

-¿Sabeis la solución ?.... curas paliativas!!!!

Tots resten parats. Hi ha quelcom en aquestes paraules que hi toca a fons. És una crítica o és un cataplasma. Potser les dues coses. Crítica o cataplasma cal aclarir-ho.

- Què vols dir, Begonya?

- Pues,.... gresca, ir a cenar, marcha, ... curas paliativas! Cuando tantos hemos claudicado de nuestros principios siempre nos quedan las curas paliativas para hacernos soportar el fracaso. 

La que es va armar. Tots a l’hora. Els veïns van estar a punt de cridar a la Guardia urbana. Ai, la Begonya!!, tan calladeta!

I tu, què en penses?. Què fas per mirar de canviar les coses?. Vas només a la teva bola, per molt raonable i justa que sigui?. No creus que estem arribant a una explotació total? O, potser, ja t’has situat a les “cures pal·liatives”?

Guardeu-vos dels falsos profetes! Que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels cards o figues dels arsons ?. Tot arbre bo dona fruits bons i tot arbre dolent dona fruits dolents. (Mateu 7, 15-17)

dissabte, 21 de maig del 2016

Passeig per la Rambla

Els dos amics van començar la seva caminada a la Font de Canaletas i al poc van observar a un grup de “trileros” que esperaven el moment adient per començar la seva feina, diguem enganyosa feina.

A la Rambla dels Estudis, els vianants ja s’aturaven, front els quioscs dels ocells, per observar canaris, lloros, periquitos,.... que eren motiu d’atracció. Llàstima que els refilats de les aus quedaven apaivagats pel soroll dels vehicles.

A mida que anaven avançant es caminava més lentament, els colors i l’aroma de les flors de la Rambla de Sant Josep eren un nova atracció i molta gent entrava al Mercat de la Boqueria que es veia ple de gom a gom.

Però la parada ja va ser total al Pla de la Boqueria a on diferents persones situades sobre uns petits pedestals feien d’estàtua vivent. Els vianants s’aturaven i embadalits, observaven l’atracció deixant la seva contribució econòmica.

Van seguir avall, primer el Liceu i desprès a l’esquerra van entreveure la Plaça Reial. De sobte ja en plena Rambla de Santa Mònica, segut a terra, recolzat al tronc d’un arbre, un indigent, diguem un sense sostre o sense llar, pidolava amb la ma estesa i amb l’altre protegia la seva bossa de plàstic i la seva petita motxilla. 

Quin contrast i quina sorpresa al observar que la gent que transitava, lloc de parar accelerava el seu pas, mirava cap un altre banda per, en aquest cas, no veure. La gent anava passant per davant del pobre, i anava passant i tot seguia igual fins que un home es va agenollar al costat del pidolaire i li va començar a parlar. Als pocs minuts el va ajudar a aixecar i tots dos junts, caminant lentament, se’n van anar.

En aquells moments els dos amics, a punt d’acabar el seu passeig, van tenir clar que “un samarità” s’havia fet present a la Rambla.

Un home baixava de Jerusalem a Jericò i va caure a les mans d’uns lladres que el van deixar baldat i mig mort.
Un sacerdot i un levita el van veure i van passar de llarg.
Però un samarità el va veure i se’n va compadir, s’hi acosta, el va embenar les ferides i acabat, el muntà damunt la seva pròpia cavalcadura i el dugué a l’hostal.



I vas somriure...

Marta, vas presentar-te a casa i no et coneixia, ben just sabia el teu nom, només ens havíem vist una vegada. Vas venir a passar el cap de setmana. Els meus amics t’hi van arrossegar. Em va sorprendre veure’t allà, però no vaig dir res. Et vaig tractar com una més. Al cap i a la fi, eres la meva convidada.

Des del primer moment et vaig veure estranya. Et passava quelcom. Malgrat el maquillatge, tenies els ulls apagats i l’expressió buida. No vas tastar gairebé res del sopar i vas acabar per aïllar-te completament.

Després, quan vam sortir de festa, dins d’aquell pub sorollós, ple de fum i amb els altaveus a tota pastilla, vaig acostar-me a tu i et vaig mirar. Tenies uns ulls enfonsats en el dolor i plens d’incertesa. I, aleshores, vas demanar-me perdó. No vaig entendre res... Vaig veure’t angoixada, a punt de fer alguna bestiesa. Semblava com si fossis en un altre món, com si volguessis fugir de quelcom que t’espantava. Em vaig arriscar, i et vaig demanar si volies parlar. Vaig veure que necessitaves ser escoltada, treure tot allò que duies dintre i et cremava l’interior. Vas dir-me que sí i, sense dubtar-ho, vaig agafar-te del braç i vam sortir.

Primer no vas dir-me res. No sabies com començar la conversa, fins que la teva primera frase sortí d’aquells llavis pintats però tristos.

“No sé qui sóc”. 

La veu se’t va trencar i vaig intuir llàgrimes als teus ulls, i començares a plorar en silenci. Vas mirar enrere i vas fer-me un repàs de la teva vida, la família, els amics. Em parlares de la feina... Vas explicar-me tot allò de la teva personalitat bipolar, de les visites a la psicòloga, del tractament amb antidepressius. Fins que vas arribar a tu. Llavors, vas obrir-te i vas reconèixer, d’una a una cadascuna de les teves febleses i vas veure que tenies molta feina per fer. Vas adonar-te de la teva baixa autoestima i vas començar a acceptar que no podies continuar així, però no hi trobaves la sortida. Em vas dir que feia temps que Déu havia desaparegut de la teva vida i vas caure en què el que havia passat, realment, és que l’havies fet fora del teu cor, el defugies i no sabies on amagar-te.

Vaig escoltar-te i vaig sentir tot allò que em deies des del més profund en la meva ànima. Només vaig dir-te que Déu et coneixia des de sempre. Sabia el teu nom i t’estimava molt més del que mai hauries imaginat.

Finalment, el diumenge dinant, quan tots érem a taula, vas explotar. Va sortir com un esclat la teva veu i et vas alliberar. Vas dir que estaves disposada a canviar, que faries un esforç per tornar a creure, per confiar en les persones. Que no podies fer el camí tota sola i que necessitaves la nostra ajuda per créixer. I vas somriure… I vam somriure.

Quan vas marxar vaig dir-te que buscaves una resposta que no et vaig voler donar perquè l’havies de trobar tu mateixa, ja que era dintre teu. Sempre ho havia estat.

I vas somriure...

Más profundo que un astro

Hoy he hecho una sustitución en un colegio para disminuidos psíquicos, y realmente es una experiencia muy hermosa, pero muy dura. Los profesores se ganan el Cielo cada día. Casi todos los niños no saben hablar, pero se comunican contigo de muchas maneras. Y aunque
parezca cuestionable son personas completas, íntegras, porque saben querer, saben ser felices y son instrumentos de amor. En su mirada, aunque sean prácticamente vegetales, hay humanidad. Y son dignos de todo el respeto de un hombre. Tienen, sin embargo, muchos problemas, y te necesitan siempre a cada paso. Es donde tu vocación de servicio cobra totalidad, y muchas cruces, porque ciertamente es difícil y hay que ser muy paciente. 
Había una niña pequeña que sufría distrofia muscular - creo que se llama así - y en seguida me quedé prendado de ella. Es pequeñita, no puede caminar, ni hablar, ni moverse casi; absolutamente todo lo que necesita para vivir se lo tienes que procurar tú; morirá pronto porque su corazón, débil, apenas funciona. Infatigablemente, la luz que irradiaban sus ojos conquistaba cada rincón del universo que llevo dentro y con cada oleada de su alma me repetía que estábamos vivos. Ella tenía una misión, y la estaba cumpliendo mejor que nadie. Ella debía estar allí y yo con ella, con aquella sed tan abismal y con aquel amor que daba, misteriosamente. Como un suspiro de un anciano esa flor de ojos verdes se marchitará en su día, y reposará en una noche más limpia y más clara que ésta; apagará a las estrellas con su luminaria inabarcable. 
Por un instante me pareció estar viendo algo más profundo que un astro, porque esta realidad no podía contener esa mirada. Era tal la presencia sacramental de Jesús que mi pecho absurdo se cegaba entre incómodo y anhelante. El mundo se me apareció profundamente real y el sentido de las cosas fluía de un lado a otro, en forma de viento que cantaba paz. Me sentí realmente indigno ante una persona que vivía su vocación con tanta fuerza. Fuera yo quien descansara en el jardín de esas flores, alimentadas por el manantial eterno y la lluvia que a lo lejos se escuchan en esta planicie de lo cotidiano.

V.U.R.

divendres, 20 de maig del 2016

PETITESES

Ja fa dies que una certa angoixa va creixent dintre teu com una mena de boira que envaeix d’humitat la teva persona fins el moll dels ossos. 

Aquesta nit has cercat uns moments de pau per trobar la raó d’un malestar tan poc concret i que ningú seria capaç de descobrir. I es que per dissimular no hi ningú com tu.

L’habitació estava molt desordenada. El primer que has fet és posar una mica, els mínims, d’ordre. Només per no ferir tan clarament la vista. Arreglar-la bé potser demanaria una setmana. 

Després et preguntes: però què em passa?. Hi ha alguna raó de pes, un sentiment, una buidor?. Potser eren ja més de les dues i tot el silenci del món semblava que s’havia citat al voltant teu.

Has donat moltes voltes. Ets una persona que si vol pot donar voltes i voltes al cap. Res de res. Fins que al final, ja a punt de deixar-ho córrer, de forma imprevista, vas recordar la trobada amb els amics del dimecres passat.

Després de pensar-ho una bona estona t’havies decidit a explicar la conversa de Nadal amb el teu pare. Havia sigut important i creies que en un ambient de grup en el que semblava que tothom s’obria, la teva confidència hi seria ben rebuda i animaria a altres. Quan et va semblar el millor moment vas començar.

Mires i veus que el millor amic estava distret amb aquella agenda electrònica que fa pocs dies li van regalar. El que deies, al menys aparentment, li relliscava. I t’adonaves que en gran part estaves parlant per tal de que ell ho escoltes. Vas acabar ràpidament i a la poca estona et vas submergir en el anonimat total, escoltant com des de molt lluny el que es deia i es comentava.

Potser no hi havies pensat més, i ara veus clar que l’angoixa menuda i persistent arrancava d’aquell fet. “Com és possible que un cosa tan petita, m’influeixi tant?”. T’alces, mires una icona que tens penjada a la paret i... bona nit.
Senyor, el meu cor no és ambiciós
Ni són altius els meus ulls;
Visc sense pretensions de grandeses
O de coses massa altes per a mi.
Jo em mantinc en pau,
Tinc l’anima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
Així se sent la meva ànima.
Israel, confia en el Senyor
Ara i per tots els segles. (Salm 131)

CONSTRUINT EL COR

El ginecòleg ens ha dit que ara el nostre fill te uns pocs centímetres, i fins hem sentit ja el batec del seu cor, a 143 pulsacions. UNA PASSADA!.
Ara comença i anirà bategant setmanes, mesos a dintre. Després ja a fora anys i anys. Possiblement molts. Tic tac... tac i tic... Uns cops anirà a bona marxa, altres s’accelerarà. Si és esportista alentirà fins a 50 o 55 pulsacions. Enviarà la sang primer a poca distància, després a un cos gran i extens. Oxigenarà, renovarà, farà la vida possible. Quasi sempre sense fer soroll, amb silenci i quietud. Quina meravella el cor !.
Saps que ara deu tenir una mida tan petita que quasi ni es veu, No ho dubtis ja nota el teu amor, li arriben els bells mots que li dieu. És un caliu. Sap més enllà de paraules i raons impossibles que hi ha una realitat que un dia podrà definir com l’amor. És un òrgan essencial per a tota la vida, i també el símbol universal de l’estimació. Quin bon cor que tens!, li dirà amb ulls amics una persona quan en el futur rebi de la seva bondat. 
El cor és com l’interior i el motor dels millors sentiments, l’ermita de les trobades fondes i de les emocions supremes. Per això mentre va creixent cal que vosaltres aneu construint al seu costat aquelles dimensions i relacions per tal de que un dia aquest ser, ara diminut, esdevingui un home o una dona de cor noble, obert, ample, tendre, acollidor, compassiu i fort.

(Ampliació : Efesis 3,16-19)
  • Consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior.
  • Que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors.
  • I, així, arrelats i fonamentats en l’amor arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement.

AMB LES LLÀGRIMES

Dedicat al primer infant que mori víctima de la guerra.
Per tu, petit infant, vàrem sortir a cridar pels carrers i a protestar contra una guerra que ens deien inevitable. 
Pensàvem que era possible encara aturar la terrible màquina de mort que des de feia anys venien preparant. 
Tenies tot el dret a viure, a acaronar-te a la mare, a mirar-la agraït i a dormir-te entre els seus braços. 
Creiem que no hi ha realitat més important que la teva vida, que val molt més que tots els diners del petroli i dels beneficis sens fi.
Esperàvem que a darrera hora tots pararien les ordres de foc, i pensant en tu, no caurien a l’abisme de matar-te.
Matar-te a tu!, que no hi entens de fronteres, d’interessos, de poders, de domini ni d’imperis.
Han sonat, però, les sirenes i mils de bombes intel·ligents han començat a caure sobre la ciutat. Era de nit; la nit inhumana d’una crueltat quasi il·limitada.
Has mort, desintegrat, mans, peus, cap, cos, sang, tot desfet, a trossos per la runa de la casa. Moment terrible, un instant en el que tot el mal del món s’ha concentrat en contra teu.
Has mort com a conseqüència d’un accident col·lateral. Gent covarda, falsa, enverinada i indigne 
de la condició de persones van inventar aquest nom per disfressar el crim.
Sabíem que podia passar. Els més vells ja ens ho deien, però teníem una secreta esperança, que ha quedat desfeta en els milions de trossos del teu cos.
Volem un món diferent. T’ho juro.
Perdona’ns, si us plau, on siguis.

dimecres, 18 de maig del 2016

FORA TRAFICANTS DEL TEMPLE

Si, fora els traficants del Temple. Vinga agafeu les coses i foteu al camp. Lluny, ben lluny, no torneu, ja trobareu mercats millors, deixeu-nos en pau. Prou de traficar amb els Temples. Prou de traficar amb les persones, autèntics sagraris de Déu.
Des de Jesús hi ha un canvi de Temple. Cau aquell fantàstic, immens, amb zones restringides: gentils, dones, homes, sacerdots i levites i el gran sacerdot. Arreu amb bons negocis. Aquell Temple ja no hi és. Tenia a Déu acorralat, així pensaven els guardians i negociants que vivíem del temple. Des de Jesús aquell Temple ha passat a la història. Va fer la seva funció certament. També el van saber explotar. Però en el moment de morir Jesús es va esquinçar i es va acabar. Déu s’en va anar.
El Temple és ara tota persona, sense excepció. En tota persona habita Déu, és l’Hoste, l’Amic, l’Amor. Fora, doncs, els traficants del temple!!!
Traficants que venen tota mena de productes. Uns porten data de caducitat, altres ni això, però són caducs. Trafiquen amb els valors, amb l’ètica, amb l’ús i l’abús de les persones, amb els diners de la justícia, amb la rectitud, amb els drets humans, amb la pau, amb les necessitats elementals, amb els cossos i les ments, amb el passat, el present i el futur, amb la bona fe i l’angoixa. Tenen importants medis de convenciment. En saben molt de traficar. Abans han traficar amb ells i van aprendre la lliçó.
Sobre tot, a fora, els que trafiquen amb els nens. Nens que tenen gana i sobre menjar. Nens explotats a la prostitució i sobren diners. Nens malalts de SIDA i sobren medicaments. Nens sense cultura i sobre mestres. Nens a qui ningú els ha parlat de Déu i sobren ídols. Ja n’hi ha prou de traficar amb els nens; no us sembla?
Potser jo, que amb tanta força dono la raó a Jesús, quan va treure als mercaders del Temple, potser jo també d’una forma o altra trafico amb persones. Per què no m’ho plantejo. 
Trec profit d’algú? Exploto a algú? Imposo els meus punts de vista per força o per diners? Respecto profundament als altres?
Avui voldria, Senyor, treure del meu cor l’esperit de traficant de persones, que són el teu Temple. Voldria convertir-me de debò en un ésser humà profundament respectuós, acollidor, amable, just i simpàtic, que en la relació amb els altres t’adorés amb els fets de vida. Adorar-te arreu en esperit i veritat.

MATINADA

Feia ja un munt d’hores que volàveu. Havien servit menjar i begudes dos o tres cops. Era l’hora en la que quasi tothom dormia i el soroll monòton de l’avió esdevenia un fons quasi normal i acceptat. Però, baixet, vosaltres dos no havíeu parat de parlar. 
Molt a prop l’un de l’altre, embolicat cadascú amb la seva fressada, a cau d’orella, aquella conversa era un misteri de relació. Que poques vegades a la vida es donen situacions de fluïdesa com la d’aquella nit, amb l’oceà allà a baix!.
Li havies explicat una part important de la teva vida. Els anys de la carrera, l’amor apassionant, com era possible que s’hagués fet tan distant i dur, aquelles recerques i buidors..., i com ara et feies tantes i tantes preguntes. Oh, i quin misteri de vida.
Ell callava, sobre tot durant la primera hora. Hi era present, el senties obert, receptiu. Mirava al ulls. I de tant en tant feia alguna pregunta tan intencionada que et conduïa vers una nova llarga explicació. Era un mestre de la pregunta directa.
Després va ser ell qui va començar a parlar. Molt baix, lentament, a fons. Els seus mots entraven amb suavitat, anaven acompanyats d’un cert aroma indefinible, anaven teixint un nou sentiment. També interrogaven, posaven el dit a la ferida. Eren un bàlsam, sanaven i et comunicaven una nova visió de la realitat, de la vida i especialment de Déu.
Matinava. Aniria matinant per molt de temps. Obres el ulls per uns moments mentre penses: bon dia Nicodem. Bon dia, sents dintre el teu cor. 
Era Jesús realment, el que havia parlat amb tu aquella nit en el més profund de tu mateix, mentre tornaves cap a casa. 
Fins passats molts anys no ha vas dir a ningú. De gran, però, ja no t’importava. Tot el contrari. Era cert. Per què callar-ho?

Per reflexionar:
  1. A la teva vida has viscut alguna situació o experiència de semblant, no en la forma externa, sinó en el fons?
  2. Com ho veus ara? Va tenir conseqüències? Era realment Déu, i com ho saps?
  3. Per quins indrets interns o externs es deixa trobar ara el Senyor?
  4. Prega per tal de que no el defugis, obra-li el teu cor, que possiblement ho espera. “Déu estima tant al món que li ha donat el seu Fill únic”.

dimarts, 17 de maig del 2016

UN TEMPS DENS

Vols dir-me d’una vegada què significa per a tu un temps dens?. Que jo sàpiga només hi ha un temps, el que marquen els rellotges.
El que marquen els rellotges és un temps convencional, una mida inventada per dominar i controlar el temps. És un temps embolicat de mesura per tal de poder calcular i preveure el que ha passat, el que passa i el que pot passar. Però hi ha un altre temps, hi ha una altra mesura. És el temps del cor. No el tic tac del cor, sinó la densitat o la superficialitat de la nostra vida. Molt de temps de rellotge pot coincidir amb molt poc temps del cor. I al contrari, sabem de persones que en un temps de rellotge limitat han viscut cordialment molt i molt.Passes una tarda d’avorriment. El rellotge va a poc a poc, una hora sembla un dia. I el cor no marca res. Està parat, no té cap temps. És una misèria.Has mirat als ulls d’aquella persona en una mil·lèsima de segon, rellotge en mà, i saps que el cor ja no torna a ser el que és. Hi ha un temps nou, que s’obre a un desenvolupament il·limitat.Viu, doncs, intensament. Dona la prioritat al cor, que són dos dies
Diu Jesús: “Qui guanyi la seva vida, la perdrà, i qui la perdi per causa meva, la guanyarà”  (Mateu 10, 19)

PRÀCTIQUES D’INFERMERIA

La visita a aquell senzill domicili del carrer de dalt on viu el Pere, cuidant a la seva dona malalta, es va convertir en una mena de santuari per la teva vida de fe.
Hi anaves amb el teu ciclomotor. Tota la costa espetegant. Pensaves: “quan el Pere va a comprar, quina pujada més llarga, i amb els paquets. Quin home, el Pere, quina persona tan especial!”
El que més t’impressionava del Pere era la mirada. Una netedat sublim, en la que es barrejava la senzillesa, la profunditat, la claredat i una veritat de fons, que tot ho articulava. Els ulls transparentaven una ànima forta, humil i fidel fins a l’extrem.
Arribaves i ell ja obria la porta. Anaves a l’habitació just a l’entrada, petita, amb la finestra que dona al carrer, i en el llit mig endormiscada la dona, la Maria, indefensa, mig perduda en les boires del passat. Ja no es valia per ella mateixa. Menys mal, potser, que el nivell de consciència era baix. Li feies el tractament, sobre tot a les ferides, hi posaves tota la qualitat que podies. Li deies quatre paraules. I al final, el Pere, sempre: ”gràcies, eh!, moltes gràcies”.
El darrer dia, a punt ja de finalitzar les pràctiques, quan li donaves la mà, no sense una emoció continguda, et va sortir la pregunta: “Pere, què és el que l’ajuda a viure’”. I ell, gens sorprès, va aixecar l’altre mà en direcció a munt i diu: “ El de dalt “.
Baixant pel carrer, amb la cura de sempre, el cor et bategava fort i tendre. Havies après més sobre Déu en aquell moment, que tot el que havies viscut i reflexionat abans. El Pere, sense cap homilia, t’havia dit que el nostre Déu és al fons del cor, i a cops mira pels ulls transparents de la millor gent del poble.

Per meditar i fer-ne pregària: Lluc 9, 46-48
- Els deixebles començaren a rumiar quin d’ells era el més important.
- Jesús va agafar un infant i el va posar al seu costat.
- Perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran.

divendres, 13 de maig del 2016

EGO-CENTRE DE GRAVETAT

Ha aparegut una nova màquina, un excel·lent ingeni de la bona tècnica, que s’està venent a baix preu i revoluciona els departaments de psicologia d’arreu del món: “ego-centre de gravetat”.
Com qui pren la pressió arterial l’“ego-centre de gravetat” constata amb menys d’un minut el nivell de centrament del pacient en ell mateix i la capacitat afectiva de desplaçament real vers un altre ser humà.
El resultat tècnic surt en un índex que va del 0 al 100. El zero significa aquell nivell de concentració total sobre si mateix. És un estat absolutament perillós, gravíssim, pràcticament mortal i que demana mides d’una urgència immediata. El 100 és el nivell de total donació vers l’altre; i fins ara no s’ha donat en cap cas. Passar ja de 75 es considera un cas molt necessari a la nostra societat, modèlic i capacitat per sanar, escoltar, ajudar i estimar.
Els primers estudis han arribat a interessants anàlisis culturals. Ens comuniquem unes mostres, encara no del tot fiables, però que indiquen les tendències. Els fonamentalistes es mouen entre el 2 i el 10. Els racistes: entre el 3 i en algun cas arriben al 12. Els consumistes, si bé depèn del tipus de consum, poden arribar el nivell 23. A l’extrem contrari hi ha alguna gent del món escolar, del món sanitari, i ecologistes tan naturistes, com de la nova sèrie per definir “ecologistes espirituals” de la branca: acció social. Cap diferència de races, cultures i religions; si bé en general i, per poc, valoració una mica més positiva en el sexe femení.
Tot això és encara molt prematur i està obert a precisions molt més concretes. També l’“ego-centre de gravetat” admet unes millores substancials.

(Per a persones que vulguin ampliar la informació.)
Si vols entendre els més alts nivells de desplaçament del ego vers l’amor real als altres, mira atentament una bona imatge de Jesús en creu i preguntat què va fer per tu, què fa per tu, i què espera fer per tu, si li deixes.

SEMPRE L’AIGUA

Aquest racó de bosc fa ja molts anys que t’agrada. Coneixes quasi tots els arbres, i fins fa pocs anys parlaves amb ells, la mà suaument en el tronc com fent-li carícies. I aquell fil d’aigua que va baixant dels cims potser no t’ha extasiat sempre !

Depèn del temps, de les pluges i la varietat de les estacions que el fil de l’aigua sigui més prim o més gruixut. Si en baixa molta ja de lluny pel camí es deixa escoltar, primer amb suavitat i després cridant des de els pulmons de la terra: "soc aquí, fixat en mi".
Aquesta tarda mires atentament com va baixant tan tendre, tan pura, tan natural i amb la constància de sempre. Penses: "vindrà la nit, potser una tamborinada amb llamps, quan arriba l’hivern, quan tot sembla amargar-se per esclatar amb eufòria més tard... i tu, aigua, sempre igual, movent-te; i sempre nova, diferent, semblant. Mai la mateixa".
"Dintre de poques hores tornaré a ciutat, al soroll i als embolics de la feina, i ella, l’aigua, seguirà el camí de la muntanya a la vall, als horts, a les plantes i les fonts, sempre igual, fent possible la vida. Ningú ja serà en aquest racó per reconèixer que existeix per una ment i un ulls de persona, però sense cap que observi, sol, nu, serà el mateix, de nit, de dia, en la foscor o la llum. Fa el seu què no per ser mirat. El fa i prou".
Del racó del bosc amb el fil de l’aigua ara passes a l’espai de dintre, el del silenci intern i la pau serena. Cambra des d’on reps tota realitat i la vas fent teva, la vas assimilant. També aquí aquella font de vida, que ve de dalt, que t’acompanya.

Oh, Déu nostre, sou l’aigua viva.

dijous, 12 de maig del 2016

PARÀBOLA DE LA PRESÓ

Tots els dies un raig de sol apareixia entre els alts barrots de la petita finestra i il·luminava netament la dura paret durant mig quart d’hora. El vell presoner, amb els anys, havia après a esperar aquell moment de vida que el transportava als paisatges més bells i  lluminosos que una ment humana pugui imaginar.
Tota la fosca i menuda cambra agafava per poca estona un altre aire. Era més bonica, més confortable, un sospir de vida  autèntica. Era la llum que arribava també a aquell racó de món, perdut en l’oblit i al marge de tota realitat raonable.
L’espai il·luminat anava canviant; es movia lentament. No era el mateix pel mes de Gener o pel Juliol. El presoner ho sabia molt bé, i fins havia marcat uns límits, i anotava la intensitat de la llum en una mena de graus que anaven del 0 al 10. Alguns cops, no gaires, el cel deuria estar tapat i el raig de sol entrava esmortit i difuminat foscament. Era qüestió d’acceptar-ho i esperar un altre dia.
Aquella breu estona de sol era la llum per a tota la resta del dia i de la nit. Era l’explosió transitòria de la lluminositat precària i de la foscor no volguda que envaïa la major part de les hores. També era l’únic moment en el que el presoner cantava, i normalment se sentia viure.
  • Què és el que dona llum al teu viure?
  • Hi ha alguna estona diària que entra, des de fora, un raig que et faci viure i fins cantar?
  • Quan el cel està tapat saps gaudir de la poqueta llum ?
  • Hi ha foscor i claror; però la primera és absència de llum. Quan ets a les fosques cerques la claror?. Com ho fas?
  • Tu que veus tanta natura, tantes persones, tants de colors i escoltes, i toques i olores.... com és que a cops gaudeixes tan poc de realitats tan sublims que farien gaudir tant al presoner?
  • Quina és aquesta malaltia?
  • És interior o ve de fora?
  • Una limitació o un microbi?
  • Prega, si pots i vols, per que el Senyor sigui, un cop més, una joia per a tu.

POEMA DE BORGES A LOS AMIGOS

No puedo darte soluciones para todos los problemas de
la vida,
ni tengo respuestas para tus dudas o temores,
pero puedo escucharte y compartirlo contigo.
No puedo cambiar tu pasado ni tu futuro.
Pero cuando me necesites estaré junto a ti.
No puedo evitar que tropieces.
Solamente puedo ofrecerte mi mano para que te sujetes
y no caigas.
Tus alegrías, tus triunfos y tus éxitos no son míos.
Pero disfruto sinceramente cuando te veo feliz.
No juzgo las decisiones que tomas en la vida.
Me limito a apoyarte, a estimularte y a ayudarte si me
lo pides.
No puedo trazarte limites dentro de los cuales debes
actuar,
pero si te ofrezco el espacio necesario para crecer.
No puedo evitar tus sufrimientos cuando alguna pena te
parta el
corazón,
pero puedo llorar contigo y recoger los pedazos para
armarlo de
nuevo
.
No puedo decirte quien eres ni quien deberías ser.
Solamente puedo quererte como eres y ser tu amigo.
En estos días pense en mis amigos y amigas, entre
ellos, apareciste
tu.
No estabas arriba, ni abajo ni en medio.
No encabezabas ni concluías la lista.
No eras el numero uno ni el numero final.
Y tampoco tengo la pretensión de ser el primero, el
segundo o el
tercero
de tu lista.

Basta que me quieras como amigo.
Gracias por serlo. 

dimarts, 10 de maig del 2016

Els Apanyats

Els Apanyats som un grup de joves de parròquies amb pocs mitjans materials, d’aquí el nom del grup, però amb abundant riquesa interior. El grup sorgeix com a resultat d’una necessitat pregona d’expressar l’espurna de la nostra fe i aquesta brolla per mitjà de la música, fruit d’un cant que neix des del nostre interior. A través de la música hem descobert un vehicle per transmetre el missatge de Jesús sense embuts, i d’aquesta manera poder arribar a tothom obertament, sense prejudicis de cap mena. Els Apanyats neix amb l’objectiu de l’animació litúrgica a l’eucaristia i pretén despertar la sensibilitat tant dels qui integrem aquest grup com dels qui participen de la celebració. Els Apanyats desitgem que tota la nostra vida sigui un cant, i volem encomanar aquesta alegria a tothom qui tingui orelles i que es trobi disposat a escoltar i a implicar-se en allò que sentim.
Maria és la nostra patrona i ens identifica ja que ella va descobrir un Déu que és amor i no va poder estar-se d’anunciar-ho. Prenem Maria com a model de seguiment a Jesús, una vida en equilibri i harmonia, ressò de pau; i la seua advocació de l’Empenta, es justifica en la fe que hi tenim posada perquè ens empenyi a no tenir por a prendre decisions a la nostra vida, que adobi tot allò d’imperfecte que hi ha en nosaltres, ens espavili a restar atents a les necessitats del món i, com a resposta, ens impulsi a actuar.

GOIGS A LA MARE DE DÉU DE L’EMPENTA
Patrona d’Els Apanyats

Mare de Déu de l’Empenta,
patrona d’Els Apanyats,
feu-nos signes, testimonis,
del teu Fill ressuscitat.
Deu-nos el do de transmetre
el missatge de la fe.

Mare de Déu de l’Empenta
a tu ens encomanem.

Quan al llarg de nostra vida 
amb tempestes ens trobem,
que no defallim, Maria,
fes-te en nosaltres present.
A les verdes i madures
feu-nos sempre costat,
que sentim la teua joia 
per tota l’eternitat.

Protegiu, oh, bona Mare
els teus fills desemparats,
els qui vénen, els qui marxen
i els qui ara estem cantant.
La música és nostra senyera,
Jesús és nostre estendard,
i tu, Maria, l’estrella,
el pendó de l’apanyat.

PREGÀRIA
Maria, mare de Déu i mare nostra,
ara que ens trobem disposats a pregar,
et demanem que et facis propera i
ens facis sentir la presència del teu fill, Jesús,
dins nostre i en els altres.

Maria, mare de Déu i mare nostra,
en la teva advocació de l’empenta,
ensenya’ns a treure profit dels nostres dubtes
i dels entrebancs que, sovint, ens imposa la vida.
Fes-nos forts en l’esperança,
i ferms en la lluita per l’amor i per la pau.
Empeny-nos a caminar
i a treballar per la justícia,
i obre’ns els ulls de la misericòrdia
cap a aquells que el teu fill ha dit benaurats
i que són els nostres germans.

Obstinats en seguir el manament de l’amor,
incondicionalment,
Maria, mare de Déu i mare nostra,
fes que portem aquest misteri del ressuscitat en el cor,
tots els dies de la nostra vida,
i que aprenguem a comunicar
aquest goig de sentir-mos estimats.

Si fos una flor

De vegades, m'assec a la gespa i respiro profundament.
Tanco els ulls i intento imaginar-me com seria la meva vida si fos una flor.
Tranquil·la, serena... fent un conjunt perfecte amb l'ambient.
Sense sentiments... ni dolor, ni por, ni confusió ni esperança, ni alegria, ni estimació.
Sense cometre errors, ni haver de prendre decisions, sense haver-me d'adaptar al canvi, ni haver de dir adéu.
Simplement estar... sense ser-hi.
Sense conèixer la magnitud del món, ni la petitesa de la meva persona...
sense notícies de Déu... ni un pensament, ni una paraula, ni una emoció.
Només una flor en la seva essència.
Les coses mai són del tot com volem;
m'assec a la gespa i penso.
Tanco els ulls i tinc sentiments: dolor, por, esperança i estimació.
Cometo molts errors, he de prendre decisions, lluito per adaptar-me al canvi i... em fa mal dir adéu.
No només estic... a més SÓC.
Em meravella la magnitud del món i m'espanta la petitesa de la meva persona...
tinc notícies de Déu, pensaments, paraules i emocions.
I malgrat el patiment, és curiós... que si per un petit instant pogués ser flor...
no ho seria.




diumenge, 8 de maig del 2016

HUMANITZAR EL TEMPS PROPI

L’ascensor és un bon lloc per saludar als veïns i per parlar del temps, si plou massa o massa poc, si ja estem a l’hivern encara que no ho sembla... i sobre tot, com passa el temps. No te’n adones i la vida és a l’aigüera.
Tots estem d’acord, el temps passa volant. Encara que hi ha velocitats i velocitats, dies que es fan curts i dies inacabables, el conjunt és vertiginós. I la gent gran sembla la més conscient de com s’escola un temps, que per a ells ja te molt més de passat que no pas de futur.
M’agradaria poder imprimir la velocitat desitjable al meu temps personal. M’agradaria, dius, no ser arrossegat, al contrari controlar-lo en el possible. Tenir un temps per viure en la plenitud convenient. Centrar-me en el que estic fent sense cap angoixa del passat ni cap tensió del futur. M’agradaria arribar a ser senyor del meu temps, i no esclau dominat per el vertigen que ell imposa.
Viure el temps a poc a poc. Ara. Sí, ara. Aquest ara que és l’oportunitat única real, que s’arrela a la meva història i és la totxana per fer el moment següent. Que no se’m escapi l’ara. Que no arribi a la nit i em trobi amb les mans buides de tots els ara del dia.
De debò que vols arribar a aquesta maduresa ?.
Doncs, tingues en compte que has d’anar contra el corrent del ritme que t’imposa una societat tremendament accelerada. Et fa falta distanciar-te amb certa freqüència del seu ritme. Anar-te’n per retrobar-te. I, encara una altre cosa.... viu la teva vida com un procés, no com una suma de realitats inconnexes. Un procés... ,sobre tot, una procés d’amor. No ho oblidis... un procés de donació, d’estimació. L’amor és el que lliga el temps i el fa més intens i interessant, és quan es converteix en apassionant. 

(Ampliació: Mateu 14, 22-25 )
  • Jesús va fer pujar els deixebles a la barca mentre Ell acomiadava a la gent. 
  • Jesús va pujar a la muntanya tot sol a pregar. 
  • El vespre encara era allà tot sol. 
  • A la matinada se’n va anar tot caminant pe l’aigua

TREURE’S LA MÀSCARA.

Portem una màscara, que tapa els nostres vertaders desigs. Amaga la pròpia identitat. És una màscara que s’ha anat fent amb els anys. Pot estar tan arrelada a la cara que ja no saps ben bé fins on arriba la pell i a on comença la màscara. És molt semblant a altres màscares de gent de la mateixa edat. Tots són clients de les mateixes marques, les mateixes cançons, semblants estils, paraules, expressions i tics.... També tots troben la religió molt passada i la missa és un rotllo. Màscares fetes en sèrie. Fabricades per la globalització cultural mercantilitzada, fetes a Singapur, Rio o Hamburg. Màscares per a nens, per a joves, per a no tant joves.
No ho saps massa, però si ets intel·ligent un dia obriràs la ment i et diràs a tu mateix: “porto una màscara impressionant. No dic el que penso, sinó el que es pensa, no m’agrada el que vull sinó el que està de moda, ara ric perquè tots riuen, plantaria cara a una broma de mal gust i racista, però callo, com tots els del meu grup, vaig a la discoteca amb tota la meva gent i més o menys tots fem el mateix.....És cert, porto una màscara que fa pena; ja no sé qui soc”.
Treure’s la màscara resulta urgent per arribar a ser un mateix. Si vius sempre emmascarat qui et podrà conèixer de debò?. Com podràs estimar i ser estimat? Realment ets tu o ets una màscara? No creus que cal aclarir-ho?
Compte!, molt de compte en treure’s la màscara!. Pensa que s’ha anat fent des de la infantesa. Tanta televisió, tanta moda, tanta dependència del grup, tanta inèrcia .... no es desfà d’una arrancada a lo bèstia. Segurament hi deixaries la pell i et quedaries en carn viva. Necessites ajuda, necessites que algú a poc a poc vagi indicant-te com ho has d’anar fent. Cal trobar un mestre, un expert, una persona que hagi ajudat a desemmascarar altra gent.
Et recomano, però, que intentis ser tu mateix. Tu, sense màscara. Com ets i com vols ser. No creus que ja comença a ser hora?
Que a on trobaràs el mestre..... vine i ho veuràs.

Per trobar El Mestre: Evangeli de Sant Joan 1, 35-39

Tu ets necessari

Si la nota deia: una nota no fa música,
no hi hauria simfonia.
Si la paraula deia: una paraula no fa una pàgina,
no hi hauria llibre.
Si la pedra deia: una pedra no puja pas una paret,
no hi hauria casa.
Si la gota d'aigua deia: una gota d'aigua no fa un riu,
no hi hauria l'oceà.
Si la persona deia: un gest d'estimació no salvarà pas la humanitat,
no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat damunt de la terra.
Talment la simfonia necessita cada nota,
talment el llibre necessita cada paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota d'aigua
talment la collita necessita cada gra de blat,
la humanitat sencera et necessita a tu, 
onsevulla que siguis,
únic, val a dir: INSUBSTITUÏBLE.

divendres, 6 de maig del 2016

Manifest

Creiem en Déu Pare tot poderós, creador del cel i de la terra, que va sacrificar el seu únic fill Jesús per ensenyar-nos a viure plenament. Fou crucificat, mort i sepultat, i ressuscità entre els morts.
Creiem en l'Esperit Sant que ens dóna for´i llum que ens il·lumina en els moments difícils, quan ens trobem sols. I ens ajuda especialment a expandir la Bona Notícia.
Creiem en la Santa Mare Església Catòlica, formada per tots els nostres germans i germanes (volem agrair especialment a aquells germans que ens han acompanyat en el nostre camí de Fe). Volem formar-ne part per aconseguir una mica més el Regne de Déu a la Terra.
Creiem en la Verge Maria, mare de Déu, que inspirà a Santa Joana de Lestonnac per a crear la Companyia de Maria i fer-no arribar la seva ensenyança i els seus valors.
Així doncs, volem que Déu ens ajudi a poder veure, jutjar i actuar correctament en qualsevol situació, amb una mirada nova des de l'Evangeli.
Hoy estamos aquí para confirmar nuestra fe. Hemos llegado a esta decisión de forma madura, porque hemos descubierto la importancia de Dios en nuestras vidas y hoy lo queremos compartir y celebrar.
(Manifests confirmació Col·legi Lestonnac Barcelona, maig 2016)

dijous, 5 de maig del 2016

Acció de gràcies

Donem gràcies per la salut, per poder viure cada dia al cent per cent, per valorar el que ens envolta, per tenir l'oportunitat de gaudir, d'aprendre, de plorar, de riure, d'estimar, de compartir i tirar endavant i sobretot, d'aixecar-nos, al llarg de les nostres vides.
Senyor, volem manifestar de tot cor agraïment a tots aquells que ens han permès al llarg dels anys gaudir d'una educació d'alta qualitat. I quan parlem d'alta qualitat no només ens referim als coneixements acadèmics que els mestres del Lestonnac ens han transmès i nosaltres hem anat incorporant a la nostra vida o al acompañamiento recibido des del Colegio Mayor. Ens referim a la humanitat, ètica, empatia, paciència, sacrifici, capacitat de perdonar, esperança i confiança que tots i cada un d'ells ens han mostrat sempre.
Donem gràcies també als pares que ens estimen i ens han educat en el sentiment de l'amor i fe cristiana, igual que els nostres padrins, han participat de forma generosa i desinteresada en acompanyar-nos pel camí de la vida.
I no voldríem oblidar finalment, el profund agraïment a l'equip dels Grups Joves Lestonnac que amb afecte i confiança, alegria i il·lusió, amor, fe i esperança, ens han preparat per rebre avui el sagrament de la confirmació. En especial, la Luz, la Maria, l'Óscar, el Joan i el Joan Esteve. També a en Pep que ens ha ajudat en el recés de preparació de la celebració.

(Acció de gràcies de la celebració del sagrament de la Confirmació Col·legi Lestonnac, maig 2016)

diumenge, 1 de maig del 2016

Preguem amb Santa Joana (Lestonac - Montserrat 2016)

Sabem Joana que el teu camí era l'educació,
perquè consideraves que era la millor eina per ser persona,
i tenir un lloc en la societat.

Sabem també que vas defensar el desenvolupament
i la veritable autonomia de la dona
sense posar fre a les seves capacitats.

Sabem també que el teu objectiu últim
era ajudar, a través de la formació,
a la felicitat i ple desenvolupament de les famílies.

Sabem que vas saber mantenir
la flama encesa de la Fe en el teu cor,
que vas allargar la mà a la joventut desorientada,
i que vas donar tot de sentit al nostre nom:
Companyia de Maria.

Sabem que en un moment de la teva vida
vas decidir retirar-te i endinsar-te en el teu interior,
acompanyada de la natura i com no, de Déu.
D’aquest procés d’experiència de Déu,
d’experiència d’interioritat,
en va néixer quelcom de gran,
la Companyia de Maria.

Al cap d’aquest més de 400 anys
moltes escoles han estat creades,
moltes escoles han estat expressió
d’aquell procés de vivència íntima amb Déu.

Avui ens trobem aquí a Montserrat,
és la cinquena vegada que pugem caminant des de Barcelona,
igual que Joana, també hem fet camí,
i ara som aquí, cansats,
però contents i satisfets,
perquè dins del cor tenim el sentiment
que amb aquest camí fet
la Companyia de Maria ha crescut, creix,
i nosaltres amb ella, CREIXEM.

En aquest moment et donem les gràcies i et diem:
Ajuda’ns a continuar estenent la nostra mà a les necessitats d'avui,
tal com hem fet ajudant el que estava cansat de caminar.
Ajuda’ns a seguir sent llum allà on hi ha foscor,
com les llanternes que il·luminaven en la foscor de la nit.
I que mai no falti l’amor al nostre voltant.