FAM DE PA
En un país llunyà vivia un camperol molt avar. Un dia va tenir una idea:
em faré un espantaocells, d’aquesta manera allunyaré els animals del meu hort.
Un cop acabat l’espantaocells el va vestir amb roba vella i lletja i d’un cop
sec el va clavar a terra.
I allà va romandre l’espantaocells bellugant-se
a mercè del vent. Una tarda, un pardal va volar sobre l’hort buscant on
poder trobar blat. Va dir a l’espantaocells: “Deixa’m agafar blat per alls meus
fills.”
Després de dubtar una mica, l’espantaocells li va contestar: “Pots
agafar les meves dents que són granets de blat.” “El pardal s’hi va agafar i,
de content, li va fer un petó al front de carabassa.
De bon matí va entrar un conill a l’hort. “Tinc fam, -va dir-. Vull una
pastanaga.”
Li sabia tant de greu de veure el conill famolenc que li va oferir el
seu nas de pastanaga. Quan el conill va ser fora, l’espantaocells volia cantar
d’alegria però no tenia boca, ni nas per olorar el perfum de les flors
silvestres. Malgrat to, estava content.
A poc a poc va donar tot el que tenia. A un gall li va donar els ulls
que eren grans de blat de moro; a un rodamón, la seva roba. Per últim va
arribar un nen que buscava menjar per a la seva mare: “Pobre -va dir
l’espantaocells -. Et dono el meu cap que és una magnífica carabassa.”
Finalment l’espantaocells es va quedar només amb els dos pals en forma
de creu que li havia posat el camperol. Ho havia donat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada