Ells em van dir que tu no existies pas
i com un beneit m’ho vaig creure.
L’altra tarda, des del fons d’un forat d’obtús
vaig veure el teu cel...
Tot de cop vaig comprendre
que m’havien dit una mentida.
Si m’hagués entretingut més a mirar
les coses que has fet
hauria vist ben clar que aquella gent
refusava de nomenar a un gat un gat.
Jo em pregunto, Déu, si consentiries
a estranya’m la mà...
I tanmateix, endevino que tu comprendràs.
És curiós que m’hagi estat necessari de venir
a aquest lloc infernal
abans de tenir temps de veure
el teu rostre.
Jo t’estimo terriblement:
vet aquí el que vull que sàpigues.
Hi haurà aviat un combat horrible.
Qui sap? Potser arribi a casa teva
aquest vespre mateix...
No hem estat camarades fins avui
i em pregunto, Déu meu,
si m’esperaràs a la porta.
Té, mira, estic plorant.
Jo, vessar llàgrimes.
Ah! si t’hagués conegut més aviat...
Bé, anem, cal que me’n vagi.
És curiós, d’ençà que t’he trobat
ja no tinc por de morir.
A reveure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada