Translate

dijous, 31 de març de 2016

Conjunt d’idees

Hi havia una vegada un professor de teatre que va anar a un poble de muntanya molt petit per donar classes a l’escola. Era un noi alt, moreno, amb els ulls marrons i una mirada sempre molt directa. Tenia un caràcter molt mogut i animat i li agradava molt tractar amb la gent. La seva passió era el teatre i es va convertir, ben aviat, en l’ànima del poble. Tot ho feia amb molta alegria i entusiasme.
Primer es van apuntar només quatre nens a la seva classe, però era tan divertida que van avisar a tots els nens del poble. Allò sí que era una colla de teatre!
Les classes començaven amb una mica de relaxació. Després feien activitats lúdiques com el joc de les cadires, el de les estàtues o d’altres. Però el que més agradava als nens eren les activitats d’expressió. Aquestes activitats consistien en jugar al joc de l’assassí, a imitar i també els ensenyava a vocalitzar.
- És molt important parlar fort i clar , perquè la gent entengui el que dieu -explicava el professor- Quan us doni el guió l’heu d’estudiar amb esforç i entenent el personatge que feu. Jo us explicaré el seu caràcter i vosaltres us heu de transformar en aquesta persona.
Finalment, el nens feien mini obres que inventaven ells mateixos.
Quan els nens ja sabien les normes bàsiques del teatre, el mestre els va donar els papers de l’obra que havien de representar.
Però el professor els va dir que necessitava més gent per poder fer una estrena espectacular.
Els nens ho van explicar als pares, els pares als avis, i tothom ho va saber.
Tothom feia falta, els nens havien d’actuar i els pares havien de col·laborar en allò que sabien fer millor. Com hi havia pares fusters, electricistes o paletes sortien uns decorats fantàstics. Altres sabien música, tocaven el piano, el trombó, el saxo, la flauta travessera i es dedicaven a ambientar l’obra. Els administratius portaven els comptes de tot i d’altres ajudaven als nens a aprendre els seus papers, els maquillaven i els pentinaven.
Les àvies cosien les disfresses dels actors i un altre grup de persones preparava entrepans per a tots. Una de les mares era pintora i també els ajudava. Fins i tot les persones que no tenien fills s’havien apuntat.
Aquell mestre va aconseguir que cap dels veïns del poble es barallés amb els altres, i tots estiguessin més units gràcies a aquest projecte.
Un dels pares, que era transportista, va penjar els cartells de la funció, que havia dibuixat la pintora, per tota la comarca.
L’alcalde del poble va saber el que estaven fent i com que tots s’estaven esforçant tant i estaven treballant tan bé els va deixar el Teatre municipal per fer la funció.
El dia de l’estrena el teatre estava ple de gom a gom perquè fins i tot havia vingut gent dels altres pobles del voltant.
L’obra que havien triat era “El vestit nou de l’Emperador”. Tot estava a punt. Fins i tot l’entrada a la sala estava decorada. En un racó hi havia màquines de cosir antigues, un teler i fils de tots els colors, representant que estaven fent els vestits.
Al costat hi havia un armari ple de roba. Un altre lloc era la plaça del poble, plena de gent vestida com en l’època del conte. Fins i tot hi havia un home que tocava una petita trompeta, per anunciar l’obra. Era el pregoner que, a més, també parlava amb el públic que anava entrant.
- Si us plau, aneu passant, senyors i senyores -deia en veu molt alta- Compte!
El rei té molt mal geni, ¡per això heu d’apagar els telèfons mòbils! Recordeu que no podeu fer fotos ni enregistrar l’espectacle .
Al vestíbul del teatre hi havia uns sofàs blaus, amb uns grans miralls i quadres de la mama pintora, sobre l’obra de teatre. Allà,uns nens repartien els programes de l’obra amb el nom del actors i de les actrius.
La sala del teatre era gran. Tenia un escenari molt espaiós. Fins que l’obra no començava, estava tancat amb un impressionant teló. Al costats hi havia unes llotges daurades. Les butaques eren vermelles i estava il·luminat amb un gran llum central. En un costat de l’escenari els pares músics començaven a tocar.
El mestre havia fet l’adaptació del conte d’Andersen per a teatre i a més havia introduït cançons d’una obra musical moderna. Ell havia parlat amb les seves autores i li havien donat l’autorització.
Quan tothom va estar assegut, va passar el seguici reial cap a l’escenari i es va aixecar el teló.
L’obra va ser tot un èxit. El públic estava meravellat i van aplaudir moltíssim,sobretot l’escena final, quan estaven tots els actors a l’escenari i va sortir el rei en roba interior.
El director va pujar a donar les gràcies, va presentar a tots els actors i també a totes les persones que hi havia col·laborat.
Llavors, el públic es va adonar que tot el poble havia treballat per fer possible aquell gran èxit. Al final van donar pa amb xocolata per a tots.
Van haver de repetir aquesta obra altres dies, perquè molta gent la volia veure.
Des d’aleshores, aquell poble va ser molt conegut i molta gent anava a veure les obres de teatre que representaven. A més, també preparaven exposicions, xerrades i tallers per ensenyar a la gent d’altres llocs com ho feien.
Entre tots havien obert les portes de la cultura a tothom que volgués participar.
Havien après que ajuntant els esforços de tots podien fer qualsevol cosa que es proposessin.
Aquest va ser el seu gran descobriment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada