L'ancià cavaller

Hi havia una vagada un castell a prop d'un poble, al capdamunt d'una muntanya, que estava habitat per un terrible gegant a qui ningú no havia vist, però que emetia crits enormes -va dir Fredo-. Fins allà arribaven molts cavallers amb la intenció d'enfrontar-se al monstre, vèncer-lo i així aconseguir un nom i un prestigi, però tots sortien esglaiats, cridant que un poderós exèrcit, impossible de vèncer, els impedia creuar la primera sala, i fugien espantats per no tornar mai més. Un dia va arribar un ancià cavaller i els va dir que ell podia vèncer el gegant. “Ningú no ha estat capaç de creuar la primera sala i tu tens la pretensió d'arribar fins al monstre i vèncer-lo?”, se'n reien.

L'ancià cavaller deixà la seva espasa a la porta i va entrar al castell únicament armat amb la seva maça.

Gairebé al capvespre van escoltar una veu que els arribava des de dalt de tot de la torre. “Ja hi podeu entrar. Ningú no us farà cap mal”, cridava el cavaller.

Els habitants del poble van creuar la porta del castell, però no hi van trobar cap cos ple de sang. “Com has aconseguit vèncer l'exèrcit?”, van preguntar. “Aquí no hi havia cap exèrcit, sinó un munt de miralls on es reflectia mil vegades la imatge dels que van entrar-hi abans; unes de perfil, d'altres de front, algunes d'esquena... I totes eren tan amenaçadores com l'original, totes duien una espasa a la mà.

L'única cosa que he fet és trencar-los amb la meva maça, d'un en un, fins a arribar a la porta que condueix a la torre més alta, on no hi havia cap gegant, ni cap monstre, ja que els crits eren el producte del vent que es cola per les finestres obertes. Només les he tancat i els crits s'han acabat, els va contestar l'ancià cavaller.

- No som ni l'alegre, ni el trist, ni el furiós, ni el conversador, ni el simpàtic, ni l'altiu, ni l'humil, ni el sincer, ni l'orgullós... -vaig reflexionar.

- Aquestes són les imatges que veiem reflectides en els diferents miralls, però no som nosaltres- va dir Fredo, mirant-me els ulls-. On són els miralls? A la nostra ment. Ens sentim i vivim a estones alegres, a estones tristes, a estones furiosos, a estones adormits, a estones... Si no obrim els ulls i descobrim el gran engany, no podrem dominar tots els petits éssers que habiten en el nostre interior i que es barallen per poder sobreviure més temps. La nostra ment és l'exèrcit que ens impedeix que arribem a la torre del castell i descobrim: que no existeix ni monstre ni gegant, sinó que som nosaltres mateixos que impedim que avancem.