La discussió dels colors (una reflexió sobre la Pau)

Un dia, tots els colors del món van començar a discutir entre ells, ja que cada un pretenia ser el millor, el més important, el més bonic, el més útil, el favorit de tots.

El verd va afirmar: 

• "Sóc el més essencial, és innegable. Represento la vida i l'esperança. He estat escollit com l'herba, els arbres i les fulles. Sense mi, els animals moririen. Mireu el camp i veureu que sóc el que més present està."

El blau va prendre la paraula: 

• "Tu només penses en la terra, però oblides el cel i l'oceà. És l'aigua la base de la vida. I el cel ens dóna l'espai, la pau i la serenitat. Sense mi, cap vosaltres seríeu res."

El groc va riure davant aquestes paraules: 

• "Quina gràcia que em feu tots dos. Jo aporto el riure, l'alegria i la calor al món. La prova és que el sol és groc, igual que la lluna i les estrelles. Cada vegada que mireu un gira-sol, ell us demostra que jo sóc la vida. Sense mi, no hi hauria cap plaer en aquesta terra."

El taronja va aixecar la seva veu entre el murmuri de tots el colors:

• "Sóc el color de la salut i de la força. Potser em veuen menys sovint que a vosaltres, però sóc útil per a les necessitats de la vida humana. Transporto les vitamines més importants. Penseu en les pastanagues, en les carbasses, en les taronges, en les mandarines, en les papaies, ... No estic present tot el temps, però quan pinto el cel a les albes o capvespres, la meva bellesa és tal que es fixa ja en vosaltres, només en mi."

El vermell que s'havia mantingut al marge fins a aquest moment, va prendre la paraula alt i fort: 

• "Jo sóc el cap de tots els colors, perquè sóc la sang, l'energia de la vida. Sóc el color del perill i de la valentia. Sóc el color de la passió i de l'amor, de la Rosa vermella i de les roselles. "

El morat es va aixecar i va parlar dignament:

• "Jo sóc el color de la reialesa i del poder. Els reis, els caps i els bisbes sempre em van escollir perquè sóc el signe de l'autoritat i de la saviesa. La gent no m’interroga: m’escolten i obeeixen."

Finalment, l’indi o blau marí va prendre la paraula, amb molta més calma que els altres, però amb la mateixa determinació: 

• "Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Potser no m’hagueu vist, però sense mi seríeu insignificants. Represento el pensament i la reflexió, l'ombra del crepuscle i les profunditats de l'aigua. Em necessiteu per a l'equilibri, el contrast i la pau interior.”

I així els colors van continuar vanant-se, convençuts cada un d'ells de la seva pròpia superioritat. La seva disputa es va fer cada vegada més forta. Però de sobte, un llampec va aparèixer al cel i el tro va grunyir. La pluja va començar a caure fort. Inquiets, els colors es van acostar els uns als altres per sentir-se segurs.

I enmig del clam, la pluja va prendre la paraula: 

• "Capsigranys! No deixeu de discutir i cada un intenta manar sobre els altres! No sabeu que cada un de vosaltres existiu per una raó especial, única i diferent? Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi! " 

Els colors van obeir i van unir les seves mans.

I la pluja va prosseguir: 

• "D'ara en endavant, quan plogui, cadascun de vosaltres travessarà el cel per formar un gran arc de colors i demostrar que podeu viure junts en harmonia. L'arc de Sant Martí és un signe d'esperança per a la vida. I cada vegada que la pluja renti el món, un arc de Sant Martí apareixerà al cel, per recordar al món que ens hem d'estimar els uns als altres.”