Translate

divendres, 8 d’abril de 2016

La cadira

Hi havia una vegada un noi anomenat Mario a qui li encantava tenir milers d'amics. Presumia moltíssim de tots els amics que tenia a l'escola, i que era molt amic de tots. El seu avi se li va acostar un dia i li va dir:
- Ens juguem una bossa de crispetes al fet que no tens tants amics com creus, Mario. Segur que molts no són més que companys o còmplices de les vostres malifetes.
Mario va acceptar l'aposta sense dubtar-ho, però com que no sabia molt bé com provar que tots eren els seus amics, li va preguntar a la seva àvia. Aquesta va respondre:
- Tinc just el que necessites a les golfes. Espera un moment.
L'àvia va sortir i al poc va tornar com si portés alguna cosa a la mà, però el Mario no va veure res.
- Agafa-. És una cadira molt especial. Com és invisible, és difícil seure, però si la portes a l'escola i aconsegueixes seure en ella, activaràs la seva màgia i podràs distingir als teus amics de la resta de companys.
Mario, valent i decidit, va prendre aquella estranya cadira invisible i se'n va anar amb ella a l'escola. En arribar l'hora de l'esbarjo, va demanar a tots que fessin un cercle i es va posar al mig, amb la seva cadira.
- No us mogueu, aneu a veure alguna cosa al·lucinant.
Llavors es va anar a seure a la cadira, però com que no la veia, va fallar i va callar de cul. Tots es van tirar unes bones rialles.
- Espereu, espereu, que no m'ha sortit bé - va dir mentre tornava a intentar-ho.
Però va tornar a fallar, provocant algunes cares d'estranyesa, i les primeres burles. El Mario no es va rendir, i va seguir tractant de seure a la màgica cadira de la seva àvia, però no deixava de caure a terra ... fins que de sobte, una de les vegades que va anar a seure, no va caure i es va quedar en l'aire ...
I llavors, va comprovar la màgia de la qual va parlar la seva àvia. En mirar al voltant va poder veure al Jordi, el Lluc i la Diana, tres dels seus millors amics, subjectant perquè no caigués, mentre molts altres dels que havia pensat que eren els seus amics no feien sinó burlar-se'n i gaudir amb cadascuna de les seves caigudes. I aquí va parar el numeret, i retirant-se amb els seus tres veritables amics, els va explicar com els seus enginyosos avis se les havien apanyat per ensenyar-li que els bons amics són aquells que ens volen i es preocupen per nosaltres, i no qualsevol que passa al nostre costat, i menys encara els qui gaudeixen amb les coses dolentes que ens passen.
Aquella tarda, els quatre van anar a veure l'avi per pagar l'aposta, i ho van passar genial escoltant les seves històries i prenent crispetes fins a rebentar. I des de llavors, moltes vegades van usar la prova de la cadira, i quants la superaven van resultar ser amics per a tota la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada