Escoltar - 1

Quantes vegades no hem volgut estar dalt d’un penya-segat, un vespre d’estiu, amb el sol ponent-se i la lluna començant a saludar-nos; escoltant com les tranquil•les onades d’un mar en calma van xocant contra les roques, esberlant-les de mica en mica, segon a segon, sense pressa, ..., i tot observant, tot escoltant, un pensament ens ve al cap: que bonic que és això, Déu meu, que bonic. Gràcies per aquest moment. Gràcies per la creació. Gràcies per donar-me la vida. Gràcies per estimar-me.

Sí, per uns moments, per uns instants, escoltem Déu i escoltem la seva bondat amb els xocs de les onades contra les roques, notem la seva escalfor amorosa amb els darrers raigs de sol, veiem la seva grandiositat en el mar immens... Sí, escoltem Déu, fins i tot pensem: si algú em preguntés com és Déu, una de les respostes seria dur-lo aquí al meu costat i que el sentís amb la vista, amb l’oïda, amb el tacte, amb l’olor, ..., però sobretot amb el cor.

De fet, tots tenim al cap aquesta imatge, guardada com un gran i bonic tresor, i potser per això, quan veiem un cargol de mar correm a posar-nos-el a l’orella, per tal, si més no, de tornar a sentir aquell so del mar, i que ens tornin a la memòria aquells sentiments, aquelles emocions, que ens ajuden a tornar a sentir Déu.

Sí! Agafem el cargol de mar per a tornar a sentir-te, i ho fem perquè volem, ningú no ens hi obliga. Déu sempre ens parla, però nosaltres no sempre l’escoltem, per això és important que nosaltres el vulguem escoltar. Cal que lliurement agafem el cargol de mar i l’escoltem. Ells no ens mana que l’escoltem. De fet Ell no mana, Ell ens estima, i espera, amatent, pacientment, com el pare que espera que el fill torni per abraçar-lo i fer gran festa, que nosaltres el vulguem escoltar. I molt sovint, encara que no ens adonem fa com el pastor: va a cercar l’ovella perduda, perquè es tant important com les altres cent, i quan la troba, se n’alegra i no l’obliga a tornar al ramat, només la convida a seguir amb Ell i anar plegats a construir el regne.

Ara bé, un científic ens diria que quan escoltem la closca d’un cargol de mar, no escoltem el soroll del mar, sinó que escoltem la circulació de la nostra sang (es veu que fa d’amplificador). Però això no ens ha de desanimar. Una cosa és la ciència i l’altra la poesia. Sí, molt bé, no escoltem el mar, però si ningú no ens explica el que sentim, nosaltres fem el pas, lliurement, d’agafar-lo i posar-nos a escoltar, i allò que escoltem ens fa reviure el record de la meravellosa creació que Ell ens ha regalat.

I si el científic ens qüestiona de nou, potser li podem recordar que, a part de la creació, Déu ens ha donat un gran regal, la VIDA, i no sempre l’escoltem, així que en agafar el cargol i escoltar, escoltem allò que Déu ens va donar i que Ell va donar per tots nosaltres, i l’escoltem a Ell. I en podem fer pregària. La pregària és el respir de la vida de fe. És escoltar i parlar amb Aquell que ens estima. La finalitat de la pregària no és , al capdavall, ser bones persones, pertànyer al grup dels escollits. La finalitat és escoltar aquella Paraula que transforma el cor, per fer-la viure en la vida quotidiana . No és la utilitat, el mòbil de la pregària genuïna, sinó la disposició a negar-se a un mateix perquè Déu es faci present en la nostra vida.

Perquè t’escoltem, Déu, perquè hi ha coses que no entenem i necessitem que ens les expliquis, i ho fas perquè ets un Pare bo que estima els seus fills i vol el millor per a Ells, i ens ho recordes constantment que hem d’estimar-te a tu i als nostres germans, i això ens ho dius en tot lloc i en tot moment, només cal que ho vulguem escoltar. I és perquè t’escoltem que fem camí cap a la Pasqua.