Translate

dissabte, 8 de desembre del 2012

FE - 2


Conversa entre dos nadons abans de néixer

En el ventre duna dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l’altre:
- Tu creus en la vida després del part?

- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.

- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?

- No ho sé però, segurament… hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.

- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.

- Doncs jo crec que ha d’haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.

- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.

- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.

- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?

- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.

- Doncs jo no m’ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.

- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?…  Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella…

Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.

dissabte, 1 de desembre del 2012

PARLA’M DE DÉU


PARLA’M DE DÉU

Vaig dir tremolós al sol ponent:
Parla’m de Déu!
El sol es colgà sense dir-me res.
I el somni es convertí en realitat.
L’endemà al matí,
quan jo obria la finestra,
el sol ja m’esperava somrient.
Vaig dir al rossinyol: Parla’m de Déu!
I el rossinyol cantà.
Vaig dir a l’ametller: Parla’m de Déu!
I l’ametller florí.
Vaig dir a la font: Parla’m de Déu!
I l’aigua brollà.
Vaig dir a la natura: Parla’m de Déu!
I la natura es va cobrir de bellesa.
Vaig dir al meu fill: Parla’m de Déu!
I l’infant em va dir: Parla-me’n tu.
Vaig dir al meu pare: Parla’m de Déu!
I ell se’m quedà mirant i estimant.
Vaig dir a la mare: Parla’m de Déu!
I la mare em va fer un petó.
Vaig dir al pagès: Parla’m de Déu!
I el pagès m’ensenyà a llaurar.
Vaig dir a l’obrer: Parla’m de Déu!
I ell em va dir: Treballa i el trobaràs.
Vaig dir al pobre: Parla’m de Déu!
I em donà un tros de pa que es duia a la boca.
Vaig dir a l’enemic: Parla’m de Déu!
I l’enemic em va donar la mà.
Vaig dir a un nen: Parla’m de Déu!
I el nen em somrigué.
Vaig dir a un soldat: Parla’m de Déu!
I el soldat va deixar les armes.
Vaig dir a la gent: Parla’m de Déu!
I la gent m’estimà.
Vaig dir a la mà: Parla’m de Déu!
I la mà esdevingué servei.
Vaig dir al dolor: Parla’m de Déu!
I el dolor es féu agraïment.
Vaig dir-te: Parla’m de Déu!
I tu ja saps prou què em vas dir.
Vaig dir a la Bíblia: Parla’m de Déu!
I la Bíblia s’ofegà de tant parlar-ne.
Vaig dir a Jesús: Parla’m de Déu!
I Jesús resà el Parenostre.
Vaig dir a Déu: Parla’m de Déu!
I Déu em va dir: Et parlaré de tu.
P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat