Translate

dissabte, 26 de gener del 2013

PAU - 14


PREGÀRIA PER LA PAU

L’arma més destructora de totes no és la llança o el canó – que poden ferir el cos i destruir la muralla -. L’arma més terrible de totes és la paraula – que destrossa una vida sense deixar rastres de sang, i produeix unes ferides que no cicatritzen mai.
Per tant mirem de ser amos de la nostra llengua per no ser esclaus de les nostres paraules. Encara que les utilitzin en contra nostra , no entrem en un combat on no hi haurà cap vencedor. Des del moment que ens posem a l’altura d’un adversari vil, lluitarem en les tenebres, i l’únic guanyador serà l’Amo de les Tenebres.
Aquell a qui un dia van ferir s’ha de plantejar la pregunta: 
“ val la pena omplir el meu cor d’odi i arrossegar aquest pes per sempre? “
En aquest moment, recorre a una de les qualitats de l’Amor que s’anomena Perdó. Això el fa volar per damunt de les ofenses que li han dit en el fragor de la batalla, i que ben aviat el temps s’encarregarà d’esborrar com el vent esborra les petjades en la sorra del desert.
I quan el perdó es manifesta,el que va ofendre se sent humiliat pel seu error i es torna lleial.
 L’autèntic heroi no és el que va néixer per portar a terme grans gestes , sinó aquell que aconsegueix – a còpia de coses petites – construir un escut de lleialtat al seu voltant.
No paguis l’odi amb odi,  sinó amb justícia i amor.
(Antoni Nello)

COMUNITAT - 4


CONTE

Hi havia una vegada, una comunitat a la part alta d'una muntanya. Aquell any, la collita de cafè va ser excel·lent i cada família va aconseguir recollir una bona quantitat.
Quan va arribar el temps de portar-lo a vendre, cadascun dels cinquanta veïns de la comunitat, va sortir pel seu compte a vendre.
Van aconseguir un bon preu al mercat. Cada un va guardar la seva plata el més amagada que va poder, i després de fer unes compres, van tornar a casa seva.
En el camí, darrere d'uns pals, estaven amagats tres lladres, que anaven robant un per un tots els pagesos que tornaven.
En arribar a la seva comunitat, l'home més vell d'aquella comunitat, que estava assegut a la porta de casa els va preguntar:
Què els passa, companys? Aquest matí quan van sortir a vendre el cafè, anaven amb la cara somrient, i ara, tornen tristos i apallissats.
Un dels camperols li va respondre;
- Tot anava bé. Aconseguim una bona guany pel cafè, però a la tornada, tres lladres ens han robat tot el que carregàvem.
I el vell, amb veu brava, els va dir:
- Però com és possible, si vosaltres sou cinquanta Ii ells eren tres!
I li van dir;
- Molt senzill, germà. Ells eren tres, però estaven units, nosaltres, però, som cinquanta, però estem desunits.
I aquell any, en aquella comunitat, es va seguir passant necessitat.

dijous, 17 de gener del 2013

PAU-13

EL  PARENOSTRE  DE  LA  PAU

Pare, que mireu per igual tots els fills vostres que veieu enfrontats. 

Nostre, de tots. Dels 7.000 milions d'homes i dones que poblem la terra, sigui quina sigui la nostra edat, el nostre color o el nostre lloc de naixença.  

Que esteu en el cel  i a la terra, en cada persona, en els humils i en els qui sofreixen. 

Sigui santificat el vostre nom, no pas, però amb la fressa de les armes, sinó amb el murmuri dels cors. 

Vingui a nosaltres el vostre regne, el regne de la pau i el regne de l'amor. I allunyeu de nosaltres els regnes de la tirania i de l'explotació. 

Faci's la vostra voluntat, sempre i arreu. 

Així a la terra com es fa en el cel. Que els vostres designis no trobin obstacle en els fills del poder. 

El nostre pa de cada dia, que està pastat amb la pau, amb la justícia i amb l'amor. 

Doneu-nos, Senyor, el dia d'avui, perquè demà pot ser tard. Els míssils apunten i potser la bogeria els pots disparar. 

I perdoneu les nostres culpes. No com nosaltres perdonem, sinó com Vós perdoneu, sense lloc per a l'odi i la rancúnia. 

I NO PERMETEU QUE NOSALTRES CAIGUEM A LA TEMPTACIÓ d'emmagatzemar el que no ens heu donat, d'acumular el que altres necessiten, o de mirar amb recel qui tenim al davant nostre. 

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal que ens amenaci. De les metralladores, dels míssils, dels milions de tones d'armes. Perquè som molts, Pare, els qui volem viure en la pau.

dimecres, 2 de gener del 2013

PREGÀRIA DE L’ARBRE


Tu que passes i aixeques contra mi el teu braç, que inconscientment em sacseges, abans de fer-me mal, mira’m.
Jo sóc la carcassa del teu llit de bressol, la fusta de la teva barca, el tauló de la teva taula, la porta de la teva casa, li biga que sosté la teulada, el llit on reposes.
Jo sóc el mànec de la teva eina, de bastó de la teva vellesa, el pal de paller de les teves il·lusions i esperances. Sóc el fruit que t’alimenta i calma la teva set; la sobra benefactora que t’aixopluga contra l’escalfor del sol; el refugi bondadós dels ocells que alegren amb el seu cant les teves hores i que netegen els teus camps d’insectes.
Jo sóc la bellesa del paisatge, l’encant del teu hort, la senyal de la muntanya, el llindar del camí.
Jo sóc l’escalfor de la teva llar les llargues nits i fredes de l’hivern; el perfum que embalsama a totes hores l’aire que respires, l’oxigen que vivifica la teva sang, la salut del teu cos i l’alegria de la teva ànima; i fins al final jo sóc el taüt que t’acompanyarà  en el si de la terra.
Per tot això, tu que em mires, tu que em vas plantar amb les teves mans, tu que em vas donar el ser i em pots anomenar fill, escolta’m bé, mira’m bé... no en facis mal.

Tots en algun moment de la nostra vida ajudem als altres. Tots en algun moment de la nostra vida som com un arbre. Cuidem-los com ens cuidem entre nosaltres.